Article d’opinió | Teresa Roca
Llegint sobre art, en ocasió d’una exposició celebrada a Frankfurt en 2013, em vaig assabentar que va ser Dürer qui va estudiar la proporció del cos femení per primera vegada amb obres com “Quatre dones nues” (1497) o el seu posterior “Adán i Eva”. Em va sorprendre i vaig suposar que era un símptoma més de l’oblit de la dona en l’art, tant com a subjecte o com a objecte d’este.
A vegades una sorpresa perd importància perquè sorgeixen sorpreses posteriors que les difuminen. I això és el que he experimentat quan he descobert el biaix de gènere en la medicina, biaix que es pot enquadrar i viure com una forma més de violència contra el col·lectiu femení.
Este descobriment ha sorgit de visionar el documental “La paciente invisible” d’Art TV. Després, he continuat llegint i reflexionant i al final…este escrit.
Comencem per puntualitzar què entenem per biaix de gènere en l’àmbit de la medicina. Per a això em remet a les paraules de María Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i salut Pública de la Universitat d’Alacant:
“Els biaixos de gènere en la consulta mèdica es poden produir quan els signes i símptomes d’una determinada malaltia en les dones no són els mateixos que en els homes però el patró or és com es comporta la malaltia en els homes”
Començarem pel principi, per la investigació. Ha sigut, i continua sent, que els homes es prenen com a estàndard de la investigació farmacològica fins al punt que fins a les investigacions amb ratolins es fan amb rates mascle. La raó és que la variabilitat hormonal de la femella pot falsejar dades si s’obvia i si no s’obvia allarga i encareix la investigació. La incongruència és que després s’administra igual a les dones, sense tindre en compte la seua fase hormonal, amb la qual cosa és habitual que els efectes secundaris en les dones es donen amb el doble de freqüència que en els homes. Habitualment un medicament està dissenyat per a un prototip humà home, 1.70 de mitjana en alçada i de 75 quilos de pes…amb estes dades la teràpia s’ha aplicat a les dones com si foren homes menys voluminosos, quan hi ha un enfilall de característiques que s’han passat per alt: quantitat de greix, diferent massa muscular, diferents massa òssia, metabolisme i funció hormonal.
Totes estes discrepàncies fan que els medicaments es processen de manera diferent depenent del sexe, per exemple una pastilla tarda mes a recórrer l’organisme d’una dona que el d’un home perquè ells tenen més múscul i menys grassa. Hui dia a nivell mundial sols el 38% dels estudis i assajos inclouen tots dos gèneres. A conseqüència d’este desequilibri, segons un estudi de 2019 fet a Dinamarca i publicat pel Nature Communications, les dones d’este país van ser diagnosticades en almenys 700 malalties més tard que els homes, exceptuant l’osteoporosi.
I es donen situacions que freguen la comicitat quan, per exemple, informa The Journal of the American Medical Association que s’ha assajat el medicament Flibanserin (el “viagra femení”) amb 25 persones, resultant ser 23 d’elles homes i 2 dones.
Una de les especialitats especialment afectada per este biaix ha sigut la cardiologia. L’infart i la teràpia de l’infart està pensada per a homes perquè el quadre clínic i la malaltia en les dones és diferent i no es coneix. La conseqüència és que així els infarts en dones es detecten tard o no detecten i això que les malalties cardiovasculars són la primera causa de mort a Espanya.
En els anys 90 el Centre d’Investigació del cor de Berlín va proposar a la Societat Alemanya d’Investigació un estudi sobre el paper que exerceix el sexe en les malalties cardiovasculars. Va ser desestimat titllant-ho de complicació innecessària o científicament infructuós.
Va ser la cardiòloga nord-americana Bernadine Healy qui en 1991 va publicar els símptomes de l’atac al cor en dones i puntualitzant les seues diferències es va convertir en una precursora en la introducció de la perspectiva de gènere.
Amb estos estudis s’aclaria que al conegut dolor precordial, irradiació del braç esquerre (símptomes més coneguts i més usuals en l’homes) cal afegir les nàusees, els vòmits, la sensació de mareig o el mal de cap com a símptomes addicionals de l’infart en la dona, que no són tan coneguts.
