Maltractes de cine

101

Solopizza Xàtiva

ARTICLE D’OPINIÓ | Teresa Roca

Vaig llegir el 29 d’octubre passat la notícia d’Europa Press que deia que dies abans la policia de València havia rebut un avís de que havien observat en una porteria que hi havia una dona nua i lesionada que es trobava amb un home. La policia va entrevistar la dona i ella va manifestar que el presumpte autor de la agressió era la seua parella des de feia poc de temps, que vivia amb ell actualment i que el dia de l’agressió, sense creuar cap paraula, l’home ara detingut l’havia treta del domicili a la força mentre la colpejava i la insultava.

Ràpidament el meu cap va associar la situació amb el film “Te doy mis ojos”, aquella d’Icíar Bollaín estrenada en 2003. Una escena similar es veu en eixe film. Pilar, després de patir maltractes quotidians, intenta fugir i després intenta tornar amb el pare del seu fill… i en esta “oportunitat” ell té un esclat d’ira i la trau nua al balcó, l’escena més colpidora i humiliant de tot el film. Pot ser eixa experiència la que li dona a Pilar la força de plantejar-se una nova vida, lluny del seu marit.

No era aquesta el primer llarmetratge de l’estat espanyol que tracta sobre la violència de gènere. La primera va ser “Solo mía”, estrenada dos anys abans de “Te doy mis ojos” i basada en fets reals. Va ser dirigida pel director alcoià Javier Balaguer i en ella apareixia la vida (en principi feliç) d’una parella que comença a canviar quan un “mal dia” de Joaquin posa el descobert el seu veritable caràcter. El que té aquest film de novetat (novetat important, al meu parer) és que en el moment de fer el guió es va crear una pàgina web per a fer arribar als guionistes les aportacions de les dones per mitjà d’un xat. Per a recolzar la creació d’aquesta pàgina web es va comptar amb la participació de dotze associacions de dones i amb l’assessorament d’advocats i experts en aquesta matèria.

Cal afegir que la bso del film es va comercialitzar i els beneficis de la venta de cd es va destinar a recolzar associacions de dones maltractades. Sempre imprescindible el suport econòmic per a que els projectes es porten a terme!.

Si ampliem les mires, el cinema no espanyol amb més entrada en el nostre estat seria l’americà. Tota una altra mostra de les diferents violències que s’han exercit sobre les dones.

Els films americans que anem a comentar tenen en comú la presència de la violència física, este tipus de violència apareix en la pràctica totalitat. Però cada història reflexa a més a més diferents menes de violència que es sol afegir a la purament física.

En 1986 s’estrena “El color púrpura”, on trobem la càrrega que va suposar per a una dona de principis del segle XX als estats surenys dels Estats Units el ser a més a més negra. Trobem aleshores la discriminació racial agreujada per la condició del sexe, coneguem els abusos sexuals, l’incest, els matrimonis pactats i forçats… tot un collage de la situació humiliant de la dona negra d’aquell moment.

Altres ens mostren la discriminació de gènere motivada per aspectes de cultura i religió. Estem referint-nos a títols com “No sin mi hija” (1990), també basada en fets reals i on es pot vore el pes afegit per les limitacions que la cultura i/o la religió imposa a les dones marcant costums, formes de vestir, falta de llibertat personal…

Altres vegades la violència física ve acompanyada i/o “justificada” per la gelosia. Estaríem parlant de la gelosia malaltissa i dels desequilibris de l’amor tòxic possessiu. Este assumpte el podem trobar en “Durmiendo con su enemigo” (1991) o en la pel.lícula espanyola “Celos” (1999). Rodada a Tavernes de la Valldigna, arriba a convertir-se (en paraules del seu director) en una història de cine negre on la gelosia arriba a ser retrospectiva i obsessiva fins límits insospitats.

En alguna ocasió podem inclús visualitzar el cas de les dones que han de fugir, anar-se’n del poble, canviar la seua identitat …inclús la dels fills. Això ens conta “Nunca más” (2002) on la protagonista es troba assetjada pel seu marit, que la torna a localitzar, la qual cosa engrandeix el drama.
També trobem al cine americà la violència contra les dones en la vessant de la discriminació laboral. Estem parlant de “En tierra de hombres” (2005). Una mostra dels entrebancs i humiliacions que troba la dona en un entorn laboral dominat per homes.

