L’espiritual i el quotidià. Aproximació a Isabel de Villena

145

Clínica dental Pablo Fos

PoolWork Xàtiva

Article d’opinió | Teresa Roca

El dia 8 de març és bona data per a ressaltar la labor de dones que van destacar i més encara per a rescatar aquelles que van destacar però que no es van valorar en la seua justa mesura. Una d’elles podria ser Sor Isabel de Villena. Pose per cas, i és la meua experiència, que des de menuda vaig saber que «Cervantes» era el nom d’un escriptor al qual se li dedicaven carrers i places dels nostres pobles. En canvi vaig tardar en saber que Isabel de Villena era una escriptora, vull dir que fins a una certa època de la meua vida era el nom d’un carrer dedicat a una desconeguda per a mi. Hui, en el dia de la dona, valorarem el que esta dona va suposar per a les lletres valencianes, tenint en compte que, havent nascut en 1430, la seua labor encara té molt més mèrit. Que una dona es dedicara a les lletres era molt infreqüent en la seua època afegint a més que va ser la primera autora coneguda en llengua valenciana.

Va nàixer probablement a València, va rebre el nom de Elionor d’Aragó i Castella i va ser filla bastarda d’Enric de Villena. No es coneix qui va ser la seua mare. El que sí que sabem és que va ser òrfena de pare als 4 anys. Des de llavors s’educa en la cort del rei Alfons el Magnànim i de la seua dona la reina María de Castella, que era parent de Elionor.

Elionor ingressarà amb 15 anys en el Monestir de La Trinitat, monestir de monges clarisses del qual era protectora la reina María i prendrà el nom d’Isabel. Va ser nomenada abadessa en 1463 i una llegenda assegura que San Miquel li va fer campanya electoral. Ostentaria este càrrec fins a la seua mort, esdevinguda a causa de l’epidèmia de pesta que va assolar València en 1490.

Isabel de Villena va seguir una vida de contemplació i espiritualitat que la van portar a escriure diversos tractats sobre la vida religiosa, segons ha transcendit en les cròniques de l’època. De tots ells, només s’ha conservat una única obra que li ha valgut un reconeixement universal, la Vita Christi (Vida de Crist), una narració sobre la vida de Jesucrist escrita amb el propòsit d’il·lustrar a les monges del seu convent. La seua originalitat consistix en el fet que l’autora és capaç d’omplir-la amb la seua prodigiosa imaginació i un punt de vista profundament humà.

Sor Isabel de Villena, a més, és un exemple de protofeminisme, a causa de la seua visió pròxima, tal vegada poc ortodoxa però natural, de les dones en la vida de Jesús. Amb esta obra va formar part també de l’extensa querella de les dones, un debat intel·lectual que es va produir en molts països i en el qual es van alçar veus  en defensa de la dignitat femenina enfront de la misogínia de l’època. Isabel de Villena va defendre esta dignitat posant com a exemple a les dones protagonistes de la vida de Jesús, arribant a ser el mateix Jesús qui advoca per elles en cites com esta.

“Els qui dels dones malparlaran cauran en la meua ira, car poden pensar que la meua   mare és dona que ha merescut gran corona per a totes els vostres filles, i els és una      salvaguarda tan forta que ningú no els pot enutjar sense ofendre’m molt a mi”

Així, la que havia de ser exclusivament la vida de Crist es convertix en una història el fil conductor de la qual és la presència de María, la seua mare. Servisca com a exemple assenyalar que els capítols en els quals Jesús té un paper actiu no arriben al terç del total. El llibre comença amb la concepció de la Verge i acaba amb la seua assumpció al Cel.

L’obra se centra en María i en les altres dones que van envoltar la vida de Crist (Anna, Maria Magdalena, Marta, la dona adúltera, la samaritana…). Estes es presenten com a dones, àvies i mares, de manera que viuen la vida de Crist com a dones normals, amb sentiments humans. Sent escrita en primera instància amb l’objectiu de fomentar la devoció religiosa, és aprofitada per a realitzar una defensa de les dones. La seua anàlisi permet demostrar que esta autora rebatia directament els tòpics de la literatura misògina molt abundant durant dècades en la corona d’Aragó.

