Article d’opinió | Vicent Orquín López
El ple de l’Ajuntament de Xàtiva de 30 de novembre va aprovar nous noms per a retolar els carrers de nova creació sorgits als voltants del poliesportiu de les Pereres, tres d’ells dedicats a dones per tal d’equilibrar així l’enorme desproporció entre noms d’homes i de dones. Vull referir-me a dos d’ells, els dedicats a Lidia Sarthou (1914-1990) i Ana Artigues (1899-1976), persones amb les quals vaig arribar a tenir, en diferent mesura, coneixença i relació humana.
Lidia Sarthou va ser professora de l’Institut Josep de Ribera i iniciadora (1947) i directora (35 anys) de la Biblioteca Municipal de Xàtiva, i a la qual vaig succeir en el càrrec al llarg de 33 anys; és per això que vaig tenir l’oportunitat de conéixer-la, molt especialment a través de les seues anotacions i diaris. I Ana Artigues, última persona d’aquesta ja extinta família, aveïnada a la nostra ciutat des de mitjans segle XVIII, i que exercí en ella la farmàcia al llarg de sis generacions consecutives, amb la qual vaig tenir una estreta relació familiar. En una societat en la qual les dones eren educades quasi exclusivament per a contraure matrimoni, ser ames de casa i exercir la maternitat, elles foren dones lluitadores —dins el seu context social—, independents i amb una gran força de voluntat, que exerciren la seues professions amb valentia, superant els entrebancs i dificultats propis d’un món gestionat i dirigit per homes.
Els carrers i places són testimonis silenciosos de la nostra història, i, amb el pas del temps, els seus noms, part de la seua crònica i memòria. No sols els monuments són patrimoni històric, sinó també el seu entorn; allí és on adquirixen el seu vertader sentit. Els noms dels carrers, així, formen un poder evocador que ens transporta a un altre temps i ens identifica com a poble. Dins de la toponímia urbana els noms amb més pervivència i suggestió són els nascuts de l’ús popular; així, els associats a oficis (Corretgeria, Caldereria, Argenteria…), assentaments institucionals o comercials (Corts, Mercat, Botigues, Peixcateria…), realitats geogràfiques (Puig, Font Alta, Embut, Fumeral…), misteris de la vida (Arrapades, Ànimes, Campanar…) o religiositat (Santes, Sant Agustí, Sant Josep…). No ha estat igual amb els noms associats a persones, moltes vegades deutors ocasionals de circumstàncies polítiques o de desitjos partidístics dels governats, que han produït en ocasions un autèntic ball en el llistat de carrers. És per això que la incorporació de noms de persona a la toponímia urbana és tan important. No sols ha d’estar justificada objectivament, sinó també, quan és possible, ha d’estar emparellada al context vivencial de la persona homenatjada. Què pena perdre l’oportunitat de recordar a aquestes dues dones en el seu context! No val qualsevol lloc!
En el cas de Lidia Sarthou Vila, potser, el seu emplaçament estaria molt més justificat junt al lloc on durant 20 anys estigué la Biblioteca Municipal (Glorieta José Espejo), que ella inaugurà i de la què va ser directora. Podria anar associat al carrer dedicat al seu pare, l’historiador i cronista Carlos Sarthou, amb el qual dugué una estreta relació humana i intel·lectual. Sols es tractaria d’una simple ampliació onomàstica, que segur satisfaria als dos: carrer Carlos i Lidia Sarthou. En el cas d’Ana Artigues de Soler y Fillol, el seu emplaçament no deuria ser altre que el carrer on van viure tota la vida ella i els seus avantpassats, en la centenària Botica Central: el carrer Noguera; i junt a la Seu, testimoni silenciosa de la seua íntima religiositat i discreta bonhomia amb tanta gent desvalguda. Sols seria també una mera ampliació del nom hui existent: Noguera i d’Ana Artigues.
Aquesta proposta va ser exposada per mi al ple al·ludit del 30 de novembre en l’apartat de precs i preguntes. Una vegada finalitzat, membres de l’equip de govern m’argumentaren que la proposta no podia realitzar-se perquè, segons el departament d’Urbanisme, canviar els noms dels carrers genera molta problemàtica. Quina? Sols s’amplien els noms, no es traslladen d’un lloc a un altre! En determinats moments, no massa llunyans, sí es van llevar noms heretats del franquisme, es van traslladar uns a altres llocs (Impressor Blai Bellver, Poeta Chocomeli…) o es van incorporar dobles denominacions (Pouets-Taquígraf Martí o Hostals-Diputat Villanueva). També s’argumentà que el que es volia al mateix temps era donar visibilitat a les dones que han tingut rellevància a la nostra ciutat. I jo em pregunte: no es dona visibilitat per estar junt al seu pare o estar junt al nom d’un carrer tradicional? Volem donar visibilitat a unes idees preconcebudes o fer justícia i vertadera memòria històrica d’aquestes dones? Estem homenatjant a Lidia Sarthou i Ana Artigues en el seu entorn de vida, o estem fent sols política?
Em sent obligat a fer pública aquesta proposta. Lidia i Ana no tingueren descendència, últimes dones de dos il·lustres nissagues. Si veieren el seu nom en els carrers assignats, tan allunyats de les seues vivències, tristes, no ho comprendrien. En els llocs proposats somriuran allà on estiguen.