I, per acabar, tornant al cine espanyol, una que em va arribar d’una manera especial. La vaig trobar completa i propera. Estic parlant de “Solas”, estrenada per Benito Zambrano en 1999. D’entrada ens mostra dos identitats de dones espanyoles, dos generacions ubicades en dos espais (el món rural i l’urbà), espais on deuen lluitar per a sobreviure, cadascuna a la seua forma. Dos generacions que en un principi poden semblar antagòniques, però que, conforme avança la trama, van apropant-se i nosaltres anem descobrint més punts comuns dels que pensàvem a l’inici.

Trobem a Rosa, la mare, que queda ubicada com a la generació de les mares dels que ara tenim de 50 a 60 anys. Ella és la dona positiva, entregada , amb una vida dura a l’esquena… el paradigma de la identitat femenina de l’època franquista.

D’altra banda tenim a la seua filla, María, dona sense sort, víctima de la precarietat laboral, alcohòlica… mostra de la dona espanyola de finals del segle XX.

Però ambdues comparteixen molt, i més encara si pensem al maltractament que viuen. Pot semblar que es seus mons són molt distints, la seua ubicació també, però pateixen la mateixa classe de violència. Unides per la violència quan han hagut de patir la convivència amb el pare de Maria i marit de Rosa, maltractador de la dona i els fills després de les seues borratxeres. El món de la filla és un altre però en realitat s’ha avançat ben poc. Si la mare ha escoltat de boca del seu home “hueles a macho”, “Vieja tonta, tú nunca entiendes nada” o “esta vieja está cada día más chocha”…la filla ha hagut d’escoltar de part del seu nuvi “tú eres media mujer” o “tú eres mi desgracia, tía” (quan s’assabenta que ella està embarassada perquè ell no vol utilitzar preservatiu…)… mons similars en generacions diferents .

El món en que estes dones han viscut ha estat forjat a l’ombra de tota un filosofia que ha sabut plasmar molt bé Isabel Coixet en el documental que va fer en 2009 per a TVE “La mujer cosa de hombres”, on ella analitza la publicitat dels anys 60-70 i on veu la llavor d’adoctrinament que comportava cada imatge de la televisió.

I, per a fer palesa eixa situació, a més a més, es va crear tota una estructura legal que dona suport al manteniment de la violència de gènere. No s’aconformaren amb fer una publicitat discriminatòria, no. Les pròpies lleis corroboraren la inferioritat de la dona. Isabel Coixet comença el seu documental amb aquestes esgarrafidores paraules :

El código penal entre 1944 y 1963 toleraba que el marido asesinase a su esposa en caso de adulterio o que el padre matase a sus hijas menores de 23 años y a sus novios en el caso de mantener relaciones sexuales sin estar casadas.

Aquelles lleis, aquelles costums, aquella filosofia discriminatòria… continua alimentant opinions i fets, continuen produint dolor i patiment. La solució està per arribar. I pense que l’únic camí d’eixa solució passa per la solidaritat que supera barreres de sexe, de raça, d’edat…, que ens espenta a sentir que tots tenim alguna implicació en aquest problema. Així ho soluciona Benito Zambrano en “Solas” quan crea una trama de solidaritat que trau María del seu pou.

Aquest escrit és només una pinzellada del que s’ha rodat sobre el tema de la violència de gènere. Amb aquests treballs cinematogràfics s’aconsegueix una múltiple finalitat com ara previndre la societat, donar visibilitat a aquest problema, fer denúncia social de la situació … i, la finalitat més efectiva de totes: Conscienciar la societat de la xacra que el món pateix des de temps immemorials.

Hem fet un recorregut pel cine, per eixe “maltractament de cine” que de tantes maneres s’ha mostrat. Els fets reals hi solen aparèixer i quan no són històries reals de tota mena ens resulten possiblement reals . Ací està el drama. Tota esta xacra no estarà resolta fins que una història sobre el maltractament a les dones ens semble una distopia.

A partir d’eixe moment… no caldrà celebrar el 25N.

WhatsApp Portal de Xàtiva

Diseño, programación y mantenimiento web en Xàtiva