ARTICLE D’OPINIÓ | ANTONIO BATALLER TERUEL
Gabinete Caligari va gravar als anys huitanta un tema de culte que, per als que ja pentinem alguna cana, ens toca eixe «je ne sais quoi» en la memòria més íntima cada vegada que el tornem a escoltar. ‘Bares, qué lugares’ és una crònica generacional d’un element quotidià a la nostra cultura: els bars.
El canal horeca —hotels, restaurants i cafeteries—, com la majoria dels sectors econòmics, està patint una de les pitjors crisis de la seua història. Les estadístiques són contundents. Que som un país de bars, per a bé i per a mal, i que l’economia del país està forçosament condicionada per l’hostaleria són fets inapel·lables. Som, per sort o per desgràcia, el país amb més bars per habitant del món (175/bar). En 2018, representava el 6,2 % del PIB espanyol, amb 1,7 milions de treballadors.
Així doncs, la qüestió més dramàtica són els que ja han tancat: A Espanya hi havia 277 539 establiments hostalers, dels que ja han abaixat la persiana definitivament 75 000, i amb previsió de tancar 25 000 més en 2021; i a la Comunitat Valenciana, el pes econòmic del sector s’accentua especialment: dels 33 000 que romanien oberts ja hi han liquidat 9 000. Una senzilla operació aritmètica: si contem una mitja de tres persones ocupades en cada local i multipliquem pels tancaments, tenim una radiografia «grosso modo» de com està l’atur hostaler. Cal afegir per a fer-nos una idea de la gravetat de la situació veure com afecta també tots els sectors que mou, que els aturats tenen molt complicat trobar treball de cambrer o cuiner tal com estan les coses i, per descomptat, la delicada posició financera que pateixen els locals que encara aconsegueixen sobreviure a dures penes.
La trista postal nocturna que ofereix la nit d’un dissabte, amb els llums morts dels nostres benvolguts bars i sense ningú pel carrer, contrasta amb la imatge comuna que tenim d’una sana i hedonista reunió social; o com el va definir de manera exquisida Luis Martín Santos: «una ondarreta promiscua y delectable» («Tiempo de silencio», 1962).
És com amputar una part quotidiana del nostre dia a dia, una punyalada letal a l’oci i, clarament, una daga directa al sector de l’hostaleria i l’economia del país. Quan la gent no pot compartir taula al bar amb els seus parroquians fent-se el cafenet matiner, la cerveseta de migdia, el sacrosant esmorzar, o el soparet del cap de setmana és un mal símptoma. Tanmateix, no se’ns pot passar que la transmissió del coronavirus està ahí, i que, tot i les controvertides xifres de contagi, la salut està per damunt de tot.
Tots els sectors estan tocats i els seus representants demanen, com és comprensible i legítim, ajudes directes. Alemanya, com a referent d’economia sanejada, dona ajudes en proporció a la facturació i baixades de l’IVA al sector, però òbviament la solvència espanyola no és la mateixa que la germànica. A més a més, allí l’hostaleria no té el mateix pes en el motor econòmic, ells tenen menys bars; com hem assenyalat abans, nosaltres tenim un bar per cada 175 habitants, i ells un per cada 395. Per tant, caldria fomentar des de l’Administració l’activitat d’altres sectors estratègics més vinculats a la indústria, per tal de no dependre tant d’un sector tan volàtil com el turisme i, en definitiva, fer més atractiva la inversió de la iniciativa privada en altres mercats. Però açò és un altre meló, ja molt antic, que en tot cas sempre es pot obrir.
La vida ens ha canviat en general; a moltíssimes persones molt i a altres no tant, però és evident que, després d’un any d’incertesa davant d’un enemic al qual ens costa fer-li front, ha canviat tot. Tardarem anys a recobrar «l’antiga» normalitat. Tot i això, hem de saber adaptar-nos i reeducar-nos en el marc d’una situació global molt diferent.
Açò no és de hui per a demà, i fa(ra)n falta molts recursos econòmics que ara no tenim; és a dir, a crèdit. Pel que fa a aquesta qüestió, hi ha alguns milionaris, nou-rics, que se n’han anat precisament ara, en plena crisi, a viure a Andorra per a pagar menys impostos. Malgrat que la seua fortuna l’han feta des d’un ordinador i amb la majoria dels seus clients a l’estat espanyol, no volen saber res de contribuir ací; tot i que, també ara, des de la comoditat andorrana, seguiran lucrant-se amb la seua cartera de clients espanyols. Doncs bé, tot té un preu a què s’ha de fer front. Per exemple, un lloc UCI costa ací entre 60 000 i 100 000 €. Tots els d’ací arrimarem el muscle com puguem i tirarem endavant, sense aquells mocosos milionaris amb els qui açò no va amb ells. Al cap i a la fi, com sempre, la factura més important de la cistella de l’IRPF sempre recau sobre la sofrida esquena de la classe mitjana.
Als nostres dies, en fi, alguns escodrinyem el passat amb curiositat per intentar trobar precedents del que està passant, i així poder entendre què van fer els nostres avantpassats per a superar calamitats semblants; inclús pitjors, com per exemple la grip espanyola (1918-1920). Els nostres pares i els avis es van esforçar per tirar endavant i perquè nosaltres, els seus descendents, gaudirem d’una existència amb més alegries i menys penúries. Això espere jo també: que la generació de la meua filla i dels meus néts puguen fer-ho millor que la nostra i que no hagen de patir altra pandèmia. Espere que els nostres descendents quan estudien què va ser «el rotllo eixe» de la pandèmia covid als llibres d’història, posem l’any 2121, els sone tot això com un malson dels avis, una cosa molt llunyana i estranya. I tant de bo puguen entendre que hem intentat jugar amb les cartes que ens ha donat la vida, i ho hem fet el millor que hem pogut. Que no vegen que hem tirat pel camí fàcil de fugir a Andorra per a acumular més pasta, eludint amb una deplorable indiferència els problemes del país. El sacrifici ha de ser col·lectiu, inclús davant de mesures impopulars, perquè les conseqüències de l’expansió de SARS-CoV-2 són cosa de tots, no sols dels de sempre.
Tant de bo prompte puguem fer-nos un café en la terrasseta dels nostres bars, però de moment cal assumir una màxima també del nostre temps: tot anirà bé si estem tots junts.
