Article d’opinió
L’altre dia, el meu fill de dos anys i un amic seu jugaven al parc. Corrien darrere d’una merla —un d’eixos gestos quotidians i preciosos amb què la infància connecta amb la natura. L’au, espantada però hàbil, va anar a refugiar-se en un niu que hi havia en l’arbre del costat. Un niu ben visible si aixecaves el cap des de baix: estava allí, entre les branques, formant part del paisatge i de la natura.
Hui aquell niu ja no hi és. Tampoc les branques que el sostenien. L’arbre ha estat podat recentment per l’Ajuntament de Xàtiva. No sabem què ha passat amb el niu. No sabem si ha estat retirat, traslladat o destruït.
És important recordar una altra vegada que la Llei 42/2007 de patrimoni natural i biodiversitat prohibeix expressament la destrucció de nius durant l’època de cria.
La desaparició d’aquell niu no és només una anècdota personal; és el símptoma d’un model de gestió que posa per davant la poda «estètica» (o de manteniment, com diuen ells) abans que la preservació de la vida.
La poda és necessària, sí. Però fer-la en plena època reproductiva —quan els arbres són llar de centenars d’animals— és una temeritat injustificable. Una poda no pot convertir-se en un acte de destrucció silenciosa. Parlem de la vida que es fa i es desfà als nostres carrers, entre arbres que haurien de ser refugi i no víctima.
Però més enllà de les normes, hi ha la sensibilitat. Hi ha l’ensenyament que oferim als nostres fills. Com expliquem a un xiquet de dos anys que el niu on es va refugiar aquell ocell ja no existeix? Que ja no és que no el veja: és que l’han fet desaparèixer.
Per això, des d’ací, demane explicacions. Què ha fet l’Ajuntament amb el niu de la merla? Existia un cens de nius abans de començar les feines de poda? S’ha informat a les empreses responsables sobre la protecció de l’avifauna urbana? S’ha fet alguna inspecció ambiental prèvia, com marca la normativa? Si no ha estat així, ens trobem davant d’una greu negligència, i cal assumir responsabilitats.
No estem parlant només d’una branca tallada. Parlem d’un refugi viu. D’un lloc on potser hi havia ous o cries. D’un espai que, per als xiquets que jugaven al parc, era part d’una història. I que hui ha desaparegut sense explicacions.
Aquesta ciutat, que tant s’ompli la boca amb discursos de sostenibilitat i respecte pel medi ambient, hauria de començar per protegir allò més senzill i essencial: la vida dels essers que conviuen amb tots nosaltres.
