Article d’opinió | Antonio Bataller
De manera imprevisible, un individu reacciona amb extrema violència, i la víctima de la seua incontinència emocional acaba a l’hospital. La darrera víctima d’aquest cercle viciós, cada vegada més freqüent als espais públics, ha sigut un policia fora de servei que ha rebut a Saragossa una brutal pallissa d’un jove que estava a l’autobús. La causa de tan atrabiliària reacció? El policia sols li va dir que es posara la mascareta.
Més enllà de l’etern debat sobre si cal més mà dura vs. més pedagogia/educació, vull ressaltar un detall rellevant. L’agressor gravava amb el seu mòbil l’escena per defensar-se si l’agent responia a la seua provocació. Les xarxes socials —l’ull col·lectiu que tot ho veu— poden ser un testimoni, jutge i part davant d’un eventual excés d’autoritat per part del policia, el qual finalment no es va produir i, potser, va estar el detonant de la desproporcionada agressió.
Com que ara sempre tenim el mòbil a punt, som una mena de reporters improvisats —o inclús notaris!— d’una realitat necessàriament subjectiva, on podem «cuinar» i registrar la nostra veritat en funció dels nostres interessos. Aquest fidel «xivato» que ens acompanya a la butxaca, el qual ha esdevingut un apèndix de la nostra personalitat, ja constitueix un testimoni vàlid per a defensar els nostres actes i opinions o, per contra, per a reprovar o denunciar els dels altres.
Quantes violacions en manada s’han registrat a l’ubic mòbil i després s’han exposat davant de l’ull col·lectiu que tot ho veu —WhatsApp, Facebook, Twitter, etc.—. O tota classe d’agressions físiques gravades que s’han difós per les xarxes perquè gaudeixi eixe jo grupal, el qual experimenta el mateix morbo que el públic romà fa dos mil·lennis davant d’una violenta cuita a vida o mort entre gladiadors. La irrefrenable tendència a presenciar el conflicte primari de la sang dels gladiadors potser és idèntica a la reacció dels «voyeurs» actuals que no poden llevar la mirada ansiosa de la pantalla quan experimenten eixa inconfessable sensació. D’altra banda, no només fem servir les fotos o els vídeos més comprometedors buscant la complicitat d’eixe públic nombrós i anònim… que tot ho veu. De fet, molt sovint ens adonem quan s’ha fet un indecorós còpia i pega als nostres grups de WhatsApp: «mireu què ha dit Fulanet(a)». I ací tenim transcrita la frase textual —sempre hi ha reporters o notaris per a fer-ho, com ja hem assenyalat—, que moltes vegades és la profanació d’una reflexió personal, íntima i fora de context… a l’abast de tothom.
És molt senzill, mentre no s’esgote la bateria d’eixe confident tecnològic que ens acompanya per tot arreu —que sap més de nosaltres que nosaltres mateixos—, la intimitat més impúdica entra als vídeos de Youtube, al dotoreig i fotos del Facebook i l’Instagram, o a eixa barra lliure en què s’ha convertit Twitter d’agressius jutges anònims que pugnen per escopir més alt. En realitat, tant dona el mitjà, perquè el discurs sempre està mediatitzat pel mateix ull que tot ho veu. La globalització tecnològica està influint en l’imaginari col·lectiu gràcies a una mena de consciència col·lectiva hiperconnectada.
En l’any 2000 va nàixer a l’ecosistema de la tele pàtria el gènere de la telerealitat. Gran Hermano va revolucionar tot el que s’estava fent en eixe moment al mitjà audiovisual, evolucionant des de la formalitat i el rigor —no exempts d’un resignat avorriment— que presidien la tele de llavors, fins a l’espill de la convivència d’uns concursants anònims en què podia veure’s reflectit també qualsevol fill o filla de veí davant de la tele, és a dir, nosaltres mateixos. L’ull que tot ho veu s’estrenava colant-se a casa com a resposta a l’íntima necessitat de morbo, potser inherent a la mateixa natura de l’Homo sapiens.
