Per Vicent Xavier Vila, Representant al CES de Compromís
Davant d’aquesta situació de crisi, les famílies experimentem dificultats i, així i tot, paguem la nostra contribució de la casa i de les propietats que tenim. Des d’ací reconec l’esforç que fan els ajuntaments per congelar aquest impost en la mesura que les arques municipals ho permeten. Des del meu, l’Ajuntament d’Ontinyent, l’esforç econòmic d’austeritat en d’hisenda pública permet poder congelar impostos i bonificar gran part d’aquests, fet que denota un compromís amb la gent del poble.
L’oposició al consistori clama per una rebaixa d’impostos general (tot el que és general no sol ser equitatiu, i molt menys just), i en concret de l’IBI. Crec que tinc la solució: que les entitats religioses paguen l’IBI.
Ja en l’any 2012 l’Ajuntament d’Ontinyent aprovà en un Ple cobrar a partir del 2013 l’impost de béns immobles a l’Església en aquells locals no destinats a culte, com pisos i cotxeres (amb el vot en contra del PP). Fins ara no s’ha pogut passar el rebut perquè no s’ha confeccionat el cens de propietats de l’Església tant urbanes com rústiques per la falta de fluïdesa de dades proporcionades pels organismes registrals.
L’argumentació utilitzada en contra de prendre aquest tipus de decisions és que no és cap privilegi perquè l’exempció de l’impost està emparada en la Llei de mecenatge de l’any 2002 (49/2002 de 23 de desembre) i en els acords internacionals de l’Estat espanyol i la Santa Seu de 1979. És de sentit comú que, encara que emparat en la llei, és un privilegi legal. La Direcció General de Tributs ens diu, que si l’immoble propietat de l’entitat sense fins lucratius es troba arrendat a un tercer, a aquest no li resulta d’aplicació l’exempció, amb independència de l’activitat que hi realitze l’arrendatari.
Si hisenda som tots, si ho som de veritat, totes les entitats han de pagar els seus impostos en igualtat de condicions que la resta de la ciutadans. Utilitzant les paraules del president del govern, “tots hem de fer un esforç i tirar del carro per eixir d’aquesta situació” (això va dir quan em van llevar la paga de desembre de 2012 i em congelaren el salari, quan em van fer pagar el 40% dels medicaments, quan no van pagar la beca de llibres a la meua xiqueta de 9 anys, quan la meua menuda de 3 té dificultats per estudiar en línea en valencià al col·le, etc.). Cal recordar també en aquestes línies que el ministre de Justícia mateix, Sr. Gallardón, quan era alcalde de Madrid, plantejà en l’any 2011 la proposta que l’Església pagara l’IBI a Madrid o l’estat central compensara eixa disminució d’ingressos municipals. Sense necessitat de tocar la normativa, és lògic i crec que factible que els ajuntaments cobren l’IBI pels edificis propietat de les confessions religioses i de les associacions sense lucre que no es dediquen al culte, a acció pastoral o a l’assistència social.
Aleshores què pot fer l’Ajuntament? Actualitzar el padró de béns. Fer inspeccions als llocs que desenvolupen una activitat sense dret a l’exempció. Hi haurà al·legacions, recursos administratius i contenciosos després. No és una iniciativa d’enfrontament contra l’Església, ni de voler eliminar l’espiritualitat, tot més lluny de la meua intenció. És necessari que l’Església, que sempre ha intentat, en major o menor mesura, estar del costat d’aquell que l’ha necessitada, i dins del nou corrent que ha encetat el nou inquilí del seient de sant Pere, el Papa Francisco, siga conscient que aquest país necessita incrementar els ingressos via impostos per a poder eixir d’aquest toll que és la crisi econòmica. També cal assenyalar que ja existeix, dins de l’Església mateixa, un corrent a favor del pagament voluntari de l’IBI encara que, lamentablement, aquest corrent no és majoritari.