Article d’opinió | Antonio Bataller
Assegut plàcidament amb el meu café matiner, mentre m’acompanya la inusual pluja de maig escolte una xica prop que li diu a la companya: Mari, fes-me un ‘bízum’, i au!
Tal vegada, un senyor que siga fill de la cultura dels anys huitanta podria pensar que el popular bízum és un còmic manga, o la marca d’un pastisset industrial d’aquests d’ara amb eixa enganyosa etiqueta de ‘sense greixos afegits’ o, fins i tot, una joguina eròtica oriental de l’estil del satisfyer.
És cert que, a banda del pràctic bízum, també hi ha altres sistemes de pagament alternatius a la transferència bancària, com ara PayPal o el mitjà de pagament segur de Wallapop, tot i que cap n’és tan fàcil i intuïtiu com Bizum. Hui només fa falta el número del mòbil del beneficiat —i tindre’n gallets al banc per pagar, clar— i ja està; senzillesa i seguretat a qualsevol lloc des del mòbil (sempre que sàpies què estàs fent i a qui estàs enviant-li els diners, perquè la picaresca espanyola també hi ha fet acte de presència fent bízum).
Per poder arribar a una operativa tan ximple, ha plogut molt des que els mòbils ja servien per a alguna cosa més que ‘per a fer i rebre trucades’, que era la típica resposta/mantra de les primeres generacions de majors digitals quan els preguntaves si ja en tenien de mòbil. A hores d’ara, tanmateix, la majoria dels usuaris majors fan servir més el seu telèfon per a xatejar a WhatsApp o inclús per pujar memes al Facebook que per a fer trucades.
Recorde el meu primer mòbil, un Alcatel HC-800 —que encara conserve—, el qual sols servia, efectivament, per a trucar i per a escriure SMS. Amb aquella rajola vaig enviar el primer missatge un matí d’abril de 1997. Uns anys després eixiria al mercat WhatsApp, revolucionant, d’una banda, la manera de relacionar-nos per a bé i per a mal i, d’altra banda, carregant-se part del negoci dels grans operadors, que van haver de renunciar a les 25 pessetes que cobraven per cada missatge SMS (al canvi, sense contar la inflació, 15 cèntims).
Al cap i a la fi, la conducta humana obeeix a una necessitat innata de comunicació. Com sap tothom, el foc va ser «inventat» per persones semblants a nosaltres fa uns 800 000 anys, tot i que no s’hi va utilitzar cada dia, és a dir, no es va dominar la indústria del foc fins fa 300 000 anys. Cal ressenyar que Homo sapiens (o siga, nosaltres) va nàixer a l’Àfrica nord-oriental fa entre 200 000 i 320 000 anys, així que pel que fa al foc ja ho tenien tot fet: els nostres avantpassats directes van heretar d’altres grups humans la principal tecnologia de la prehistòria. Doncs bé, el foc va canviar la forma d’alimentar-se dels nostres parents —ja hi eren capaços de fer torrades alterant l’estat de la matèria—, modificar les seues eines i, a més a més, aquelles primeres llums, fruit de la sinergia entre la natura i la intel·ligència humana, van ser la primera via de comunicació amb els esperits i també amb els vius; el foc va esdevenir, per tant, un primitiu WhatsApp per a aquelles famílies que habitaren la Terra fa uns quants anys.
D’altra banda, la forma en què cada persona es relaciona amb la tecnologia és, en determinats casos, capritxosa. En el meu cas m’he observat seriosament i, quant a la qüestió tecnològica, també hi tinc eixe puntet barroc que plena la meua vida quotidiana de contradiccions. Per exemple, estic escrivint aquestes reflexions d’anar per casa en un telèfon —només per a fer i rebre trucades?—, però jo no consulte l’hora al mòbil, sinó a un rellotge dels anys cinquanta —es a dir, , un vetust vintage sensu stricto— al que done vida amb el moviment de la meua monyica. Cadascú té les seues peculiaritats ¾manies¾, i jo em trobe còmode conciliant la darrera tecnologia de les pantalletes amb una altra tecnologia ja obsoleta, però fascinant, com és la dels rellotges mecànics, els quals alberguen dins un mecanisme anàleg al dissenyat per Louis Breguet quan va inventar el primer rellotge de polsera de la història (1812).
Amb tot, tornem-hi, per concloure, amb la xica que volia que li férem un bízum —que, per cert, se n’ha anat fa una estona—: què té ella en comú amb els primitius Homo sapiens que ja feien barbacoes al Plistocé, o amb els addictes a les xarxes socials? Supose que la necessitat irreprimible de comunicació, inherent, com ja hem vist, a l’espècie; tan natural com respirar, alimentar-se, procrear i, sobretot, tan natural com eixa capacitat humana de somniar amb els ulls oberts. És més, també un altre Homo sapiens ¾o tal volta un Homo tecnologicus¾ és el o la responsable del sistema d’espionatge Pegasus que tants mals de cap està donant-los a la nostra sofrida classe política. Amb altres paraules, que algú(na) vol saber amb qui es comunica i sobre què assumptes el president Sánchez, les ministres i els pròcers independentistes.
En fi, pague el café amb efectiu, perquè encara no s’hi pot amb bízum, i vaig a comunicar-me amb un altre Homo sapiens que ja està esperant-me. Que vostés es comuniquen bé.
