Article d’opinió | Antonio Bataller
El fet de reflexionar sobre aspectes socials relacionats amb el feminisme pot resultar controvertit perquè mai desapareix el risc que les conclusions, sobretot si qui les subscriu és un senyor, pugen ser sospitoses de qüestionar el discurs políticament correcte. Així, masclista o, en l’altre extrem de la corda, demagog solen ser els qualificatius més habituals. Aleshores, per què continuar passejant per un jardí mai exempt d’espines?
Encara més, per què un cavaller recomanaria anar al cinema aguantant les cues —com feia temps que no havia vist— per a veure Barbie? De fet, abans que la meua filla superara la fase Bebés Llorones o Pin i Pon i es fixara també en l’estilitzada nina del moment, jo ni tan sols sabia distingir a Barbie de Nanci —perdó pel sacrilegi, però era més del vaixell pirata, Hundir la flota o Els Cinc d’Enid Blyton—.
De tant en tant, el món del cel·luloide t’ofereix interessants sorpreses, com ara aquesta molt recomanable pel·lícula protagonitzada per Margot Robbie (Barbie) i Ryan Gosling (Ken). Al cinema, a penes hi érem tres o quatre tios en una sala plena de gom a gom —sí, de fèmines de diferents generacions—, esperant resignats una cinta banal amb el prejudici col·lectiu que teníem de la popular nina. No obstant això, a mesura que transcorrien els primers minuts, ja me n’adonava un poc incrèdul que estàvem davant d’una proposta divertida i sobretot amb substància, compromesa.
Sense fer massa espòiler, Barbie, acompanyada per Ken —important apreciació: ‘acompanyada per’— pren la decisió de visitar el món real. I ací comença la cosa: com es desenvoluparà la rossa més famosa de l’univers Mattel al món real amb persones, problemes i conflictes reals? Es dibuixa un perfil de Barbie que, lluny del seu estereotip, experimenta una considerable evolució psicològica que supera la seua tradicional superficialitat i, fins i tot, exerceix de filòsofa quan fan acte de presència els dubtes existencials propis de la maduresa: qui soc i, sobretot: qui vull ser. En definitiva, evoluciona des de la imatge esquemàtica i plana dels anys cinquanta fins a la dona empoderada i feminista del segle XXI que reivindica, explora i conquesta el seu lloc en un món explícitament masclista.
Amb tot, encara que sembla que s’haja empatxat de l’obra de Virginia Wolf i que Una habitació pròpia siga el seu manual de capçalera, cal deixar clar que Barbie mai deixa de ser Barbie, atés que la intel·ligent nina també es mostra divertida, cool, i —per què no reconéixer l’obvietat— molt sexi. La diferència radica en el fet que ara també és filla d’un altre temps, i assumeix plenament l’actual escala de valors socials.
La proposta està adreçada a totes les dones de qualsevol edat —i també per a tots els barons!— perquè construeix un sòlid argument que desenvolupa en diverses capes o lectures alhora: des de la més evident que reflecteix la universal joguina i el seu món per a les xiquetes, fins al discurs més reivindicatiu i amb missatge social per a tots els majors.
Durant els seus primers anys de vida —va nàixer en 1959—, la nina va estancar-se en un inamovible perfil conservador que representava la dona caucàsica, de classe mitjana acomodada, i molt femenina, molt del gust del mascle. Després, amb els canvis socials posteriors, també ella va canviar i, tot i que sense deixar mai la seua essència, una Barbie més inclusiva i empoderada es deixava veure als lineals de les jogueteries amb una major diversitat d’ètnies i races, desenvolupant diverses professions tradicionalment masculines i, fins i tot, afrontant la mobilitat reduïda amb una cadira de rodes. A dies d’ara qualsevol consumidor pot constatar aquesta oferta de variants realistes de la Barbie i també del Ken a les botigues: estan per tot arreu.
Per cert, ací també s’aclareix quin tipus de relació té Barbie amb Ken. De fet, la rèplica masculina de Barbie també està immersa en la seua pròpia recerca d’identitat. El despertar d’ambdós quan al film es plantegen quin ha de ser el seu paper al món arranca amb el conflicte d’identitat en entrar en el món real, el dels humans. Potser, arran del mateix procés que es manifesta en tots els moviments socials destacats al llarg de la història, i en particular als nostres dies: enfront d’una influent cultura feminista sobreviu, tanmateix, una contracultura militant del masclisme que identifica, reivindica i exerceix el seu credo reaccionari.
Barbie, en fi, és una proposta desimbolta i en clau d’humor, i alhora molt precisa quant a conceptes i a la imatge de la dona actual. A més, pot ser molt esclaridora també per a nosaltres, els mascles desubicats i un poc despistats, els quals, de totes les edats, també continuem a la recerca del nostre espai en aquest tumultuós segle XXI. I qui no?
