Manifest del Cercle Podem Xàtiva
Avui 25 d’abril commemorem els 314 anys des de la Batalla d’Almansa. Aquesta batalla fou capital a la coneguda com a Guerra de Successió. Un enfrontament que més enllà de dinasties i noms individuals enfrontava dues maneres d’entendre i concebre la convivència a l’estat. El partit austriacista, on Xàtiva, la Governació, l’antic Regne de València i la Corona d’Aragó en el seu conjunt s’incloïen, defensava la prevalença dels Furs i de la llei en un model que avui en dia podem qualificar de pseudo-federalista.
La Batalla d’Almansa va suposar una desfeta d’aquesta idea i s’imposà el bandolerisme borbònic, la concepció absolutista de l’estat i l’abolició, amb el vergonyós i vigent Decreto de Nueva Planta, dels Consells Municipals, les Governacions i les Corts per impostar el Ayuntamiento, la Província i el Virrey.
Vençuts a les armes, però no derrotats a l’esperit per aquella adversitat, 314 anys després tornem a estar ací reunits honrant als Maulets, aquells resistents que defensaren un estil de vida més obert i emprenedor, front a la vicaría i la dependència imposades que va convertir als comuns en súbdits.
Per als comuns, aquella adversitat va quedar gravada a la consciència amb l’expressió: ‘Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança’, i dona idea fins on afecten les nostres condicions de vida aquells vents de ponent que ens abrasen i ofeguen: el jou, l’administració com a ‘vencidos’ i el caprici de l’autoritat impostada.
Perquè 314 anys després del foc ara és l’aigua qui ensorra les nostres cases, és la gestió despreocupada la que permet que es filtre i debilite els ciments o que veïns no tinguen d’aigua potable al seu abast. Si Raimon canta que al seu país la pluja no sap ploure, a la seua ciutat, l’autoritat no sap, o no vol, administrar.
I no és només a les cases, ocorreix també al carrer, doncs si és perillós que caiga una maceta, ho és més que caiga una rama. I molt pitjor que caiga tot un arbre. És desgavellat deixar pedre patrimoni residencial, havent necessitat d’habitatge com n’hi ha, per arrancar l’horta, de regadiu i de secà, i plantar ciment.
I és que en aquestos 314 anys ‘la Nueva Planta’ mostra la seua vigència autoritària amb el bescanvi d’una educació pública i de qualitat per una sanitat pública deficient. Un xantatge que amaga un menyspreu pels més menuts, que en compte de resoldre’l agravarà el problema del trànsit i aparcament a la ciutat, evidencía l’abandonament del centre històric i la deserció en ficar en valor recursos que ja tenim. Son mostres de com s’ha imposat la transacció clientelar en lloc del desenvolupament comú.
Per això humilment fem aquesta crida a la resiliència. Cridem a la participació honesta, on des del respecte i la transparència transformem les nostres adversitats en oportunitats per millorar la nostra qualitat de vida.
Després de 314 anys, Si podem!
