Article d’opinió | Antonio Bataller
Fa temps vaig escriure un article sobre la controvertida figura de l’home del sac i, malgrat que hi vaig estar motivat per un infanticidi d’un assassí actual, ja em va picar la curiositat per bussejar un poc més en l’empenta d’aquest enigmàtic personatge que es perd en la nit dels temps.
D’entrada, intentem definir-lo: qui és aquest noctàmbul individu? Potser l’associem amb un senyor que ronda les nits per emportar-se els xiquets que encara estan desperts. Des d’un punt de vista antropològic, per tant, sembla que la seua imatge tenia una certa funció preventiva a l’imaginari col·lectiu: xiquet, dorm ja, que si no vindrà… A més a més, podem considerar-lo una figura etnogràfica universal, ubiqua i atemporal, ja que ha existit amb diferents noms en diverses èpoques i cultures.
Per què —ens— fa por? És una sensació breu, però sobtada i aclaparadorament intensa, quan experimentes una inexplicable baixada de la temperatura corporal que, com tot l’irracional, no pots justificar. És la por més crua, la teua por més íntima, forjada en els mil i un plets del teu subconscient, la que posa en evidència la feblesa obscura de l’ànima.
Així les coses, ja és el moment de plantejar obertament la qüestió que ens ronda pel cap: estem raonant sobre una figura que entra al sac —mai millor dit— de les delirants llegendes inspirades al foc de campament, o al voltant de la xemeneia en aquestes gelades nits de tardor. O potser, va haver-hi algun fet real que, per la tendència a fabular inserta a l’ADN de la nostra espècie, li ha estat emmascarat de mite? Anem més enllà? Va ser —és també als nostres dies— real, aquest obscur i alhora fascinant personatge?
El succés que va despertar el monstre té tots els elements d’una crònica negra de l’Espanya profunda. La notícia original al diari ABC quasi sembla un precedent del tremendisme literari, essencialment espanyol, que es desenvoluparia al principi de la postguerra en obres com La família de Pascual Duarte, de Cela. Però açò no és ficció, sinó realitat: un xiquet de set anys, Bernardo González, desaparegut en estranyes circumstàncies, una remeiera sense escrúpols, Agustina Rodríguez, els diners pel mig d’un ric llaurador, Francisco Ortega ‘el moruno’, de setanta anys i, finalment, ell. La superstició, la ignorància, una mena de pseudociència de l’època —el 37% de la població era analfabeta—. I l’ingredient determinant: les males arts que habitaven la penombra d’alguns racons inhòspits d’aquella Espanya de principis del segle XX…
Els fets van tindre lloc en 1910 a Gádor, un poble d’Almeria de huit-cents habitants. ‘El moruno’, diagnosticat de tuberculosi, contracta els serveis terapèutics de la remeiera Agustina, que li prescriu la següent recepta en forma d’un xarop i una crema hidratant: cal beure la sang d’un infant viu i untar-se amb un cataplasma fet amb els seus intestins, sota la delirant creença que l’elixir de la vida, sacrificant un innocent, li curaria. Com el principi actiu i els excipients d’aquesta sinistra posologia no eren fàcils d’obtindre, ací entra a escena… l’home del sac. Per tant, qui és, doncs, el primer? Francisco Leona Romero, de setanta-cinc anys, de professió barber i remeier.
Així, a la serra de Gádor, ajudat pel fill de la remeiera, selecciona la seua presa amb el pragmatisme que sega qualsevol rastre d’empatia. Francisco fica al xiquet dins d’un sac, i cap a la consulta d’Agustina. El preu de l’encàrrec? 3.000 reals. El salari mitjà d’un treballador andalús era de 2,76 pessetes. Si fem els deures aritmètics, els 3.000 reals equivalien a 750 ptas. (4,5 € sense comptar l’efecte de la inflació), el que representa aprox. el salari de 22 anys sencers. Eixe va ser el preu per la vida i martiri del xiquet Bernardo González.
El fi de la història posa, encara més, els pèls de punta. ‘El moruno’ beu la sang després de fer-li un tall a l’axil·la de Bernardo i, posteriorment, amb el xiquet viu, li trauen el greix dels intestins per fer-se el cataplasma. Per consumar la feina, Francisco Leona, l’home del sac, intenta destruir les proves i torna a la serra acabant d’assassinar-lo mitjançant una pedra amb diversos cops sobre el crani.
Com és possible que una «persona» siga capaç de fer açò? A dies d’ara, tal volta li hauria caigut la presó permanent revisable, però en 1910 va estar condemnat a garrot vil, si bé va morir un mes abans en presó.
Dues consideracions, per a concloure: d’una banda, també hi ha als nostres dies homes del sac o sense, ho vegem sovint als mitjans de comunicació; i d’altra, cal que Déu, el karma, etc., puga compensar adequadament a innocents, com el xiquet Bernardo González, víctima del primer home del sac documentat.
