Marina Albiol | Portaveu d’Esquerra Unida al Parlament Europeu
Ara és desembre de 2016. La Llei que regula l’ús del valencià, la llengua pròpia del meu país, és de 1983. Després d’anys de dictadura, s’instituïa una llei que, en teoria, emparava i protegia els valencianoparlants, alhora que fomentava l’ús de la llengua autòctona i la seua recuperació social.
Com he dit, ara és desembre de 2016 i han passat 33 anys des que aquesta llei va ser publicada. I ara, 33 anys després, s’acaba de publicar a alguns mitjans de comunicació del País Valencià una notícia sobre un advocat que demana que Fiscalia li remeta els seus escrits en valencià. La Fiscalia, i ahí està la notícia, li ha respost que no té l’obligació de fer les notificacions en valencià. Abans, el mateix advocat havia redactat una demanda en valencià, llengua oficial de l’administració de Justícia, i l’Administració li va respondre que devia traduir-la o es retardaria fins a cinc anys la demanda.
Ara ha estat aquest advocat; fa unes setmanes, diversos joves denunciaven que a un festival de música el personal de seguretat els havia amenaçat d’impedir la seua entrada si parlaven en la seua llengua. Uns dies abans, els cossos de seguretat de l’Estat exigien a un ciutadà que canviara de llengua si no volia rebre una denúncia. I això és simplement la part visible; aquells que es decideixen a denunciar, si més no públicament, la discriminació que pateixen. La gran majoria, els centenars de ciutadans que cada setmana senten com els seus drets són trepitjats de forma sistemàtica en intentar fer una vida ‘normal’ en valencià, ni tan sols pensen a denunciar.
L’informe de la Plataforma per la Llengua que recull els casos de discriminació lingüística, i que porta l’il·lustratiu títol ‘Si me hablas en catalán se suspende el juicio’, documenta fins a 37 discriminacions greus. I 5 d’aquests casos han estat portats a la Comissió de Llibertats Civils, Justícia i Assumptes Interiors del Parlament Europeu. Això és senyal de que les vies existents a l’Estat per fer front al problema han estat esgotades; mecanismes que a sovint són estèrils a les reivindicacions justes de les usuaris d’altres idiomes que no siguen el castellà. Tot i que en teoria les lleis defensen i promouen l’ús de les llengües minoritzades, tot i que l’Estat espanyol ha ratificat la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries i que, per tant, no pot discriminar els parlants d’aquestes llengües ni mantenir en el seu ordenament jurídic cap normativa que impedisca d’usar-les.
Tot i que hauria de resultar inconcebible que encara hui a Europa existesca algun cas aïllat de discriminació per causes lingüístiques, la realitat mostra que es produeixen de forma sistemàtica i continuada vulneracions dels drets fonamentals.
Encara hui, a finals de 2016, a Europa.
