Els habitants de Gaza en la pirāmide de Maslow

119

Article d’opinió | Antonio Bataller

La majoria hem estudiat alguna vegada —almenys els que vivim en allò que definim impúdicament com a «món desenvolupat»— el concepte de la piràmide de Maslow. Ideada fa quasi un segle pel psicòleg que li dona nom, la famosa figura abstracta, lloc comú en els diversos nivells educatius, tracta d’explicar com funciona la motivació humana.

Així, si les necessitats més bàsiques de la persona com ara el menjar, l’habitatge, el sexe o la mateixa supervivència estan satisfetes —les quals representen els nivells més baixos i imprescindibles de la piràmide—, la seua motivació ja la situa en aspiracions superiors —els nivells més alts de l’escala— relacionades amb la seua psicologia o l’estatus social, arribant, si també aquestes hi estan resoltes, al nivell top en la seua evolució —el cim de la piràmide, la satisfacció més personal— que representa l’autoestima profunda i l’autorealització individual en la vida.

Aquest plantejament jerarquitzat de les diferents necessitats en funció de l’evolució personal és molt suggerent sobre el paper —o davant la pantalla—, però i en la pràctica? Podem aplicar també la teoria del senyor Maslow per a comparar el grau de satisfacció col·lectiva entre diferents societats o països?

Des de l’inici del genocidi sense pal·liatius de l’Estat israelià sobre Gaza, la població està patint el desenllaç més fatídic des que es fundara l’Estat d’Israel en 1948, amb l’obscena i gelada xifra de més de 26.000 palestins morts. I açò no ha acabat, atesa l’habitual retòrica bel·licista del primer ministre Netanyahu, qui ha manifestat que no frenarà la seua creuada contra Hamàs, malgrat el genocidi de civils i tot l’ampli consens de la comunitat internacional que li ha instat a aturar aquesta massacre fratricida.

Si analitzem la piràmide de Maslow en la societat que habita la franja de Gaza, podem valorar, per exemple, dues dades actuals molt significatives quant al seu estatus: hi ha un bany per cada 400 habitants, i el 85% de la població s’ha vist abocada a fugir de casa a la recerca d’un precari refugi per salvar els seus; així doncs, els ciutadans de la franja s’ubiquen en el nivell més baix de la piràmide, el d’estricta supervivència.

Amb tot, sorprén la reacció de molts palestins que, aprofitant una pausa humanitària —vergonyós eufemisme—, varen gaudir d’un dia de platja enmig de la guerra fins que acabara la mesura de gràcia jueva. Una lliçó més a les societats opulentes que contemplem impotents, des del sofà i en rigorós directe, les dramàtiques conseqüències humanitàries del genocidi israelià. Mentre eixes epidèmies de les societats industrialitzades com són l’ansietat, la depressió o la baixa autoestima ens tornen de cap —mai millor dit—, el focus dels palestins consisteix senzillament a gaudir del carpe diem a la platja com un descans de la guerra.

D’altra banda, pel que fa a les intencions del govern de Tel-Aviv, si posem en context l’exclusió secular del poble jueu pràcticament en totes les èpoques, és a dir, la negació i persecució històrica de la seua identitat religiosa i política, podem entendre l’esforç ferm i decidit per part d’una elit molt poderosa i influent internacionalment en consolidar la construcció d’una idea nacional jueva representada per l’Estat d’Israel, especialment arran del genocidi nazi als camps de concentració alemanys durant la II GM. No obstant això, Palestina no té per què renunciar a la seua identitat en forma de dos estats condemnats a entendre’s o, almenys, a respectar la seua coexistència en pau.

Malgrat que el més mínim comentari que qüestione l’extermini contra Gaza és considerat antisemita —la crítica no és als drets històrics del poble jueu, sinó acotada a la política bel·licista i caïnita de l’Estat sionista—, Netanyahu està cada vegada més aïllat en l’àmbit internacional. Tot i l’atac terrorista absolutament condemnable de Hamàs, el legítim dret d’autodefensa de Tel-Aviv ha degenerat pels seus excessos en un genocidi, atés que la llei del talió s’ha plasmat de forma desproporcionada destruint el fràgil projecte polític, social i econòmic de la franja de Gaza.

Per tant, què ha de passar a Gaza perquè també els seus ciutadans puguen cobrir les necessitats socials més elementals i, en conseqüència, estar en disposició d’aspirar a satisfer els valors més elevats segons els nivells superiors de la piràmide de Maslow?

Encara que el leitmotiv del dia a dia sembla la supervivència i l’afany per continuar respirant, tal volta les persones que habiten la franja mantinguen viva l’esperança d’un futur en pau pels seus fills com a poble lliure i sobirà.

“Convertir-se en allò que un és capaç d’arribar a ser” equival, segons el cèlebre pare de la piràmide, a l’autorealització personal, la consolidació de la cúspide en la piràmide. En el cas de Gaza i també Cisjordània quasi sembla un acudit d’humor negre. L’esperança, tanmateix, i l’actitud constructiva de la vella Europa —com sempre, poc s’hi pot esperar dels EUA— necessita també la pressió de l’opinió pública i l’opinió publicada. Si no aturem el genocidi entre tots, condemnem a diferents generacions de palestins a l’oblit i la humiliació històrica per part de l’Estat sionista.

WhatsApp Portal de Xàtiva