Article d’opinió
A les huit del matí, quan m’alce per a preparar el meu fill i eixir corrents cap al col·legi, el primer que faig és una cosa que, fa uns mesos, m’hauria semblat absurda: puge el volum del mòbil. El revise. El torne a pujar. El deixe a punt, com si fora un aparell d’emergència. Per si, en el caos menut dels matins, em perd la telefonada per una vibració apagada. Perquè he arribat al punt de viure amb la por absurda i real de que sone i jo no ho senta, que estiga enmig d’un “afanya’t que fem tard” i la llista em passe de llarg en un to de trucada.
És una escena menuda, domèstica, quasi invisible, però diu molt del que m’ha passat: la meua vida s’ha reduït a un timbre. No és una exageració. És la realitat quan depens d’una operació per a reprendre el teu projecte de futur. I és també la humiliació silenciosa d’haver d’organitzar la vida al voltant d’una cridada que no arriba.
La llista d’espera té una manera molt fina d’entrar-te a casa. S’asseu a la taula mentre desdejunes. Et mira quan prepares la motxilla del teu fill. Et seguix al treball. I, sobretot, et roba la capacitat de planificar. Tot queda condicionat: viatges, decisions, converses, fins i tot emocions. Perquè com t’il·lusiones, com t’organitzes, com et permetes tindre esperança, si l’única certesa és que “ja et cridaran”?
Quan em van dir que l’operació arribaria en seixanta dies, vaig respirar. Vaig pensar: «d’acord, serà dur, però hi ha un horitzó de seixanta dies«. Una xifra que, en aquell moment, em pareixia un món, però que encara pertanyia a la vida normal. Seixanta dies era aguantar un poc, respirar, recompondre’t després d’un embaràs ectòpic, i tornar a mirar el futur amb una miqueta d’esperança. Però ara ja no estic en el terreny dels seixanta. Estic en el terreny dels mesos que s’acumulen, dels dies que s’amunteguen com papers en una taula, del calendari que avança sense mi. Porte ja 182 dies d’espera.
I el meu cas no és només una operació pendent. És el futur en mode silenci. No puc buscar un nou embaràs fins que no passe per quiròfan. No puc tirar avant. No puc dir “anem a intentar-ho” perquè hi ha una condició mèdica, un pas previ, una peça imprescindible. El meu projecte familiar, que és íntim però també és legítim, està bloquejat. El sistema no pot jugar a fer veure que el temps no compta, quan és el primer factor que t’està demanant pressa.
I ara, per si no fora prou, la vaga que paralitza el sistema una setmana al mes fins al mes de juliol deixa una sensació molt concreta, que tot pot anar a pitjor. I jo no tinc ganes de culpabilitzar ningú. Sé que el personal sanitari està esgotat i que hi ha reivindicacions justes. Però també sé que, en este joc de forces, els pacients som el terreny on cau la pluja. I hi ha plujes que ho inunden tot.
Quants mesos pot aguantar una persona en suspens? Quantes vegades pots dir-te “paciència” sense trencar-te? Quantes voltes has d’explicar-te que no és culpa de ningú, quan el resultat és que tu estàs atrapada? I ací apareix una altra violència més subtil, la de la resignació.
No demane privilegis, demane coherència. Demane que les seixanta dies no acaben convertits en una espera que apunta als 255 com si fora una frontera i no una ferida. Demane poder recuperar la meua vida i deixar de començar cada matí apujant el volum del mòbil com qui es prepara per a una catàstrofe menuda.
Perquè, quan la sanitat pública et fa viure pendent d’un timbre, la teua vida deixa de ser teua. I això, diguen el que diguen, és inadmissible.
