Una enigmática conversa abans de les eleccions

266

Clínica dental Pablo Fos

PoolWork Xàtiva

Article d’opinió d’Antonio Bataller

La veritat és que m’havia marcat la premissa personal de no tornar a opinar de política —perquè genera una insana addicció— almenys fins d’ací a vàries eleccions i, en tot cas, amb l’excepció típica de la tertulieta de bar, on els discrets ciutadans som del tot innocus comentant el dia a dia de l‘ager publicus. En fi, és evident que pecava de massa optimista amb la meua ingènua pretensió d’exiliar-me en un silenci autoimposat que no va a cap lloc útil.

Doncs bé, mentre degustava el café matutí patint els rigors estiuencs per tots coneguts, escoltava un ciutadà a la taula del costat, li direm senyor Joan, el qual expressava la seua opinió sui generis sobre els possibles pactes nacionals postelectorals. Em sembla que ja en portava alguna cassalleta o un cremaet —o ambdós— de més, perquè estava construint un discurs un poc estrany, provocant el tipus de discussió que més m’agrada: una hipòtesi a l’absurd. Aquest senyor hi argumentava així:

—Suposem que Pedro i Feijóo no es duen massa bé —no calia suposar-ho massa— i queden amb un empat tècnic: bé, uns diputats amunt i uns diputats avall. Un poc d’imaginació, cavallers, que encara som a l’obert terreny de les hipòtesis —una vegada tenia l’atenció de la seua audiència a taula, va continuar—: llavors, tres o quatre dies després de les eleccions, Pedro, el candidat més tocat després de dues legislatures en el poder, veu la possibilitat molt real de ser desallotjat del seu preciós despatx a la Moncloa, i comença amb els wasaps als assessors de campanya de Feijóo…

Aleshores, sucumbint jo a la meua tendència a passejar-me inopinadament pels jardins aliens —què hem de fer-li, un vici com qualsevol altre—, vaig interessar-me:

—Disculpe, però han tret el tema de la llista més votada com un mantra ben calculat. Si cauen en els braços dels senyors de verd, serà per culpa de Pedro, que no voldrà abstindre’s a la investidura, no?

—No —va contestar circumspecte—. Com que «la culpa» seria d’ell, doncs busquem una alternativa més creativa: que es reparteixen la presidència; així, els primers dos anys, Feijóo de president i Pedro de vicepresident, i els següents dos anys a l’inrevés.

—Però vosté creu de debò que Alberto acceptaria eixe pacte? I alguna cosa haurien de dir també Yolanda Díaz o Abascal, no creu? —em va mirar com a un moscardó foraster, i amb un to molt més susceptible, va replicar:

—No, senyoret, només estic formulant una hipòtesi a gust del xef, que soc jo, clar —jo volia llevar-li ferro al meu rol d’intrús, però quan intentava fer-li un acudit comparant això del xef amb la cuina del CIS de Tezanos, molt solemne, em solta:

—Mira, malgrat que el repartiment de cromos o de cadires ha funcionat bé en altres llocs, a la Moncloa seria impensable, ho reconec, però si no n’hi ha altres opcions, imaginat el repartiment d’actors l’endemà de les eleccions…

—Què vol dir? També té preparada la llista de candidats al Consell de Ministres?

—I tant! Entre altres, podrien acompanyar al premier Feijóo: evidentment, Abascal de vicepresident; Espinosa de los Monteros, de ministre d’Igualtat…

—Però què diu? —li vaig interrompre, ja totalment descol·locat.

—Xe, on el vols si no? Assumint la compromesa cartera de Memòria Històrica? No pot ser, perquè volen derogar-la.

—Home, però no crec que els hi deixen tant els de les blaves intencions…

—Com que no? Que no han ficat a un matador de bous com a conseller de Cultura i vicepresident primer de la Generalitat?

—Va, va, que també és advocat. No sembla tampoc un cap de suro, no?

—Bé, així podrà defensar millor la Festa Nacional com a tòtem de la cultura valenciana, això sí, en castellà… Així, jo veig també molt clar a Jiménez Losantos com a ministre d’Educació i Cultura, tot al mateix paquet.

—A veure, si realment hi ha tant de despropòsit i poc trellat, de bon segur la gent reflexionarà abans de les urnes…

L’enigmàtic vell va callar de sobte alhora que se li unflava la vena del coll, hi era molt aparent perquè la seua pell va ficar-se roja com un titot. I tot seguit, com l’estrident soroll del tub d’escapament trucat d’una moto, va soltar una estentòria riallada que pareixia que sortia des del més profund del mateix avern. La veritat és que em va entrar molta por, i ací ja sabia que la conversa havia de concloure’s o, en cas contrari, el senyor Joan m’arrossegaria irremeiablement a les seues perverses diatribes polítiques sense fi ni seny.

Amb tot, ja no sabia com eixir-me del jardí —encara em passa poc— i, malgrat que li havia intentat tallar en diverses vegades a aquell enigmàtic filòsof de bar sense massa èxit, vaig tancar l’estranya plàtica amb eixa expressió tan universalment eficaç: «Xe, açò és com tot». A més a més, com que encara intentava retenir-me fent-me víctima de la seua capciosa perorata, vaig recórrer al comodí-excusa clau dels valencians: «Me’n vaig, que m’esperen per a esmorzar».

Així doncs, atropelladament i sense mirar enrere, vaig fugir de la cafeteria com vaig poder, tot i que encara hi vaig pegar una miradeta —eixa curiositat innata i insana que em perd— i vaig adonar-me que el senyor Joan havia aconseguit reprendre el seu discurs abduint dues víctimes propiciatòries que, innocents, acabaven d’arribar per a pal·liar l’aclaparadora ona de calor amb unes sempre benvingudes cervesetes.

Me n’anava pensatiu intentant recuperar el seny, alliberat de la influència del senyor Joan. I ja abstret en els meus propis pensaments, vaig reflexionar assegut a un dels bancs de la Glorieta, contemplant el nou parc de fusta. Amb calma, pegant-li voltes com tants socarrats i socarrades ho han fet durant generacions a la nostra estimada Albereda, vaig dubtar si l’enigmàtic vell era real i, no sé per quina estranya connexió sinàptica, vaig associar-lo a la imatge del tio Canya.

Em van vindre al cap els inspirats versos de l’icònic himne intergeneracional d’Al Tall en referir-se al tio Canya, perquè «a un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara». I també em va ressonar al cap Raimon: Jo vinc d’un silenci / que no és resignat / d’on comença l’horta / i acaba el secà / d’esforç i blasfèmia / perquè tot va mal / qui perd els orígens / perd identitat. Però, sobretot, no em podia llevar del cap a Pep Gimeno Botifarra i Obrint Pas quan cantaven la ja emblemàtica malaguenya de Barxeta: «Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d’allà on renaix de les cendres el meu País Valencià».

Tanmateix, en baixar l’eufòria, ja s’havia fet de nit i, com en un malson sobtat, vaig acordar-me del NO-DO en blanc i negre. I la música ja havia acabat.

Per favor, no deixem que torne a passar: està a les nostres mans i a la nostra consciència.

WhatsApp Portal de Xàtiva