Article d’opinió | Antonio Bataller
En un món on la globalització es palpa en el dia a dia, cal conéixer què passa més enllà del nostre melic, del nostre còmode sofà, del nostre acollidor barri. Per això ens preocupa Afganistan. I no només perquè la sort del seu poble està de nou en mans del règim talibà, sinó per la consolidació d’un referent d’integrisme islàmic en un marc internacional cada vegada més radicalitzat.
Xàtiva està a 7854,7 km de Kabul, la capital d’Afganistan; amb tot, de quina manera podria afectar-nos com a societat, més enllà de la responsabilitat generacional, el que puga estar passant per aquelles llunyanes terres?
L’atemptat de les torres bessones a Manhattan l’11 de setembre de 2001 ens va ensenyar que el concepte de guerra mundial que teníem del segle XX havia canviat. El segle XXI s’estrenava amb els atacs «preventius» de l’era Bush davant d’un enemic deslocalitzat que podia atacar en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, com malauradament vam comprovar en diverses ocasions a Europa i, concretament, al nostre país en els atemptats del metre de Madrid de l’11 de setembre de 2004.
Dues dècades després d’intervenir els EUA el règim dels talibans, la República Islàmica d’Afganistan passarà a ser l’Emirat Islàmic d’Afganistan. És a dir, la precària democràcia afgana en què, almenys, una part de la població votava a les urnes els seus representats, serà substituïda per una teocràcia islàmica plena en la qual l’emir, que és elegit per Al·là, serà l’omnipotent cap polític i religiós.
En les democràcies occidentals, volem creure que la societat civil som testimonis informats de —quasi— tot el que passa al món, gràcies als múltiples recursos d’informació instantània que ens proporciona la tecnologia del nostre temps. Però podem influir en allò que passa al voltant del món o només som com el convidat de pedra?
Quan intentem entendre què està passant arran de la cascada de notícies sobre la «reconquesta» talibà de l’Afganistan, les imatges són encara confuses, precipitades, però la sensació de «déjà-vu» és inevitable: més del mateix. Una guerra civil intermitent i un altre intent fracassat de controlar el destí del país… sota criteris occidentals. Des del segle I aC, quan Alejandro Magno va intentar dominar la regió com a espai estratègic de la ruta de la seda, fins a l’ocupació per part del Regne Unit, l’URSS o els EUA en el segle XX: tots han intentat captar sense massa èxit una de les zones geoestratègiques més importants entre Orient i Occident.
A la tele, al mòbil o als periòdics hem vist els darrers anys les terribles imatges en què l’ISIS —relacionat directament amb els talibans—, davant de les càmeres decapitava periodistes per a coaccionar l’opinió pública i fomentar-hi un estat de guerra amb l’Occident.
És més, els que hem viscut en el segle XX no podem oblidar-nos d’aquelles enormes estàtues, els budes de Bāmīān tallats a la muntanya, aquelles impressionants figures que tots hem vist d’estudiants al llibre d’història. Ja hi eren un lloc comú, familiar. Ambdós budes, construïts als segles V i VI dC, custodiaven la ciutat de Bāmīān amb una espectacular alçada de 38 i 57 m cadascun. I de colp, aquestes obres d’art mil·lenàries declarades Patrimoni de la Humanitat, que havien sobreviscut pràcticament intactes durant mil cinc-cents anys, van ser destruïdes en 2001 per la barbàrie en a penes uns instants.
Probablement, vam infravalorar el paper de la cultura musulmana en el fràgil ordre de poder resultant del fi de la guerra freda, durant la qual no hi va haver lloc per altra cosa que no fora la bipolarització dels dos referents de civilització, el socialisme i el liberalisme. Inclús molt abans de caure l’URSS en 1989, tant la Xina com el conjunt de països que abanderaven l’Islam han tingut la seua evolució particular, alternativa a la concepció democràtica occidental. De fet, la Primavera Àrab (2010-2012) va suposar la primera revolució social que reivindicava llibertats polítiques en el món àrab. Amb desiguals conseqüències, la societat civil de molts països musulmans va manifestar-se pel somni de la democràcia. Així, Tunísia va aconseguir un estat democràtic, altres països van fer tímids avanços, a altres va tindre lloc una guerra civil (Líbia, Síria) i, arran de la desestabilització política que va generar la rebel·lió civil, va establir-se el caldo de cultiu pel naixement de l’Estat Islàmic (ISIS).
I com està el pati a hores d’ara? Vint anys després dels atemptats d’Al-Qaeda, els talibans marquen un jaque al model social que representen les democràcies occidentals. Què pot fer l’opinió pública del món «lliure» al respecte? Assistir impotents a veure com la societat afgana torna a precipitar-se a l’abisme? La figura de la dona afgana, abocada a la misogínia institucionalitzada, podria convertir la cultura del burca en un referent d’altres països islàmics en procés de radicalitzar-se? Podria influir, fins i tot, en els nostres barris?
De vegades, és suficient amb un reduït grup de persones que aconsegueix canviar el món —per a bé o per a mal—; o inclús el canvi pot provocar-lo una sola persona. I així va ocórrer el 17 de desembre de 2010 a la ciutat de Sidi Bouzid (Tunísia) quan un venedor ambulant, Mohamed Bouazizi, es va immolar cremant-se, perquè la policia injustament va fer-se amb les seues pertinences. Ell va començar la Primavera Àrab, un camí sense retorn; amb dificultats sens dubte, però obrint la porta de la democràcia al món àrab.
Així doncs, en un món globalitzat com l’actual, què té a veure Afganistan amb tu? Molt més del que sembla. Tot i que puguem tindre la temptació de creure que estem on estem pels nostres mèrits, pot ser que no siga així realment si ho considerem amb perspectiva. Simplement hem tingut la fortuna —la casualitat o el destí, al criteri de cadascú— de nàixer a un dels llocs «adequats» del món; ni millor ni pitjor, però molt diferent.
Imaginem, per concloure, un escenari ben distint. Tanque els ulls i em veig a un café d’un populós barri de Kabul, escrivint la reflexió precedent al meu mòbil. A la taula del meu costat, hi ha un grup de cinc estudiants universitàries —tres estan acabant el doctorat i les altres dos, ja empresàries, hi han muntat una «startup» d’èxit—. Pel que sembla, davant d’unes cervesetes, estan planificant un comiat de soltera d’una d’elles. Observe que no deixen de somriure perquè no duen res que els tape la cara. No molt lluny d’elles, veig una altra taula ocupada per dues parelles que prenen una tassa de te mentre lligen els periòdics. Intente esbrinar què lligen. M’aprete les ulleres per escodrinyar-los i alhora els escolte comentant la premsa estrangera (Levante, The New York Times i El Portal de Xàtiva). I el més interessant: un altre senyor més major, amb l’aspecte d’un musulmà tradicional, està fent-se un café amb un semblant reflexiu. Està gaudint d’un llibre xicotet. Torne a apretar-me les ulleres: el text és «Sobre la llibertat» de John Stuart Mill… A hores d’ara fa falta molta imaginació, veritat?
Fa unes setmanes hem celebrat a casa el 9 d’octubre, l’origen del nostre poble. Estem molt lluny d’Afganistan, on estan (re) construint la seua identitat, però pot afectar el seu camí a la resta del món?
