Article d’opinió
Amb la creació de plataformes ciutadanes per denunciar el genocidi a Gaza, han ressorgit els discursos que intenten desacreditar qualsevol mobilització col·lectiva. Les fórmules són repetitives, quasi automàtiques: “primer preocupat per Espanya”, “i Ucraïna, què?” o el típic “i per què no es preocupen per els problemes de la ciutat on viuen…?”. Tres frases aparentment diferents que comparteixen la mateixa finalitat: desactivar la protesta i instal·lar la idea que solidaritzar-se amb una causa implica oblidar-ne d’altres.
El primer recurs, el de “primer preocupat per Espanya”, és especialment recurrent. La lògica és aparentment senzilla: si hi ha problemes al nostre voltant, no hauríem de destinar temps ni energies a allò que passa a milers de quilòmetres. Però aquesta manera de pensar és profundament equivocada. La solidaritat no és una bossa limitada que, quan la repartim fora, es buida dins. Al contrari: com més sensibilitat social tenim, més capaços som de preocupar-nos per allò local i allò global alhora.
Ho veiem cada dia. Les persones que ixen al carrer per exigir el final de la massacre a Palestina són sovint les mateixes que participen en mobilitzacions per un hospital digne, per una educació pública de qualitat, per defensar el territori o per reclamar unes condicions laborals més justes. És la mateixa empatia la que mou totes aquestes lluites. Reduir-ho tot a una competència absurda entre causes és no entendre que la solidaritat és un fil comú que connecta totes les reivindicacions.
El segon retret habitual és el d’“i Ucraïna, què?”. És una pregunta que s’utilitza com a arma llancívola, no per genuïna preocupació per la guerra ucraïnesa, sinó per desacreditar qui defensa Palestina. La trampa és clara: es vol fer creure que solidaritzar-se amb Gaza implica oblidar Ucraïna. Però no hi ha cap contradicció entre condemnar l’agressió russa i alhora exigir el fi dels bombardejos indiscriminats sobre la població palestina. De fet, la coherència moral exigeix fer totes dues coses. El que és incoherent és plorar unes víctimes mentre es justifiquen unes altres.
I finalment hi ha el “i per què no es preocupen per els problemes de la ciutat on viuen…?”, que és potser el més còmode de tots els retrets. Aquesta frase parteix de la idea que la mobilització sempre hauria d’encaixar amb les prioritats personals de qui critica. Però cal recordar una obvietat: cadascú és lliure de manifestar-se i convocar manifestacions, perquè és un dret constitucional. Si algú considera que cal eixir al carrer per una altra causa, té tota la legitimitat per organitzar-se i fer-ho. El que no és admissible és instal·lar-se en la crítica fàcil, esperar que siguen altres els qui convoquen i, mentrestant, menysprear o ridiculitzar les mobilitzacions existents.
En el fons, totes aquestes frases responen a un mateix patró: voler reduir la capacitat transformadora de la societat civil. S’intenta transmetre la idea que la protesta és inútil, que la solidaritat està mal enfocada, que sempre hi ha un “abans” o un “més important” que impedeix actuar. Però aquesta és una estratègia que condueix a la paràlisi i al silenci.
La realitat és ben diferent. Vivim en un món interconnectat, on el que passa a Gaza o a Ucraïna té conseqüències directes en la nostra vida quotidiana: en l’economia, en les migracions, en la seguretat internacional i fins i tot en el discurs polític que es normalitza. Pensar que podem tancar-nos en una bombolla local, indiferents al que passa fora, és una il·lusió que només porta a la insensibilitat i a la debilitat democràtica.
Per això convé recordar una idea fonamental: la solidaritat no és un joc de suma zero. No cal triar entre ajudar els veïns del nostre barri o denunciar un genocidi a milers de quilòmetres. No cal decidir entre defensar Ucraïna o Palestina. No cal escollir entre eixir al carrer per millorar els serveis públics o fer-ho per exigir respecte als drets humans en qualsevol racó del planeta. Tot forma part d’un mateix compromís cívic.
I és que la solidaritat no resta: multiplica. La gent que és capaç de sentir el dolor alié com a propi també és la més disposada a lluitar pel benestar del seu poble. Qui alça la veu per Palestina, ho farà per Ucraïna, per Xàtiva, per Canals, per Ontinyent o per qualsevol lloc on la dignitat humana siga trepitjada. Perquè el silenci mai no és neutre, i les injustícies, siguen llunyanes o pròximes, ens interpel·len sempre.
