“Esculpeix, llima, cisella; que el teu flotant somni quede fixat en el dur bloc” (T. Gautier)
Article d’opinió de Teresa Roca
Des de xiqueta he vist a casa malls, martells, cisells, buixardes… la meua família paterna ve d’una saga de picapedrers que (pel que sé) arriba fins al meu rebesavi. Per això, aquest 1 de maig he reflexionat no ja sobre “el treball” (en abstracte) sinó sobre el treball d’aquests homes que llauren la pedra amb la música del martell i del cisell.
En realitat la història de la meua família ha sigut modelada amb els esdeveniments relacionats amb aquest treball. I hi ha anècdotes curioses en la família que ens demostren aquest “modelatge”. M’estic recordant que els meus avis paterns es van conéixer i es van casar a França. En la zona minera del departament del Tarn, en Carmaux. La meua àvia havia emigrat allí amb la seua família des de la seua Águilas natal perquè el seu pare i germans havien d’haver treballat en les mines ja ací, a Espanya. El meu avi, solter encara, va marxar des de Carlet amb un contracte de capatàs de mina per ser picapedrer de professió. Allí es van conéixer i allí va nàixer el meu pare. Després van tornar a Carlet i, després de la guerra, el meu avi va treballar la pedra de l’actual església Arxiprestal de l’Assumpció de Carlet quan es va restaurar en els anys quaranta segons el projecte de l’arquitecte Mariano Peset Aleixandre.
Després es coneixerien els meus pares (amb els meus avis ja morts) i una altra anècdota amb la pedra pel mig: La creu de la tomba del meu avi matern l’havia tallada el meu pare treballant per al marbrista del meu poble. El meu pare sempre contava que estava estranyat de tallar el cognom “*Ranchal”, cognom andalús del que seria el seu sogre i que ell mai havia escoltat.
Tot això m’ho van explicar però jo vaig poder presenciar altres situacions relacionades amb l’ofici. Per exemple, vaig conéixer com el meu oncle tallava una font pública per a una plaça del meu poble totalment en pedra. I també quan passejant per València (quan van netejar i van restaurar els murs del Micalet) em vaig adonar que una de les persones que estava allí era el meu oncle. Recorde que veure’l allí empastifat del polseta blanca i amb les seues eines a la mà no em produïa estranyesa. Hui aquella falta d’estranyesa s’ha convertit en una sana vanitat de poder dir que persones tan pròximes a mi van posar la seua saber fer i les seues mans per a millorar el nostre patrimoni.
Lamente no haver conegut al meu avi (podria haver-me explicat sobre la restauració de l’església del meu poble), lamente la mort primerenca del meu pare i del seu germà. Hui tindria molt a preguntar-los: la meua curiositat ha augmentat amb els anys i la meua valoració per l’art dels martells també.
Si que continue tenint costums que amb ells vaig viure: m’agrada tocar la pedra buixardada dels sòcols, mirar amb curiositat les làpides dels cementeris buscant el bon acabat en elles, localitzar les marques de picapedrer en els monuments que visite …honrant així amb la meua curiositat la vàlua del seu treball.
Crec que serà per això que admire tant els escultors. Sempre he dit (des de la meua molt humil opinió) que un pintor pot fer retocs sense problema …però la meua gran admiració és cap al do de l’escultor que sap “el que-li-sobra” a la pedra i no es passa arrancant el que no li sobra.
Miguel Ángel Buonarroti deia que les seues escultures estaven preses en la pedra i ell l’única cosa que feia era alliberar les. Beneït alliberament el que produeix el picapedrer quan darrere de les moles de pedra que nosaltres veiem en una pedrera, ells han vist formes, grandàries, línies …peces de projectes que ens continuen acompanyant en la seua absència.
