Article d’opinió
Ahir va fer cinquanta anys que va morir Franco. Cinquanta anys. Mig segle. I, malgrat això, aquest 20 de novembre de 2025 em vaig gitar amb la sensació que alguna cosa en aquest país no acaba de tancar, que hi ha fils que continuen estirant-se des del passat i que tornen, una i altra vegada, a tensar les costures de la nostra democràcia.
La condemna del fiscal general de l’Estat per revelació de secrets ha sigut el colp final d’un dia ja de per si carregat de simbolisme. Una condemna que, segons moltes veus jurídiques i mediàtiques, no aconsegueix demostrar de manera concloent la seua culpabilitat i que, tanmateix, ha desembocat en una inhabilitació de dos anys. Ahir, justament ahir, la sensació és que la presumpció d’innocència —eixa pedra angular que hauria de protegir qualsevol persona, siga qui siga— ha quedat en entredit. Com si ara no fóra el sistema judicial qui ha de provar la culpa, sinó l’acusat qui ha de demostrar obsessivament la seua innocència. I això, m’ha remogut l’estómac.
La indignació m’ha pujat encara més quan he vist com alguns testimonis periodístics han sigut menyspreats amb una facilitat insultant. No perquè no foren rigorosos, ni perquè no aportaren dades contrastades, sinó perquè —segons algú— “són d’esquerres”. I aleshores què? En quin moment hem decidit que la credibilitat d’un professional depén de la casella on un altre li posa l’etiqueta ideològica? En quin moment la paraula d’un periodista es torna descartable per anticipat, abans fins i tot d’escoltar-la? Jo escric cada dia per contar el que passa, no el que convé als uns o als altres. I hui he sentit una punxada fonda, una ferida professional i personal, en veure com s’insinua que el treball periodístic només val si encaixa en el relat que interessa en cada moment.
Escolte tertúlies, llegisc articles, revise arguments particulars… i veig un patró: la idea que la justícia ja no és només justícia. Que està travessada per una guerra política que fa anys que s’està lliurant a colps de titulars, resolucions i filtracions. I que, des de fora, des de la posició humil però necessària del meu ofici, ja no sabem si estem informant sobre tribunals o sobre trinxeres.
I això fa por.
Perquè si la justícia es converteix en un camp de batalla, què li queda a la ciutadania?
A mesura que llegia la noticia de la inusual condemna i escoltava la reacció política, em venia al cap una idea molt senzilla però que hui pesa com mai: quin món es trobarà el meu fill quan siga major?
Quina confiança tindrà en les institucions? Quina informació rebrà? Com podré explicar-li que la presumpció d’innocència és un dret sagrat, si cada volta la veig més feble?
Em dol pensar que els drets i llibertats amb què jo he crescut —i que tanta gent ha lluitat per recuperar després de la dictadura— comencen a trencar-se en silenci. No perquè desapareguen de manera dramàtica, sinó perquè es van erosionant, a poc a poc, a base de normalitzar coses que no haurien de ser normals: condemnes discutides, pressions mediàtiques disfressades de justícia, institucions que es perceben —cada volta més— com a escenaris d’una batalla política eterna.
I em fa ràbia. Molta.
Perquè els drets que hem heretat no són un regal. Són fruit de dècades de lluita, d’esforç, de dolor. I no vull que el meu fill cresca pensant que son paper mullat.
És molt perillós acostumar-se a estes coses. Acostumar-se a que un tribunal condemne amb dubtes seriosos. Acostumar-se a que els testimonis periodístics es desacrediten amb insults. Acostumar-se a que la justícia siga llegida en clau partidista. Acostumar-se a que l’arena pública siga una guerra permanent.
Perquè quan la societat normalitza l’abús, l’abús s’estén.
Com li explique al meu fill que vivim en un país lliure, si jo mateixa comence a dubtar del futur del seu país?
Vull que sàpiga que la democràcia es defensa parlant, denunciant i no callant. Que els drets no són herències assegurades, sinó conquestes que cal cuidar cada dia. Que no podem resignar-nos a un país on la crítica i la veritat es castiga, on es desqualifica per etiqueta i no per rigor, on les ombres del passat encara s’atrevixen a projectar-se damunt el nostre present.
Precisament per això escric hui aquest article. Perquè no vull acostumar-me a veure estos signes com si foren inevitables. Perquè no pense acceptar que la presumpció d’innocència siga paper mullat segons a qui li toque. Perquè no consent que la meua professió siga convertida en una batalla ideològica on els periodistes som diana pel simple fet de fer la nostra feina. I perquè no puc permetre’m mirar el meu fill i dir-li que tot açò és normal.
No, no ho és. I si alguna cosa em queda clara hui és que no podem callar. Que no podem deixar que estos episodis passen com si no tingueren importància. Que la democràcia es defensa precisament en dies com aquest, quan el cos et demana cridar i dir “prou”.
No ho sé, potser no puc garantir al cent per cent que el meu fill tinga els mateixos drets i llibertats amb què jo m’he criat. Però almenys sí que puc garantir-li que intentaré defensar-los fins a l’últim dia. Que no abaixaré els braços. Que no normalitzaré l’inacceptable. I que, mentre tinga veu i ofici, continuaré escrivint perquè ell —i tots els que vindran darrere— tinguen un futur on la justícia siga justícia i la paraula siga lliure.
