ARTICLE D’OPINIÓ | ANTONIO BATALLER TERUEL
Com si fos un toc d’atenció de la mateixa natura, fa uns dies s’ha desplomat un arbre centenari a l’Albereda, afectant la terrassa d’una coneguda cafeteria. El plàtan, de considerables dimensions, es va desplomar de sobte i, potser perquè feia fred, tots els clients estaven afortunadament dinant dins. Realment, com ja ha passat en situacions precedents, sembla un miracle que el fi d’un arbre no cause danys humans.
Malauradament, no es tracta d’un fet aïllat. Si fora així, la qüestió quedaria en un malson que òbviament posa els pèls de punta, però no passaria d’una anècdota amb punt final. No sé si l’Albereda cau o no a trossos, però els darrers anys també han acabat en terra més arbres o branques grosses causant danys materials —afortunadament, sols materials— de diversa consideració. Així, una activitat tan quotidiana pels xativins com fer el típic passeig per l’Albereda ja sembla un esport de risc.
La realitat és tossuda: els plàtans de l’Albereda i també d’altres barris, com tots, es fan vells. Són antics, més vulnerables i hem de cuidar-los i mimar-los; si no ho fem a temps i amb el rigor que cal, podríem lamentar conseqüències més greus si hi torna a passar. Per evitar mals majors, naturalment, però també per a protegir un dels llocs més emblemàtics de la ciutat.
Tirant d’hemeroteca, el 2018 l’empresa Doctor Árbol va fer un estudi (18 000 €) als quatre-cents plàtans, on va detectar certes deficiències que calia resoldre i, arran d’aquest informe, el biòleg municipal va instar llavors l’Ajuntament per a prendre mesures. Així, es va adjudicar el treball mitjançant concurs públic a l’empresa Gestaser Servicios y Medioambiente SL (aprox. 35 000 €), la qual havia d’implementar una sèrie de mesures enfocades a buscar solucions, en alguns casos amb caràcter urgent.
A hores d’ara, després de desplomar-se l’arbre sembla que l’Ajuntament ha pres nota d’aquest seriós avís i, entre altres mesures, iniciarà la plantació d’uns cent arbres.
Eixe plàtan que ja no ha pogut mantenir-se en peu ha dedicat els seus cent trenta anys al nostre servei, a regalar-nos la seua ombra. I per descomptat, la mateixa Albereda és un element fonamental del patrimoni urbà de Xàtiva. De fet, el seu origen va tindre lloc poc temps després de guanyar-nos a pols el malnom de socarrats.
L’Albereda va nàixer el 1750 quan el marqués de Malaspina, corregidor de la ciutat, va ordenar la plantació de 6 500 arbres. Probablement, el desert provocat per l’incendi que va decidir Felip V (1707), al que cal afegir les conseqüències del dramàtic terratrémol de 1748, deixarien a la «Nueva Colonia de San Felipe» en una situació de greu despoblació arbòria. Feien falta, doncs, molts arbres, entre altres motius, per a oferir una inexcusable ombra natural al carrer, «conditio sine qua non» perquè els socarrats pogueren suportar amb certa dignitat els rigors del cèlebre estiu xativí.
Per cert, tot i que hui són plàtans, l’Albereda deu el seu nom a què originàriament estava formada per àlbers, tal vegada substituïts a posteriori pels plàtans a causa de la resistència més gran i longevitat d’aquests últims. A més a més, hi ha alguna curiositat ressenyable: el 1775 se’n va haver de sacrificar uns pocs àlbers perquè les seues arrels interferien en el convent de Santa Clara, i els troncs es van reciclar com a bigues per a l’estructura de la Seu.
Fa molts anys —més dels que vull recordar— els meus pares passejaven per l’Albereda una gelada nit del segle passat, crec que era per Setmana Santa. Els acompanyava l’abat de la Seu de llavors, D. Manuel Soler. Quan van aplegar a l’escala que baixa al jardí de Selgas, s’aturaren contemplant un arbre exultant, enorme, senyorial. D. Manuel sempre deia que eixe en tenia vora tres-cents anys. No sé si seria realment així, o la incontenible imaginació d’aquell xiquet que hi vaig ser li va atribuir aquella vetusta edat a un plàtan majestuós.
Aquell vell arbre que pobla el tresor dels meus records d’infantesa ja no hi existeix. També va desaparéixer, com el dels darrers dies. L’Albereda sempre ha estat un espai amable i acollidor, on hem passejat, hem quedat, hem pres el cafenet, hem xarrat, hem jugat, hem amat… tots; com una mena de paradís local disponible a qualsevol hora —períodes de pandèmia a part—. Per això, és responsabilitat també de tots respectar-la, valorar-la i cuidar dels seus arbres, i per descomptat, repoblar-la amb sàvia nova perquè puguem garantir que els xiquets de hui i tots els que vindran també puguen gaudir de l’ombra de molts arbres centenaris. Com així ha sigut per a tantes generacions d’afortunats socarrats, orgullosos de la seua Albereda.
