El discret encant de les descàrregues

La caixa de lletres
Xavier Aliaga

Les coses són com són: hi ha tota una generació que no sap que és passar per caixa abans de portar-se un diari, un llibre i, menys encara un disc. I els sèniors, que sí coneixíem aquesta activitat tan rara, descobrírem el discret encant de les descàrregues, l’acumulació indiscriminada de fitxers. Milers de cançons i pel·lícules que, potser, mai no arribarem a veure ni escoltar. El signe del temps. Els líders mundials d’això, quina cosa. A més, sense cap rastre de pudor ni mala consciència. El mal ja està fet i és irreparable. La cultura era cara: per un disc o una entrada de cinema t’arrencaven els ulls amb les urpes. Però d’això s’ha passat a la perversió del gratis total, a l’axioma discutible de què la xarxa és lliure i sobirana (¿també per penjar pornografia infantil, posem per cas?). Ja s’ho faran els creadors. I si no, que treballen per amor a l’art (frase feta i ben coneguda no per casualitat). Mola.

Fal·làcies a dues (o tres, o quatre…) bandes. La Llei Sinde li trasllada a una Justícia saturada la responsabilitat de perseguir la pirateria, webs que poden estar ubicades a les Illes Maldives, per dir alguna cosa. Però no s’actua sobre l’injust cànon sobre els productes informàtics i, més important encara, els grans partits xiulen quan es planteja que els grans beneficiaris de l’invent d’Internet, les empreses de telecomunicacions, no hagen de soltar la mosca. No siga que s’enfanden els amos. Resum: debat estèril, interessat, tendenciós, enverinat. Absurd. Em declare objector, apàtrida, aliè, abstencionista. Esmena a la totalitat i comencen de zero. La llàstima és que a algú que volia fer de pont, com Àlex de la Iglesia, li han detonat un masclet en l’entrecuix.

[sotalacreueta.blogspot.com]