El vigilant en el camp de sègol (una lectura dolorosa)

La caixa de lletres

Xavier Aliaga

La mort el 2010 de l’excèntric J.D. Salinger, l’autor de la mítica El vigilant en el camp de sègol (El guardián entre el centeno, en les edicions en castellà), va remoure l’interés mediàtic per aquesta obra publicada per primera vegada com a novel·la als Estats Units el 1951 i que, des d’aleshores, ven centenars de milers d’exemplars tots els anys. La història de Holden Caufield, un adolescent conflictiu (com havia estat el propi Salinger) amb l’únic horitzó vital de ser el vigilant que evitara la caiguda de xiquets a l’abisme va generar un considerable esvalot en la seua època per la temàtica i el llenguatge explícits. I el seu antiheroi es va convertir en un referent de rebel·lia. Formalment, però, no és una novel·la trencadora. De fet, està més prop dels joves personatges de Mark Twain que del realisme brut i la prosa innovadora de William Faulkner. Però s’entén la seua aura de novel·la iniciàtica i engrescadora.
A mi no em va tocar això. O jo no recordava haver-la llegit. I quan estava a punt d’adquirir-la (o de demanar-la als Reis d’Orient), aparegué una edició de butxaca velleta, amb anotacions i subratllats, entre els llibres de la meua germana. Passejar entre les fulles engroguides d’una novel·la mitològica té un component excitant. Però es tractava del llibre d’un ésser estimat que va morir massa jove. Llegir del mateix objecte que havia tingut la meua germana entre les mans resultava una experiència neguitosa i, en certa forma, dolorosa. Mentre llegia se’n generava una connexió estranya de lectures encreuades, la recepció de la història per part d’un lector amb l’adolescència molt llunyana i les incògnites ja irresolubles sobre els efectes d’aquesta història en una persona poc o més o menys de la mateixa edat que Holden Caufield. La conversa sobre literatura que mai no tindrem. La constatació periòdica i punyent de la pèrdua.

A Raquel

[sotalacreueta.blogspot.com]