Comunicat de la Coordinadora d’Associacións per la Memòria Democràtica del País Valencià, federació que representa a 46 Associacions, pel 89º aniversari de la proclamació II República
Fa vuitanta-nou anys el poble va posar en qüestió arreu l’Estat espanyol el poder dels grans terratinents i la gran burgesia i les seues principals institucions: Monarquia, Església i Exèrcit. En mig d’un temps de greu crisi econòmica -la crisi del 29- se sentí amb força la veu dels que vivien en la fam i la misèria. Aquell 14 d’abril Espanya es va gitar monàrquica i es va alçar republicana. Venien temps de llibertat i democràcia, d’alliberament de les dones i de les diferents nacionalitats de l’Estat espanyol, per les llibertats democràtiques, l’educació i la cultura enfront de l’analfabetisme imperant, i es va instaurar una de les democràcies més avançades del món en aquella època. Així, per exemple, es van crear des de 1931 fins al final de la guerra, les Missions Pedagògiques, tot un ambiciós projecte per dur la cultura i l’alfabetització a tot el territori.
I quan va arribar el Colp d’Estat del 18 de juliol, el poble treballador el va fer fracassar i va resistir amb valor i dignitat el feixisme europeu tot plegat –Franco, Salazar, Hitler i Mussolini– al llarg de tres anys de lluita, concentrades en el seu crit: «¡No pasarán!»
Però tot s’acabà aquell 1 d’abril de 1939, quan les tropes feixistes revoltades assoliren els seus últims objectius militars. Des d’eixe moment feren callar qualsevol clam de llibertat i justícia amb un gran genocidi, amb una llarga nit de quaranta anys de dictadura franquista. Després van garantir la restauració borbònica, enfonsada cada volta més en la corrupció, i la seua impunitat amb el pacte de silenci i oblit per la Transició.
El mateix 3 d’abril de 1939 començà ací a Paterna l’extermini del «rojo» i afusellaren a 23 civils antifeixistes. Els seus familiars no van poder donar comiat als seus éssers volguts, ni tan sols coneixien on estaven exactament soterrats. I així fins a arribar a assassinar vora 150.000 civils en temps de «pau» per sentències de consells de guerra sumaríssims a tot l’Estat i ací al País es calculen uns 6.000.
Però també començaren quaranta anys de lluita contra aquella «pau dels cementiris«. En un principi la resistència armada contra la dictadura amb la «Guerrilla», que lluitaren heroicament i encara tenim la sort de comptar entre nosaltres amb dos herois, testimonis vius d’aquella lluita: Esperanza Martínez i Quico Martínez. Després amb la vaga de tramvies de Barcelona el març de 1951 començà l’etapa de la lluita obrera i l’estudiantil a finals dels cinquanta. I així va continuar un llarg camí de lluita, clandestinitat, repressió, tortures, presons i assassinats. El franquisme va entrar matant i va sortir matant el 27 de setembre de 1975 amb l’afusellament dels últims cinc joves antifeixistes, dos mesos abans de la mort del dictador.
I hui després de quaranta-quatre anys de democràcia coronada, es continuen negant la Veritat, la Justícia i la Reparació per a les víctimes d’aquell règim genocida.
Per això hui, 14 d’abril, també commemorem el 10é aniversari de l’apertura de la primera causa contra els crims de Lesa Humanitat del franquisme amb la coneguda com a «Querella Argentina», que des d’aleshores lluita per la justícia per a les víctimes del franquisme i que ja recull milers de denúncies d’acord amb el dret i la justícia internacional.
I hui 14 d’abril la humanitat estem patint una pandèmia, conseqüència també, d’aquesta globalització salvatge d’un capitalisme neoliberal, què està arrasant la vida de milers i milers de persones, i particularment els d’aquella generació que a l’Estat espanyol va lluitar per les llibertats i pel que els seus fills, nosaltres, tinguérem una vida millor. I estan abandonant la vida sense tindre el consol dels seus familiars. Sense poder rendir-les companya i homenatge, igual que va passar amb aquelles 150.000 víctimes de la immediata postguerra i de moltes més al llarg d’aquella dictadura.
També hui 14 d’abril ens preocupa la sortida social a aquesta terrible crisi pandèmica. Qui pagarà la multimilionària factura? És la Sanitat Pública la que està fent front a la situació, malgrat els retalls i manca d’inversió durant aquests últims anys. No podem permetre que el neoliberalisme imperant torne a fer el mateix que amb la crisi del deute. Bé al contrari hem de sortir amb uns serveis públics en sanitat, educació, jubilació, dependència, atur, més reforçats.
Tan sols la mobilització i la lluita popular ens farà avançar pel camí dels Drets Humans, les Llibertats Democràtiques, la Memòria i la Justícia per a totes les víctimes del franquisme. En definitiva, per una societat més humana, més justa. En definitiva, per la III República.
VISCA LA REPÚBLICA!
