Article d’opinió | Teresa Roca
Recorde en la meua joventut un programa dirigit per Fernando Sánchez Dragó sobre literatura que tots créiem que es deia “Todo está en los libros” i en realitat es deia “Biblioteca Nacional”. Va ser curiós que després va passar a dir-se “Encuentro con las letras”, i al final “Negro sobre blanco” (ja en 1997) però en tots els períodes, fins i tot canviant el nom del programa, va continuar la sintonia que havien compost Jesús Munárriz (lletra) i Aute (música) perquè la cantara Carmen Machado.
La recorde com una tonada enganxosa, que repassava autors i personatges literaris i que repetia “todo, todo, todo está en los libros” en una tornada molt melòdica.
Abans de seguir voldria puntualitzar que d’entrada els llibres m’agraden però la paraula “tot”, no. La veig acaparadora i totalitària (igual que “sempre”, “mai”, “mai de la vida”…) així que habitualment pose molta atenció per a gastar-la el menys possible en la meua parla i, si la gaste, procure matisar-la bé.
Dit això, vull reflexionar sobre la importància dels llibres… que és la importància de l’escriptura. Crec que a vegades no valorem l’escriptura de tan usual com és. Imagine que poca gent a hores d’ara del segle XXI imaginaria una vida al marge de l’escriptura. I si repassarem la història només fa falta recordar que el descobriment de l’escriptura va marcar la línia de frontera entre la prehistòria i la història… quasi que res!
En la meua realitat quotidiana tot no està en els llibres (faltaria més!) però hi ha molt de la meua història que l’he recorreguda amb ells. Recorde que vaig entrar a l’escola amb cinc anys però anava des de molt abans a la biblioteca “Amigos del libro” del meu poble amb el meu pare. “A canviar el llibre”, deia ell. Jo encara no tenia quatre anys i m’agradava acompanyar-lo. Prompte vaig començar a adonar-me que també hi havia llibres de xiquets i a alguns xiquets, que eren majors que jo, li’ls deixaven; però a mi no. No em semblava just que ells marxaren amb un conte a la seua casa i jo no.
Vist això, segons em compten (perquè jo no ho recorde) vaig començar a insistir-li al meu pare fins que ell va haver d’insistir al senyor voluntari que feia funcions de bibliotecari i van començar a deixar-me els llibres que jo decidia agafar sense saber llegir encara. Marxàvem amb el conte a casa i, en els primers dies, el llibre vivia un peregrinar de les mans de la meua mare a les del meu pare i viceversa fins que me’l llegien les suficients vegades perquè jo m’ho sabera de memòria. M’han contat que en eixe moment jo m’entretenia simulant que també llegia. Simular-ho suposava passar la pàgina quan toca, fer les entonacions de preguntes o d’exclamació i així donar l’impressió de que jo sabia llegir, quan no era així.
Una altra de les meues vivències amb els llibres va ser durant la meua adolescència a la Biblioteca de La Universitat Laboral de Saragossa quan consultava llibres d’art. Eixes làmines a tot color, quan encara no existia televisió a color, em fascinaven. Em semblaven unes obres tan belles que només les concebia atrapades en aquells llibres grans i de tapa dura. La Capella Sixtina, la Pietat, el Guernica, les Cariátides, la torre de Pisa, les Piràmides…es van quedar en una espècie de base de dades al meu cap sense donar-los existència en realitat, només existien en els llibres. La curiositat va ser que, quan amb el temps, vaig poder viatjar i vaig poder contemplar en la realitat tan magnífiques obres, la meua emoció aumentaba amb la comprovació de que hi havia realització artística real, més enllà de les làmines dels llibres. Recorde un personal diàleg intern que vaig tindre quan vaig veure el “David” dient-li des de dins meu: “Et recordes que et vaig conéixer en un llibre d’art?. Mira, ara soc ací a veure’t en persona”. D’alguna manera es va crear una connexió o comunicació entre allò que jo sentia quan veia aquelles làmines dels llibres i el que sentia ara amb l’obra d’art davant meu.
I és que la relació dels llibres amb el temps és molt curiosa. I no estic parlant només per mi. Basta pensar per exemple en l’avançat que va ser quant a descripció de l’ús de noves tecnologies Jules Verne. Diguem que a força d’imaginar una història en el futur va arribar a ser un avançat al seu temps.
I no sols s’han limitat els escriptors a avançar-se al seu temps quant al físic i tecnològic. Hi ha avançaments relatius a l’aspecte psicològic de l’ésser humà, dignes del resultat de l’estudi d’un especialista, que els escriptors (sense ser-ho) han sabut plasmar en els llibres. Així per exemple quan he rellegit a Unamuno en “Sant Manuel Bueno, mártir” i veig què bé descriu al capellà desencantat de les seues creences, d’alguna manera em recorda el desencantament d’esta societat actual en els diferents àmbits de la vida: en el social, en el polític…en la “societat líquida” de Bauman. Són diferents desencantaments, però la descripció del que és el desencantament en si és magistral.
En este àmbit he de nomenar precís “La mort d’Ivan Illich”, editada en 1886, escrita per Leon Tolstoi. És un clar exemple de visualització avançada de descobriments psicològics que es donarien molts anys després, en concret en 1969. I reitere que no són tecnològics sinó del comportament humà i la seua psicologia. En este llibre Leon Tolstoi fa una descripció perfecta de les cinc etapes del dol que descobriria en ple segle XX la doctora Kübler-Ross. Vas llegint el llibre i pots identificar quan el malalt està passant cada etapa. En eixe moment les etapes no tenien nom, li ho donaria la doctora en el seu llibre “Sobre la mort i els moribunds” (una altra vegada en un llibre!); però és ben cert que Tolstoi sense etiquetar les etapes, sense donar eixa nomenclatura precisa que la doctora va saber donar, va explicar i va descriure perfectament cadascuna d’elles. L’escriptor no va fer una investigació científica, però es va documentar observant i analitzant el seu entorn arribant a les mateixes conclusions que Kübler-Ross després dels seus estudis. Leon Tolstoi, sense ser un gran científic ni ser un gran investigador, simplement el que va fer va ser observar a la raça humana (observar a un malalt en este cas) per a després descriure-la tal qual era, per a després explicar-ho amb la major fidelitat possible i ho va aconseguir tan bé que va ser un avançat.
Amb tot això deduïsc que si tot tot, tot no està en els llibres sí que és veritat que hi ha molt i molt bo. Per això reivindique el llibre en esta data del 23 d’abril i pense que, si l’experiència vital és una gran mestra, el llibre és un gran recurs que et poden brindar perquè vives amb més plenitud i amb més profunditat.
Acabaré este escrit amb una nota que s’utilitzava a la biblioteca del meu poble, aquella que vaig nomenar el principi. Anava pegada en la primera pàgina en tots els llibres per a donar-te unes indicacions de com havies de tractar eixe llibre que la biblioteca et prestava. Recorde que moltes vegades el meu pare m’ho feia llegir si veia que doblegava malament el llibre o no tenia la cura que tocava. M’ho feia llegir perquè jo aprenguera a valorar-los. Doncs des d’ací un homenatge als llibres, un homenatge a les biblioteques i un apostar per eixe valor dels llibres que des de xicoteta vaig tindre el gran luxe de poder gaudir.