La cardiòloga de Lille, Claire Mounier-Véhier, resumeix així:
”Si a les dones els fa mal el pit és per stress o perquè han engreixat”
Hi ha un altre tipus de malalties que, sent exclusivament femenines, també tenen una atenció deficitària perquè no se’ls dona la importància que tenen. Per exemple, l’endometriosi, que només a Alemanya afecta a uns 2.000.000 de dones.
Sent una malaltia que a més de produir dolor també implica hemorràgies, infertilitat, problemes en relacions sexuals o en defecació i micció, pot tardar 10 anys a diagnosticar-se a Alemanya pel fet que el dolor menstrual no es pren de debò, o en tot cas se li qualifica com a patologia psicosomàtica. I clar, el retard i la falta de tractament adequat empitjora la malaltia.
En paraules del mèdic anestesista alemany Phil Niggemann:
“Les dones han sigut socialitzades per a tindre capacitat de sofriment”
Altre àmbit delicat és el de la salut mental. Es donen els dos casos: malalties que s’infradiagnostiquen en la dona (per exemple el TDAH) al costat d’unes altres que s’hiperdiagnostiquen (ansietat i/o depressió…).
Quant al TDAH es pot afirmar que moltes dones estan sense diagnosticar perquè en la infància la majoria de xiquetes queden sense diagnòstic. El TDAH en les xiquetes diguem que és una variant més discreta que en els xiquets. Els qüestionaris estan fets enfocant-se a les manifestacions masculines, amb la qual cosa el filtre falla per a les xiquetes.
Es diagnostiquen, en canvi, a dones freqüents ansietats i depressions medicalitzant-les sense tindre en compte la feminització de la precarietat, la doble jornada de treball…i en general l’entorn que és un real factor de risc.
A Espanya el 85% dels psicofàrmacs són consumits per dones. La solució del malestar psicològic se sol circumscriure al farmacològic quan es dona que les dones suporten una doble jornada laboral, major càrrega de treball domèstic, major responsabilitat en l’àrea de cures familiars, major autoexigència i sensació de culpa per no arribar a tot.
Així doncs la malaltia mental pot camuflar altres problemes, que queden sense resoldre i difuminats per l’esperança en el tractament. Com diu l’endocrinòloga Carmen Valls en moltes ocasions “la solució no és una pastilla sinó canviar les condicions de vida i de treball».
I la qüestió està en el fet que si s’aplicara la perspectiva de gènere en medicina totes les persones eixiríem beneficiades. Un exemple: l’osteoporosi. En considerar-la malaltia femenina es detecta molt tard en homes sense valorar fractures inusuals. Esta situació l’explica molt bé Lara Bonilla en el seu articule “El sesgo de género en medicina que hemos normalizado» publicat en el diari ARA:
”La perspectiva de gènere en salut beneficia per igual a homes i a dones. Si en dones hi ha un sobrediagnòstic de problemes de salut mental, en homes hi ha un infradiagnòstic de depressió, d’osteoporosi, fibromiàlgia o de problemes de tiroides, perquè són més freqüents en les dones”.
Hui dia, recollint dades d’Alemanya i França, se sap que el 60% d’estudiants de medicina són dones, el 50% de professionals de la sanitat són dones però sols del 10 al 13% de dones sanitàries arriben a llocs directius on se secunden i aproven els estudis d’investigació. És a través d’estos estudis que el biaix de gènere en salut pot disminuir fins a desaparéixer. I en el camí estan persones com Vera Regitz-Zagrosek que des de 2021 ensenya Medicina diferenciada per sexe en la Universitat de Zurich, la seua càtedra és única a Europa. Ja havia fundat ella en 2007 l’Institut d’Investigació del sexe a Berlín, que és l’únic d’este tipus a Alemanya. I amb les seues paraules acabe este article:
“No s’ensenya que cada cèl·lula del cos d’una dona té un metabolisme, uns receptors i uns gens diferents als de les cèl·lules d’un home”
