Cristian García Castells, CGC Psicología – Ciutadans terroritzats, les Falles suspeses i supermercats buits. Encara estem en març i ja sabem que aquest any serà recordat pel coronavirus. Aquesta malaltia està afectant d’una manera o d’una altra a tota la ciutadania, la qual cosa, juntament amb el martelleig constant a què ens han sotmès els noticiaris i magazins televisius, ha acabat per fer condir el pànic.
Fa uns dies escoltàvem que els supermercats de Madrid oferien un espectacle dantesc, tots els estants buits. Fins i tot en eixos moments pensava que per ací no arribaríem a veure res semblant, però els dies d’ahir i hui m’han demostrat que estava del tot equivocat. Paco Roig deu riure complagut.
Com arriba la gent fins aquests extrems? Mai està clar com comença exactament, però solament cal que unes poques persones decidisquen que la fi del món està per arribar i vulguen fer acopi de provisions. Quan la gent els pregunte per què ho fan, contaran algun rumor que hagen escoltat o alguna teoria conspiratòria. Per entendre com passem d’això a situacions com aquestes, podria recomanar-vos llegir Psicologia de les masses de Gustave Le Bon o Psicologia de les masses i anàlisi del jo de Freud, però les dos són, encara que conegudes, obres completament acientífiques, al temps que classistes i coses encara pitjors.
Hem vist situacions semblants altres vegades, però normalment en la televisió, a pel·lícules o llocs llunyans com fa escassos dies a Xina. Mai sembla que vaja a passar ací, no? Que ens vaja a passar a nosaltres. A tu. Per això, quan passa, molta gent no està psicològicament preparada i es veu envaïda per una sèrie d’emocions que prenen el control de la persona, impedint-li fer ús de la seua capacitat de raonament més objectiva. També hi ha gent, mai cal oblidar-ho, que mira més per ell o ella mateixa i actua sense tindre cap consideració per la resta.
A més, també és important saber que com a espècie semblem poc preparats per mantenir la calma en certa classe de situacions. Quantes famílies hauran demanat als seus fills en Madrid que tornaren a la seua casa en València quan cancel·laren les classes allí? No poques, encara que aquesta senzilla acció no podia sinó ajudar a propagar el coronavirus. Decidim com actuar en base a allò que pensem serà més efectiu per protegir-nos a nosaltres mateixos i als nostres, encara que no ho siga realment.
És aquesta classe de dinàmiques les quals els governants intenten evitar, frenant així l’avanç de la malaltia. No ens equivoquem, no és la fi del món, no es tracta de ser apocalíptics i comprar menjar per als pròxims anys, no anem a quedar-nos tancats en casa com si aquesta fóra un bastió.
Però tampoc es tracta d’actuar com si no passara res. Tenim la necessitat, i l’obligació cívica, de comportar-nos amb seny. La majoria de nosaltres no correm cap perill, però tots coneguem a algú que pertany a les poblacions de risc: tercera edat, immunodeficients, etc. Conductes de pànic com les que comentava, l’única cosa que aconsegueixen es crear situacions idònies per a escampar la malaltia.
L’OMS ja parla del coronavirus com una epidèmia, però no és l’única a què ens enfrontem. Les conductes de pànic, els rumors creats simplement per fer mal o per mesquinesa, són també un perill molt real. Encara que ara diuen que estem a l’era de les “fake news”, els rumors sempre han existit, no siguent sinó una expressió més del clima social de cada època. Són, per tant, una eina de comunicació a nivell social, que moltes vegades busca crear una reacció entre els seus destinataris. Per exemple, desprestigiar a aquells que ens governen, per tal de crear la il·lusió que la crisi del coronavirus és culpa d’ells (en termes sociològics, reforçar o danyar a determinades identitats socials).
A nivell psicològic (és a dir, individual) compleixen funcions cognitives i emocionals, com ara dotar d’un sentit a allò que ens està passant, descarregar tensió o crear un sentit de pertinència, entre altres.
Aquestes conductes, que tenen algun sentit per l’individu que les porta a terme, no fan sinó crear més i més alarma social, fins arribar al punt en què ens trobem ara mateix. I encara podria empitjorar, clar està. I no és que la massa (terme que es refereix a un grup de gent que sembla actuar com un tot) siga més procliu a ser egoista que l’individu. El que passa és que el contagi (social, no de la malaltia) sí disminueix la identitat individual, encara que siga durant una estona. Durant eixos instants, ens deixem portar per la conducta al nostre voltant: si tots ho fan, és que dec fer-ho (o és que és el normal, el necessari). “Tots”, en aquest cas, és el grup que rodeja l’individu, però per a ell o ella, en eixe moment eixa gent és representativa de tothom. I per algun motiu que la psicologia no té encara clar del tot, durant eixa estona les nostres accions no són percebudes com a pròpies, sinó “nostres”. La responsabilitat de l’individu és perillosament atenuada. Si el grup entra en pànic, cada individu lluitarà per sobreviure i aconseguir allò que pensa que li cal, però ignorarà les normes socials que han imperat fins ara al seu voltant, ja que té la convicció que està actuant de manera adequada a la situació.
Per tal que se’n feu càrrec, si aneu al supermercat sense saber res de tot açò, i es trobeu amb tots els aliments i productes esgotant-se, tindreu la sensació que el món s’acaba. L’apocalipsi ha arribat i és probable que actueu en conseqüència.
Inclús si intenteu evocar la vostra ment racional, aquesta possiblement responga “Acapara, per si de cas. Qui sap si…”. I amb aquests “per si de cas” ens estem fent mal entre tots. Les autoritats estan cancel·lant totes les activitats multitudinàries, convertir-vos en una turba és probablement l’ultima cosa que deuríeu fer. D’altra banda, la major part de la gent no utilitza els guants del súper per manipular les fruites i verdures, així que esteu acaparant menjar per evitar un virus que potser vos heu emportat a casa. Cada vegada que ho pense em sembla pitjor i pitjor idea, sobretot perquè el menjar no s’acabarà. D’altra banda, a les tendes de barri teniu tot el que vos cal i, a més, vos agrairan que les recolzeu.
