La resposta no és sí

“Els nostres homes creuen que guanyar diners
i donar ordres són les bases del poder. No
consideren que el poder és a les mans d’una
dona que cuida de tots durant tot el dia i dona a
llum”
Malala Yousafzai, estudiant i activista pakistanesa

Article d’opinió | Teresa Roca

Quan vaig començar a escoltar el 8 de març com a dia de celebració era sota el títol de “Dia de la dona treballadora”. Amb aqueix nom es va proposar la commemoració de la jornada després de la II Conferència Internacional de Dones Socialistes en 1910.

Va ser ja en 1977 quan l’ONU va proposar als diferents estats declarar aqueix dia com a ”Dia Internacional de la dona” sense més especificacions reivindicant en aqueixa data la igualtat d’homes i dones a tots els nivells.

És curiós que començara amb el nom de “dia de la dona treballadora” i crec que no és una nimietat, no. Des del principi el treball ha sigut un dels puntals en les reivindicacions.
Si comencem pel principi ( i en això el llibre del Gènesi ens pot ajudar) la dona apareix en la tradició religiosa de les tres religions monoteistes ja dissenyada per a exercir un rol limitat per la casa i la família:

“Multiplicaré els treballs dels teus prenyats,. Amb dolor pariràs els teus fills i, no obstant això, el teu desig t’arrossegarà fins al teu marit, que et dominarà”( Gènesi 1, 16)

La comesa de l’home en canvi es dibuixa projectada a l’exterior:

“Maleïda siga la terra per la teua culpa. Amb treball trauràs d’ella el teu aliment tot el temps de la teua vida. (…) Amb la suor del teu front menjaràs el pa fins que tornes a la terra” (Gènesi 1, 17 i 19).

Amb aquestes paraules ja tenim traçats els papers assignats subratllant la diferència en l’ocupació de cada sexe. Diferència substancial quan es dona el cas que un rol produeix, genera, crea mercat, augmenta la propietat i la riquesa…mentre que les cures són de portes endins, són invisibles al mercat; però, això sí, imprescindibles des que comença la vida fins que acaba.

Amb aquesta distribució d’ocupacions se’ns encaixa a tots dos sexes en camps diferents: des del principi la dona es concebrà treballant dins del seu entorn familiar, l’home fora. I qui va establir aquests límits posa en boca de Déu la decisió de fer-ho així. No hi ha millor manera de donar-li caixet a una norma terrenal que donar-li rang de decisió divina, per a exemple aquestes paraules de Tomàs d’Aquino:

“Tal com diuen les escriptures, va ser necessari crear a la femella com a companya de l’home; però com a companya en l’única tasca de la procreació, ja que per a la resta, l’home trobarà ajudants més vàlids en altres homes, i a ella només la necessita per a ajudar-lo en la procreació”

A la dona la relega a les tasques domèstiques i sobre ella plana una profecia autocomplida. No se les forma i d’aqueixa manera es ratifica que són menys dotades intel·lectualment (normal…mancant formació!), no se’ls dona autonomia financera i no poden créixer en la societat… així queden relegades en la història. Són invisibles en els llibres d’art o de ciència, infantilitzades en el dia a dia perquè depenen de pares, marits i germans. No poden accedir al treball perquè descurarien el seu rol primigeni: dedicar-se a la família i a la criança, tampoc se les forma com a treballadores i si treballen és col·laborant en negocis familiars on no tenen cap protagonisme.

Va caldre esperar al segle XVIII on la revolució industrial va anar incorporant mà d’obra femenina a les primeres factories. Això sí amb menys sou i menys drets. Aquesta incorporació va créixer quan ja en el segle XIX van substituir als homes que estaven en el front per a portar avant la producció dels països en guerra. I certament van aconseguir sostindre l’economia amb el seu treball.

Ja en el segle XXI en què vivim hi ha molta més participació de la dona en el món laboral però continua havent-hi sostre de cristall, segueix present la bretxa salarial, continuen sent més precaris els treballs relacionats amb les cures (aquell quefer inicial reservat a les dones)… però hi ha també una altra bretxa més subtil que es dona diàriament. És la bretxa salarial que es respira des de casa, on encara està vigent que el pes de les cures de la família i de la gestió de la llar siga a les mans femenines. Només cal revisar algunes dades. Citarem les del Observatori del Treball i el Model Productiu de la Generalitat Catalana. S’han confeccionat a partir d’una enquesta a 3.000 persones feta en 2019 i que ha publicat El periòdic. com. Les dades en resum són aquests

El títol de l’article d’on he tret aquestes dades és “La bretxa salarial comença a casa” . Clar queda, doncs, que no fa falta afegir-li al dia 8 de març allò de “treballadora” perquè segons sembla dins i fora hi ha una clara discriminació que aquestes jornades volen ajudar a extingir. I també queda clar que el pas que ha donat la dona eixint fora, ampliant aqueix rol atàvic d’estar destinada per a la llar…l’home encara no l’ha donat responsabilitzant-se dels assumptes domèstics. Continua pendent no sols la bretxa salarial, sinó també l’altra, la de portes endins que és reflex i suport perquè la discriminació es mantinga i s’alimente des del terreny més familiar:

“Les dones són responsables de dos terços dels treballs realitzats a tot el món i no obstant això guanyen només el 10% dels ingressos totals i només l’1% de les propietats… Així que, estem iguals? Fins que la resposta no siga sí, no podem deixar de preguntar-nos”.
Daniel Craig, actor