Amparo Hernandis té molt clar què significa sentir-se invisible. Durant huit anys, mentre la resta de companys feien vida normal a classe, ella vivia un autèntic infern: assetjament escolar, insults, aïllament, ridiculitzacions constants… I el més greu: el silenci del professorat.
“Sabien el que passava. Ho veien. Però era més fàcil mirar cap a un altre costat i dir que eren ‘coses de xiquets’ que enfrontar el problema”, conta Amparo. Avui, una dècada més tard, després d’anys de lluita i de reconstrucció personal, Amparo està a punt d’aconseguir el que molts creien impossible: graduar-se en Magisteri Infantil.
Una xiqueta que, segons les paraules d’alguns dels seus professors, “no valia per a estudiar”, que “no trauria ni el graduat”, i que “millor faria en posar-se a treballar”, ha aconseguit un grau mitjà, un grau superior i una carrera universitària.
Però la seua història no és només de superació personal. És un crit d’alerta. Un testimoni que posa sobre la taula un problema encara massa silenciat: l’impacte que pot tindre en un alumne la falta de suport dins l’escola.
Recentment, Amparo ha escrit una carta dirigida als seus antics professors. No és una carta plena de rancor, sinó de realitat i de reflexió. “Sóc aquella xiqueta a la qual vau donar per perduda, a la qual vau fer sentir que no valia res. La que, segons vosaltres, no arribaria enlloc. Doncs eixa xiqueta ara és quasi mestra”, escriu.
En la carta, Amparo exposa com la falta de creença i d’empatia del seu entorn educatiu no només la va fer dubtar d’ella mateixa, sinó que va estar a punt d’arruïnar-li el futur. “Si no haguera sigut per la meua família, que mai em va soltar la mà, jo ara mateix estaria perduda”, reconeix.
La seua carta serveix també per assenyalar una veritat incòmoda: molts dels fracassos escolars no són culpa dels alumnes, sinó de mestres que no saben o no volen veure el potencial de qui tenen davant. Mestres que, en lloc de potenciar, enfonsen.
Una nova forma d’educar
Ara, des de l’altra banda, Amparo té clar quin tipus de mestra vol ser: una mestra que creu en els seus alumnes, que educa des de l’amor i el respecte. Quan parla dels xiquets a qui dona classe durant les pràctiques, se li il·luminen els ulls. “Cada vegada que un d’ells ve corrents i m’abraça, recorde la xiqueta que jo vaig ser. Aquella que necessitava una abraçada i no la va tindre”, diu.
“No vaig tindre bons mestres, però això m’ha servit per saber exactament com vull ser jo. No vull que cap xiquet meu es senta sol, inútil o invisible. Vull que sàpiguen que poden, que valen i que tenen algú que aposta per ells.”
L’objectiu d’Amparo no és només personal. Vol donar veu a altres joves que hagen passat pel mateix. Que hagen sigut humiliats, etiquetats o ignorats pel sistema. “Cal parlar d’això. Cal visibilitzar-ho. Perquè encara hi ha massa xiquets que pensen que no poden, que no valen, i el que passa realment és que ningú els ha ensenyat a creure en ells”, assegura.
Vol aprofitar la seua història per transmetre un missatge potent: sí que es pot. Amb suport, amb referents positius i, sobretot, amb autoestima. Però també llança una advertència: “No tots tenen la sort de tindre una família com la meua. I si un xiquet no té cap mà que el sostinga, un sol comentari d’un professor pot condemnar-lo”.
Amparo ha decidit trencar el silenci per ajudar. Perquè cap altra xiqueta torne a creure’s que no val res. I perquè, quan es parle de fracàs escolar, també es parle de responsabilitats.
“El fracàs no era meu. Era vostre, per no saber veure’m.”
