Article d’opinió | Antonio Bataller
Sembla increïble que no n’hi haguera cap al centre de la ciutat, però, després de tants anys —dècades—, el parc a la Glorieta ja és una feliç realitat.
La proposta de l’Ajuntament, que és una resposta concreta a la necessitat de tantes famílies i, sobretot, dels xiquets i xiquetes que juguen pels voltants de l’Albereda, crec que ha estat ben resolta. No tenia sentit que el passeig més transitat de la Costera mancara d’aquest tipus de recursos lúdics, i més davant d’un centre demogràficament envellit que necessita un al·licient en forma de parc perquè els nets vulguen visitar els iaios i iaies; simplement per poder jugar tots junts.
Durant dècades, només ha estat l’entranyable «bajadoreta», la rampa —que tan bé ha suportat el pas del temps— que està entre el bingo i les escales de la placeta. Tot i que no s’hi va construir per a açò, ha funcionat com un succedani de xicotet tobogan per als xiquets i xiquetes que no tenien una altra cosa semblant per la zona; bé, sempre hi havia un baló per al partidet de futbol a la placeta que, malgrat estar prohibit perquè sempre passava gent, els nanos de moltes generacions hi han jugat —hi hem— ja des d’aquella llunyana dècada dels anys huitanta.
Així, podem observar que l’Albereda és un implacable termòmetre que registra el pas del temps i, com qualsevol infraestructura de la ciutat, també la fisonomia de la Glorieta s’ha modificat en funció de les necessitats de la societat xativina de cada època. Els més majors van presenciar, per exemple, com desapareixia el templet que estava a l’Albereda, mentre que els de la meua quinta vàrem gaudir llegint els còmics de Tintin o Astèrix a la biblioteca municipal —entre nosaltres, la biblio— quan estava ubicada en la zona de la Glorieta que limita amb Correus, després substituïda per una ampliació del jardí.
I també podem anar molt més lluny, perquè quan s’hi va construir el pàrquing subterrani hi eixiren vestigis d’uns habitants molt vells, els quals vivien quan la ciutat es deia Medina Sateba. Així, part de la necròpolis islàmica, datada al segle XI i una de les més importants d’Espanya, va sorgir per una necessitat concreta de llavors: el fet de poder trobar un lloc sota la Glorieta per a estacionar el cotxe sense morir en l’intent, açò sí, passant per caixa.
Amb tot, jo ja estic trobant a faltar l’estany ¾encara que no tinguera peixos¾, perquè com l’he conegut de sempre ja forma part del meu imaginari personal, eixe espai fictici que va desdibuixant la memòria de les coses que ja no estan. És com un lloc ideal, ja inexistent, on els teus records donen cert sentit a una mena de constructe social i alhora individual que és la identitat.
Al cap i a la fi, un estany que no té peixos des de fa molt de temps ja no és un espai viu, és com un fragment de marbre, un florer del mobiliari urbà sense ànima. Un reducte d’altres èpoques que es resistia a desaparéixer, estimat per tots els que l’hem acompanyat d’alguna manera, però que ja era inviable. L’estany de la Glorieta és història, ja sols té cabuda en eixe caixó infinit on la nostàlgia reivindica les estampes pretèrites d’una Xàtiva que només roman als àlbums de fotos i, gràcies a les xarxes socials, també en la immensa quantitat de pàgines que es fan ressò de la fascinació que desperta aquesta increïble ciutat.
No obstant això, ara, amb el nou espai adaptat als nous temps, la Glorieta està més viva que mai i va passant —també— a les noves generacions de menuts perquè gaudeixen d’aquest espectacular pulmó de la ciutat, com també férem els que vam deixar de ser xiquets fa molts anys.
Ha plogut molt, en fi, des que l’empresari José Espejo Gil (1827-1890), el qual té un bust en la part que dona a l’Ajuntament, va donar els terrenys en el segle XIX per a construir el que hui coneixem i estimem com la Glorieta de José Espejo, una de les zones verdes més importants de Xàtiva. La Glorieta ha demostrat la seua utilitat en cada època adaptant-se als canvis, però sobretot és un actiu perquè puguen fer-la servir totes les persones; i ara ja els tocava als ciutadans i ciutadanes més xicotets de Xàtiva. Benvinguts canvis!