Així Isabel de Villena canalitza els seus arguments en la línia de la seua coetània Cristina de Pisan (1363-1431), primera dona que se sap que va viure del seu treball intel·lectual i que en la seua obra “La ciutat de les dames” denuncia amb arguments profeministes la marginació intel·lectual de la dona en la seua època…

També Isabel explicita els seus propis arguments profeministes: rehabilitant i valorant les figures d’Eva i María Magdalena, recordant les dones virtuoses de la història, recalcant les qualitats positives de la dona, donant-los un paper significatiu en el relat, desqualificant la literatura misògina. Elles serien les dos úniques dones que en aquell temps defendran literariament el seu sexe.

No és d’estranyar que, sent així,els aspectes relacionats amb la quotidianeitat de la maternitat i la criança tenen un tractament especial en l’obra. Presenta subtileses plasmades de manera que l’entés com a anecdòtic aconseguix un tractament exquisit.

Apareixen detalls dels parts, de les lactàncies, dels primers passos i de les primeres paraules de María i Jesús en les seues infàncies. I al costat d’estos detalls, cal destacar com Isabel de Villena fa patent la presència de Joaquín i José en eixa criança dels seus fills, valoran  la participació masculina en estos fets domèstics amb una sensibilitat especial i molt actual, per cert.

La maternitat i la criança presenten també el vessant de dolor, de sofriment davant les circumstàncies de la vida, com per exemple els comiats o la mort. Les paraules per a descriure el sofriment de María davant el seu fill mort són d’una bellesa excepcional.

Isabel de Villena presenta també les tribulacions de la vida quotidiana del poble. Descriu un doble pla en el seu «Vita Christi»: el sobrenatural (on apareix la Cort Celestial) i el terrenal. Si és cert que presenta amb tot luxe de detalls la Cort Celestial, rememorant d’alguna manera les seues vivències en la Cort d’Alfons el Magnànim, també és veritat que sap plasmar els aspectes problemàtics i quotidians de la societat que presenta. En el llibre apareixen els dificultats i tribulacions ocasionades per la pobresa, l’emigració, la discriminació, el treball… tractats amb la mateixa fina sensibilitat que es dona en tota l’obra.

Ara bé, els dos conceptes transversals de l’obra podien ser perfectament la tendresa i el valor que adquirix el quotidià.

La tendresa apareix de diferent forma i en diferents moments tant quotidians com transcendents. Així hi ha un malbaratament de tendresa en els moments de la criança, per exemple; però el que és molt cridaner és el tractament de la paternitat putativa de José, que és extremadament humà i delicat. L’autora, que sembla poder comprendre totes les situacions humanes, es posa literalment en la pell de José, home major de 60 anys, quan descobrix l’inesperat prenyat de María. La tristesa d’este  home (i mai l’enuig o la ira, que podrien haver tingut perfecta cabuda) ens la transmet clarament el text. I arriba a explicar-nos també el seu sentiment de culpa per haver dubtat de la seua esposa.

Per a concloure este escrit què millor que llegir unes cites que acabaran de posar en valor l’obra d’Isabel de Villena en una celebració com és la del dia Internacional de la Dona. Seran paraules de Rosanna Cantavella i de Joan Fuster.

Rosanna Cantavella ens ho explica així:

Si hem de recordar la biografia d’Isabel de Villena és perquè es tracta d’una escriptora situada en segona fila als manuals de literatura. Mediocritat? No; més aviat desgràcia històrica. Va tenir la mala sort de ser valenciana i compartir segle amb Ausiàs March, Martorell, Jordi de Sant Jordi, Corella…(…)Aquest fet, però, té la seua contrapartida. Qui sap si, sense l’ambient literari que hi havia aleshores a València, Isabel de Villena hagués escrit o no la seua obra. (…) L’única obra coneguda avui dia de sor Isabel és la Vita Christi. I si la conservem, això es deu a l’interés de dues dones més: la reina Isabel la caòlica, que en va sentir parlar i va voler tenir-ne un exemplar, i la successora de l’escriptora en la direcció del convent de la Trinitat, Aldonça Montsoriu, que per complaure el desig reial donà a la impremta el text, aparegut en 1497. Ens ha arribat aquesta primera edició però no el manuscrit”

I Joan Fuster ho va valorar amb aquestes paraules:

“Es tractava de proclamar la dignitat de la dona, criatura de Déu en el mateix pla natural i sobrenatural que l’home, cosa que, amb reticència o declaradament negaven els escriptors misògins»

WhatsApp Portal de Xàtiva