Article d’opinió | Teresa Roca
“M’atreviria a aventurar que Anònim,
que tantes obres ha escrit sense signar, era sovint una dona”
(“Una habitació pròpia”, Virginia Woolf)
Em veig davant una pàgina en blanc amb la finalitat de tindre una cosa escrita per al pròxim 15 d’octubre. És el dia de la dona escriptora i sovint aquestes celebracions em motiven i espenten per a posar-me a escriure.
No és casual que se celebre aqueix dia. Teresa de Jesús (a la qual solem conéixer per la seua labor eclesiàstica i el seu misticisme) va ser una persona que va tindre dues passions: la religió i la literatura. Baste dir que la seua gran producció literària es va desenvolupar en una època en què un 80% de la població era analfabeta i aquest percentatge augmentava si només comptàvem a les dones. I afegir al seu favor que, sent una lectora voraç i una escriptora incansable, va crear la primera autobiografia de no ficció en llengua romanç, amb una expressió exquisida i innovadora, a més.
Així doncs, tornarà a ser 15 d’octubre en aquest 2022 postpandèmic i jo davant de la fulla en blanc em plantege: Què és escriure?. El diccionari, que no recull sentirs ni temors, respon: «Escriure és representar paraules o idees mitjançant traços».
Cada persona i, en el cas que ens ocupa cada dona, sent d’una forma diferent l’acte d’escriure. Hi ha qui defensa el seu aspecte esperançador («Escriure és un acte d’esperança opina Margaret Atwood, autora de «El conte de la criada»), altres autores exerceixen la seua llibertat escrivint («Escriure és un acte de llibertat» defén Antonia Vicens) i podríem trobar quasi tantes explicacions de què és escriure com autores hi ha, amb algunes cites tan lligades a l’emoció com la de la poetessa mexicana Gloria Gertviz:
«Escric perquè em vulguen, perquè em consolen, però no sé de què (…). Escriure és un acte de fe, un agraïment a la vida”
I jo no sé si sabria respondre a la referida pregunta de què és escriure… no sé. Sent que és un acte tan variat en causes i tan ric en conseqüències, un acte tan íntim que és difícil encasellar en per a què i el per què de l’acte. A més comptant que cada definició ve determinada segons si el que escriu ho fa de manera professional o no, si és una disciplina que afecta la seua vida diària o si ho fa esporàdicament (aqueixa soc jo, a colp d’impuls), si d’alguna manera fa pública la seua obra o la deixa adormir-se en un calaix…
En tot cas, a més de tanta variable, la dona ha comptat amb altres circumstàncies que només els afectaven a elles, a nosaltres, vull dir. Si poc contava el que una dona podia dir…similar importància tindria el que poguera escriure. Recorde en aquest punt la següent cita de “L’infinit en un jonc”:
“Mare, marxa a la teua habitació i cuida’t del teu treball, el teler i la filosa, i vigila que les esclaves complisquen les seues tasques. La paraula ha de ser cosa d’home, de tots, i sobretot cosa meua, perquè jo estic al comandament d’aquest palau”
Aquestes paraules les pronuncia Telémaco en el primer cant de “L’Odissea” i en elles em recolze per a deduir:com anaven les dones a poder escriure si no les deixaven parlar?. Vam tindre sort, va haver-hi autores com Safo que van escriure, tenien alguna cosa a dir…i ens va arribar fins als nostres dies, ens va arribar.
Aquest episodi tan antic no és aïllat, es manté a través dels segles mentre a la dona es invisibilitzada anul·lant els seus drets bàsics: drets de vot, d’ocupar càrrecs públics, d’una remuneració justa i igualitària, de posseir propietats, de ser educades, de poder signar contractes…davant tan gran desavantatge, com anaven a plantejar-se que tenien alguna cosa a escriure?.
