ARTICLE D’OPINIÓ
Reflexió preocupada d’un pare sanitari… (que em disculpe qui no li agraden aquestes coses es facen públiques).
Hui hem rebut un mail de la mestra de la nostra filla. Molt educadament i amistosament es preocupava per nosaltres (sanitaris) i per ella. Què feia? Com li anava? Estava tranquil·la perquè era una xiqueta molt treballadora …
Se m’ha fet un nus a la boca de l’estómac. Que què fa? Doncs poca cosa. Poca cosa perquè ni son pare ni sa mare donem per a més. No som mestres, no sabem fer de mestres i, a més, treballem en primera línia enfront de la COVID …
No tenim temps i, perquè no reconéixer-ho, massa ganes tampoc després d’arribar a casa, dinar i descansar un poc, de posar-nos a fer feina. Preferim jugar i passejar amb ells. S’han de fer les tasques de casa i cuinar… Així que la tasca acadèmica queda en un segon pla.
La sensació que tinc de ser un mal pare o de sentir que els meus fills estan en franca inferioritat enfront de d’altres que sí que tenen son pare i/o sa mare a casa més temps, i els poden, per tant, ajudar més. Ho tindran tots els pares durant aquesta pandèmia?
Opine que les decisions preses enfront de l’escola/educació durant la pandèmia no han fet més que perjudicar aquells que, segons alguns, tenen la sort de poder eixir de casa. Eixir de casa per enfrontar-se a un enemic microscòpic i, durant molt de temps, amb massa risc de contagiar-se i contagie la seua família.
A canvi de què? D’un sou que sembla estratosfèric per a molts i ridícul per a nosaltres. Ni les gràcies ens dona la nostra empresa. Més aviat al contrari. Ara que comença la desescalada i comences a planificar la nova medicina te n’adones que el maltracte sofert durant anys no servirà de res. Els dèficits de personal i infraestructura ningú no farà res per solucionar-los …
Això si, fins a la setmana passada, a les 20h, quasi tots ens aplaudien. Comence a pensar que era més un acte reflexe que un veritable reconeixement. Des que a les 20h els majors ja poden eixir, l’acte reflexe a la por s’ha perdut… i ja no aplaudeix quasi ningú.
Ara és quan jo tinc por. Por a un rebrot (que no crec que ja puga assumir doncs el meu nivell de cansament ha aplegat al màxim) i por perquè després de tot, els sanitaris continuarem maltractats per tots: usuaris i governants. I, a més, els nostres fills hauran patit les conseqüències d’aquesta crisi més que els de la resta. Això sí que m’aterra.
Per tant, ni privilegiats abans ni durant ni després ….
Membre de MUD (Asociación de Médicos Unidos por sus Derechos)
