Article d’opinió | Antonio Bataller
Des de fa temps que m’agrada visitar amb mirada atenta i curiosa els camposantos. Crec que, lluny d’una patològica tendència morbosa pel culte a la mort, el que realment me’n fascina és escodrinyar els racons que l’expressió estètica de les diferents èpoques deixa per tot arreu. Perquè fins i tot una tomba és un reflex social i cultural de la seua època. I per açò, en certa forma passejar-se pels cementiris —inclús sense conéixer a la majoria dels seus silenciosos habitants— pot resultar un esclaridor viatge en el temps.
Al contrari que el paorós imaginari col·lectiu condicionat per les pel·lis de terror o la parafernàlia típica de les psicofonies o la ouija, el cementiri és sobretot un lloc de molta pau i, almenys en el meu cas, funciona com una serena font de reflexió que, d’alguna manera inefable, em fa retrobar amb els meus. I no, no es tracta de cap pràctica de xamanisme i, de fet, no hi he presenciat —de moment— ixes «coses rares» en forma de fenòmens paranormals com per a ser entrevistat a Cuarto Milenio. A més, si els difunts eixiren de tant en tant de les tombes per anar a fer-se el café o tirar la primitiva, dubte molt que nosaltres, els sofrits vius, ens n’assabentàrem. De bon segur que si l’Ajuntament tinguera coneixement que van per ací bambant fent les seues coses de morts, li faltaria temps a reclamar-los l’IBI amb efecte retroactiu.
D’altra banda, el respecte reverencial a la memòria dels morts ens ve de ben antic. La nostra espècie, els sàpiens, així com els nostres cosins germans, els neandertals, ja soterraven els seus des de fa més de cent mil anys. Tanmateix, el soterrament més antic —pendent de confirmar, però ja avalat per National Geographic— ha estat datat entre 200.000 – 300.000 anys al Bressol de la Humanitat (Johannesburg, Sud-àfrica), i està format per les restes de cinc individus que no són sàpiens ni neandertals, sinó altres avantpassats més antics, els quals també tindrien el pensament simbòlic que possibilitaria un soterrament: els Homo naledi.
Amb tot, les manifestacions originàries d’allò que considerem com a cementeri —un soterrament col·lectiu organitzat— són molt més recents i estan lligades a la gran revolució de l’agricultura, la qual va tenir lloc fa uns dotze mil anys amb l’adveniment de les primeres civilitzacions.
I açò ens du al cementeri de Xàtiva, on podem advertir que tant l’estètica com les inscripcions de les làpides estan condicionades per les diferents maneres de fer i entendre les coses de cada societat en el seu període històric concret. Per exemple, el disseny dels panteons; l’estètica de les làpides: la tipografia gòtica, modernista o cridanera en funció dels gusts de cada època; els diversos retrats o escultures; els tradicionals símbols religiosos o unes sigles més terrenals com ara el partit polític del difunt, la seua professió o el seu equip de futbol; també hi ha lloc per dites de la Bíblia o algun poema; i fins i tot, el mateix concepte filosòfic o teològic de la mort varia amb el temps: teocentrisme vs. ateisme; la conservació tradicional de les restes o la tendència actual a la incineració, etc.
Veritablement, com ja sabem tots els que ens ha tocat de prop, morir-se no només és una qüestió crematística per als familiars del finat —de mitja tres mil euros—, sinó també un mal de cap quant a l’organització de rigor al voltant del sepeli; molt més senzill i natural és, clar, per a l’autèntic protagonista i artífex de tot l’embolic que, com se sol dir, ja ha descansat.
Doncs bé, al camposanto socarrat hi ha una que sempre m’ha fascinat, malgrat que sembla que estiga fent-se servir com una vulgar estora. Enguany fa dos-cents anys. El text que l’acompanya ja destil·lava una primerenca expressió del romanticisme que acabaria imposant-se uns anys després a Espanya. La inscripció literal (sic) amb majúscules, la qual ocupa tota la superfície de la làpida, és aquesta:
YACEN AQUÍ BAJO LA ELADA LOSA
LOS HUESOS CARCINADOS, Y VUERTAS CENIZAS
DE LA NOBLE DONCELLA Y CLARA ROSA
QUE FUERA DELOS RIBERA LAS DELICIAS:
SESENTA Y SEIS AÑOS DE VIDA HERMOSA
EXEMPLO DE VIRTUD DIERA POR DOCTRINA
TU QUE AQUESTA TUMBAMIRAS CON PAVOR
SE ATE UTIL ELLA PARA SER MEJOR.
AÑO 1823
R.I.P.
Probablement en aquestes dates no n’hi haurà cap que vinga a visitar-la o, almenys, desconec si té descendents. Per açò vull recordar aquest testimoni escrit que fa dos segles va intentar salvar de l’oblit a la finada amb eixa inspirada inscripció. La làpida en qüestió està sota la porta lateral esquerra que dona accés a la capella de José Espejo Gil, en la part central del cementeri.
La mort, en fi, només té importància en la mesura que ens fa pensar en la vida (André Malraux), tot i que també val la pena obviar la solemnitat que li envolta i recórrer a l’humor perquè, com diu el meu amic Nax, de vegades açò és la mort amb pantaló curt.