Encara així s’ho van plantejar i afortunadament Teresa de Jesús va escriure, sor Juana Inés de la Creu va escriure, i també ho va fer María de Zayas. Després en el segle XVIII ho va fer Jane Austen, Phillis Wheatley. I va arribar el XIX amb Rosalía de Castro, amb Concepción Arenal, amb Fernán Caballero (curiós pseudònim…), Concha Espina…i tantes altres. I amb Emilia Pardo Bazán, que mai va arribar a ocupar una butaca de la RAE veient-se rebutjada per unanimitat per ser dona en 1912. En aqueix any ella va enviar els seus mèrits a l’Acadèmia: 44 obres literàries, 30 volums de la revista que va fundar, assajos i articles en premsa, traduccions, col·laboracions en revistes estrangeres…se li va contestar que s’acabava de confirmar l’acord de 1853 que vetava l’accés a les dones. I, mèrits a part, ja anys abans l’escriptor Juan Valera es va permetre fer acudits sobre la grassor de l’escriptora. I tampoc va aconseguir l’ingrés en 1914 avalada per un grup de dones escriptores que van portar les seues peticions fins al Congrés. I és que les paraules de Telémaco, a més de la resta de normatives, estaven perpètuament vigents per a desgràcia de les dones que tenien alguna cosa a dir i alguna cosa a escriure.
Un temps després, allà per 1929, Virginia Woolf reflexiona sobre el fet d’escriure des d’una òptica femenina en “Una habitació pròpia”. En aquest llibre podem constatar situacions tan fora de lloc com que a una dona no la deixaven entrar sola a la biblioteca:
“…però jo estava ja just davant la porta e entrada de la pròpia biblioteca. La deguí obrir, perquè a l’instant va comparéixer, com un àngel guardià impedint el pas amb un voletege de toga negra en comptes d’ales blanques, un suplicant, platejat i amable cavaller, que va lamentar en veu baixa, mentre em tirava cap endarrere, que les senyores no podien entrar a la biblioteca si no anaven acompanyades per un Membre del Col·legi o proveïdes d’una carta de presentació”.
Amb successos com aquests l’autora arriba a fantasiar amb una imaginària germana de Shakespeare que sentint inquietuds literàries hauria viscut així:
“Entretant, la seua germana d’extraordinari talent-suposem-es va quedar a casa, (…) no va anar a escola. No va tindre l’oportunitat d’aprendre gramàtica i lògica, molt menys de llegir a Horaci i a Virgili. Agafaria un llibre de tant en tant, potser un dels del seu germà, i llegiria unes quantes pàgines. Però llavors entrarien els seus pares i li dirien que sargira els calcetins, vigilara el bullit i no es distraguera amb llibres i papers, (…) abans que acabara l’adolescència, seria promesa al fill d’un tractant de llanes del veïnatge. Diria a crits que el matrimoni li resultava odiós, i el seu pare l’assotaria violentament per això,”
Ja cap al final de l’obra dona alguns consells a les seues lectores dones: que escriguen sobre el que vulguen encara que siga un tema que puga titllar-se de trivial, que siguen lliures, que viatgen, que tinguen temps per a l’oci, que tinguen diners…i una habitació pròpia.
Documentant-me per a escriure aquest article he sabut que el dia 13 de maig de 2021(en el centenari de la mort d’Emilia Pardo Bazán) la RAE va reconéixer públicament que va ser vetada pel simple fet de ser dona perquè mereixia “de sobres” formar part de l’Acadèmia.
Pense, doncs, que la dona escriu també perquè quede constància del seu treball, de la seua vàlua i creativitat (i després es puga reconéixer), per a tindre una eina més de reivindicació, de reafirmació de la nostra essència que mai va haver de ser silenciada ni difuminada.
En tot cas siga pel que siga, i siga per al que siga caldrà continuar escrivint per a viure o per a sobreviure… però escrivint.
Estem en risc imminent.
A tota hora.
Som dependents.
Necessitem l’entorn.
Però també ens esclafa.
I en aqueixa lluita, vivim.
Escrivim.
Llegim.
Per a sobreviure.
Potser, llegint i escrivint allarguem una mica la vida.
(Silvia Zuleta Romano,»Meditaciones sobre el acto de escribir»)
