Article d’opinió | Teresa Roca
“Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿quién,
quién levanto los olivos?
No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor”
(Miguel Hernández)
En este Primer de Maig tornem a celebrar el dia del treball. Com cada any, ens acompanyaran a les nostres ciutats actes, manifestacions i discursos. També els mitjans de comunicació aprofiten esta data per a recordar-nos un dia cada 365 el que la classe treballadora fa cada dia laboral durant tot l’any.
La primera celebració del 1r de Maig com a “Dia internacional dels treballadors” es remunta a 1889 quan així ho va establir la Segona Internacional. L’objectiu era dignificar la figura dels treballadors executats a Chicago en 1886 després d’una vaga en la qual es reclamava la jornada laboral de 8 hores.
Des de llavors fins ara han passat 136 anys en què el “Dia Internacional dels Treballadors” ens espenta a reflexionar sobre el treball, les condicions i horaris laborals, els drets de les persones treballadores, conciliació …i tant assumpte com este tema inclou.
Si ens anem a l’etimologia, “treball” ve del llatí “tripalium”. El “tripalium” era un instrument de tortura format per tres pals on s’immobilitzava a les persones per a torturar-les. De la mateixa família de paraules era el verb “tripaliare” que vindria a significar “sotmetre a tortura en el tripalium”.
Com tot evoluciona en este món, la paraula “tripaliare” va arribar a significar “treballar” designant l’esforç, la dedicació i compromís requerits en l’activitat laboral per a obtindre a canvi un salari.
Amb estos antecedents etimològics, la paraula “treball” i les de la seua família no semblen presentar-se’ns massa suggestives. A més, tenim més exemples del caràcter desfavorable que se li ha donat al treball. Per exemple, en la tradició judeo-cristiana el treball és un castic diví dirigit a l’home (no a la Humanitat, sinó a l’home) pels seus pecats; així diu el Gènesi en el capítol 3, versicle 19:
“Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front, fins que tornes a la mateixa terra de la qual vas ser pres. Perquè pols eres, i a la pols tornaràs”
I tenim en la nostra cultura expressions que seguixen una mateixa línia en la catalogació del treball: “treballs forçats” (un plus d’esforç ja que, per etimologia i realitat, treball i esforç són inseparables), “part treballós (quan hi ha dificultat per al naixement o s’allarga el temps habitual de part)…
Al mateix temps, sobretot a partir del segle XIX s’estén la idea que el treball a més de ser una obligació (o un castic, fins i tot) s’entén com una font de dignitat per a l’ésser humà que li permet realitzar-se i construir la seua vida. Així el mateix Karl Marx va escriure:
“El treball és l’essència de l’home…és una expressió vital, un mitjà a través del qual l’home s’afirma i es desenrotlla com a ésser humà”. (“Manuscrits econòmic-filosòfics de 1884”)
Valorant el que té de digne el treball podem recordar a escriptors com Miguel Hernández. Escriu este autor un poema titulat “Primero de Mayo de 1937” inclòs en el seu llibre “Viento del pueblo”. Allí contraposa la guerra al treball i associa la pau al desenrotllament d’este. Es percep una enyorança dels temps en pau en què les persones poden desenrotllar les seues tasques laborals plenament:
“A pesar de la guerra delirante,
no amordazan los picos sus canciones,
y el rosal da su olor emocionante
porque el rosal no teme a los cañones”
Al final queda una finestra oberta a l’esperança de que en temps de pau retornaran els quefers laborals:
“La España que no se ara,
Se arará toda entera”
I, com no, citar en un dia com hui la denúncia que Miguel Hernández fa del treball infantil en el seu poema “El niño yuntero”:
“Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador”
No es permet acabar el poema sense anotar una solució per a l’extinció de l’explotació infantil i de les condicions deplorables d’estes criatures:
“¿Quién salvará a este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?
Que salga del corazón
de los hombres jornaleros,
que antes de ser hombres son
o han sido niños yunteros”
També Antonio Machado en el seu poema “A don Francisco Giner de los Ríos”, escrit en Baeza en 1915, fa una semblança del seu admirat mestre percebent la seua absència precisament quan comprova que no ha treballat:
“Como se fue el maestro,
La luz de esta mañana
Me dijo: Van tres días
Que mi hermano Francisco no trabaja.
¿Murió?”
Al final del poema arriba a posar en boca del mateix Giner de los Ríos els seus desitjos, definint el dol que desitjaria i, de nou, el món del treball ix a col·lació:
“diciéndonos: Hacedme
un duelo de labores y esperanzas
(…)
Yunques, sonad; enmudeced, campanas”
En el seu conegut “Retrato”, Machado nomena també el treball com a recurs per a portar una vida digna:
“Y al cabo, nada os debo; me debéis cuanto he escrito.
a mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habito,
el pan que me alimenta y el lecho donde yago”
Això de la dignitat del treball també és una cosa molt relativa perquè habitualment la qualitat de “digne” se sol esmentar explícitament quan és un treball humil, de poca qualificació. Si en citar una professió solem afegir que és “molt digna”, s’està intentant compensar amb eixe adjectiu la humilitat, precarietat i poca valoració social que la caracteritza. La dignitat, doncs, és un element de “compensació” que a vegades no és tan evident:
“La vida es demasiado bella
para perderla en trabajar.
y si el trabajo dignifica
o deja de dignificar,
si no sé lo que esto significa
¿qué coño más me da?”
(“Vuelvo a traficar”, Melendi)
A mi, cada Primer de Maig em transporta a recordar el concepte d’intrahistòria d’Unamuno. Esta idea la va desenrotllar en el seu llibre “Entorno del casticismo” en 1895.
Ell distingia entre la història oficial: la que compten els llibres: amb personatges històrics, herois reconeguts, guerres, conquestes, firmes d’importants tractats…
Per a Unamuno esta no és la verdadera història. Opina que la verdadera història és la intrahistòria. Explica que la intrahistòria és la vida quotidiana, la de la gent comuna, el treball diari, les labors quotidianes…que no apareixen en els llibres (ni falta que els fa!):
“Diem que mentres la història dona compte dels fets sorollosos i externs, la intrahistoria dona compte de la vida callada i profunda dels pobles, eixa vida que s’assembla a la mar de fons que no s’altera ni amb les tempestats superficials”
Cada Primer de Maig torne a valorar a la persona com ser treballador i així, per exemple, quan veig una construcció no em quede només amb el que la història conta d’ella, sinó que pense en les mans que van tallar la pedra, les que van preparar l’argamassa, les que van arrebossar les parets, o les que van alinear les teules… valorant en el meu interior eixa intrahistòria i els seus protagonistes que,sense eixir en els llibres, cada dia posen l’estat en marxa amb l’esforç i la dedicació necessària.
