La caixa de lletres
Xavier Aliaga
Les coses són com són: hi ha tota una generació que no sap que és passar per caixa abans de portar-se un diari, un llibre i, menys encara un disc. I els sèniors, que sà coneixÃem aquesta activitat tan rara, descobrÃrem el discret encant de les descà rregues, l’acumulació indiscriminada de fitxers. Milers de cançons i pel·lÃcules que, potser, mai no arribarem a veure ni escoltar. El signe del temps. Els lÃders mundials d’això, quina cosa. A més, sense cap rastre de pudor ni mala consciència. El mal ja està fet i és irreparable. La cultura era cara: per un disc o una entrada de cinema t’arrencaven els ulls amb les urpes. Però d’això s’ha passat a la perversió del gratis total, a l’axioma discutible de què la xarxa és lliure i sobirana (¿també per penjar pornografia infantil, posem per cas?). Ja s’ho faran els creadors. I si no, que treballen per amor a l’art (frase feta i ben coneguda no per casualitat). Mola.
Fal·là cies a dues (o tres, o quatre…) bandes. La Llei Sinde li trasllada a una JustÃcia saturada la responsabilitat de perseguir la pirateria, webs que poden estar ubicades a les Illes Maldives, per dir alguna cosa. Però no s’actua sobre l’injust cà non sobre els productes informà tics i, més important encara, els grans partits xiulen quan es planteja que els grans beneficiaris de l’invent d’Internet, les empreses de telecomunicacions, no hagen de soltar la mosca. No siga que s’enfanden els amos. Resum: debat estèril, interessat, tendenciós, enverinat. Absurd. Em declare objector, apà trida, aliè, abstencionista. Esmena a la totalitat i comencen de zero. La llà stima és que a algú que volia fer de pont, com Àlex de la Iglesia, li han detonat un masclet en l’entrecuix.