L’èxit sense precedents del programa «interactiu» més exitós de la tele va aplegar al zenit del morbo, posant punt final en 2017 amb un dels episodis més polèmics i truculents de la seua longeva trajectòria: una presumpta violació en directe. De nou, l’ull…
Al cap i a la fi, a l’inici del segle XXI el potencial d’Internet encara estava projectant-se i els mòbils sols ens servien per a cridar i escriure-hi SMS. A penes desplegava el «gadget» dels mòbils amb càmera, i les úniques camaretes que teníem «illo tempore» eren les compactes amb els megapíxels justets per a les excursions de Pasqua al castell de Xàtiva i a la xopà d’Alboi. Aquelles antediluvianes Canon, Sony o Olympus a piles que ens costàvem vora tres-cents euros, i que ara els fills col·loquen al Wallapop per quinze eurets; per allò de l’economia col·laborativa, diuen.
Però anem un poquet més enrere en el segle XX, perquè val la pena advertir el sorprenent paral·lelisme amb la novel·la «1984» (George Orwell, 1949), una distopia influïda pels discursos totalitaristes de la Segona Guerra Mundial i, sobretot, pels perfils de Hitler i Stalin.
De bon segur alguns dels aspectes que vaticinava la premonitòria obra d’Orwell a la fi dels anys quaranta ens seran familiars al segle XXI. El llibre proposa una societat futurista (en l’Anglaterra de 1984) que controlaria l’accés a la informació de la societat, mitjançant una fèrria censura, de forma que es garantira la supervivència del règim totalitarista que governa.
Per exemple, existia una poderosa eina al servei del «Ministeri de la Veritat», la «Policia del Pensament», que obligava als funcionaris de la classe dirigent a tindre unes pantalles a casa i als llocs públics per a controlar la seua privacitat, vigilant els seus actes quotidians —el mateix que fa Google, Facebook, etc. amb tot el que mirem cada dia—. Hi havia també un ritual diari, els «dos minuts d’odi», que consistia a posar la foto dels enemics del règim en unes pantalles als carrers perquè la gent els insultara, com una espècie d’auto de fe públic per a condicionar socialment la forma de pensar —molt semblant a les lapidacions socials dels debats de Twitter—. A més a més, se supervisava la informació que aplegava, esborrant o intoxicant —les «fake news»—. I tot estava controlat per la figura del «Gran Hermano», l’ull que tot ho veu.
Actualment el país que més se sembla a «1984» és la Xina. Però en l’àmbit de les democràcies occidentals, a banda dels mateixos governs, són les xarxes socials, eixes multinacionals de la informació a les quals hem cedit la sobirania de les nostres dades personals, les que exerceixen el control del «Gran Hermano». Les possibilitats de fugir d’aquesta situació, per descomptat amb molt sentit comú, són limitades, tot i que hi ha una certa resistència marginal per part d’alguns grups socials que no tenen xarxes socials o, fins i tot, que han suprimit l’accés a Internet, és a dir, uns genuïns misantrops digitals. Quants lectors o lectores estarien disposats a aplegar a aquest extrem?
I tornant al moment actual —no, no m’havia oblidat del policia apallissat—, què podem fer per a prevenir els casos cada vegada més freqüents de joves violents… que graven les seues bestieses per a exposar-les «urbi et orbi», és a dir, al «Gran Hermano» actual? Doncs, el previsible: posicionar-nos respecte a l’etern debat i apostar per la inexcusable intervenció dels professionals de la psicologia, la pedagogia i també el magisteri, perquè ens fa falta més educació per a totes les edats. És més, com ens hem passejat pel segle XX i el XXI, ara anem al segle V aC amb l’autoritat dels clàssics grec-llatins. Pitàgores —llenguatge inclusiu d’aquella època a part— va dir fa 2500 anys: Ensenyeu als xiquets i no haureu de castigar als hòmens.
