ARTICLE D’OPINIÓ | Mónica Varela
Al llarg de la nostra vida sempre ens trobem en situacions que, encara que ens causen rebuig, obviem i continuem com si la cosa no anara amb nosaltres. I és que, com podríem sinó menjar la carn que ens venen als supermercats? O fer un ús tan excessiu dels plàstics? Com no hem d’agafar el cotxe per a recórrer grans distàncies? Som conscients del problema de la contaminació, però no podem tindre el luxe de pensar en ella.
Som conscients de massa coses, però estem entrenats per a no donar-los la importància que es mereixen. Quantes cries -mortes- de teuladí has vist a les voreres al llarg de la teua vida? O teuladins jovenets que han caigut del niu i no poden reprendre el vol? Quantes vegades t’has fixat en la situació en la qual es troba eixe gat que passeja pel teu barri? O amb la situació d’aquella gossa a la qual van abandonar farà mesos i que acaba de tindre cadells?
Sabeu el que no solem ignorar? A les paneroles. Segur que la majoria de les persones sempre, sempre, sempre, s’exalten quan de colp es troben una al carrer. El nostre sentit comú humà ens diu que si eixe ésser ens toca algun cabell, simplement, perdrem la nostra puresa…
Realment, som massa conscients del que passa als nostres carrers, però mirar a un altre lloc és una cosa que hauríem de començar a esmenar.
En un pam d’aigua
Era el primer dia que anava a la feina després de les vacances de nadal quan la vaig veure tirada dins la Font del País Valencià -al barri del Carme-. Una gata, tombada dins la Font i submergida en un pam d’aigua.
Passava per allí tots els matins per anar a la feina des de feia alguns mesos, i eixe dia vaig veure alguna cosa a cap d’ull que no em va passar per alt. Quan la vaig veure, el meu cos de forma autòmata va reaccionar i em vaig mig clavar dins la font per agafar-la.
Un lleuger queixit és l’única cosa que aquesta gateta va fer quan la vaig agafar i la vaig posar al meu regàs. En aquell moment no m’importava tindre les sabates completament banyades, o que el meu abric li donara una mica de calentor a una gata completament banyada. Tampoc vaig pensar en la meua economia. Sols sabia que com a ésser humà no podia permetre eixa situació.
En portar-la al veterinari, aquest em va assegurar que la gata feia dies estava dins l’aigua. La seua inflamació bucal era tal que havia anat a morir a la font, on, almenys, podria pal·liar un poc el dolor amb la gelor de l’aigua.
Una gata que feia DIES que estava dins la font i NINGÚ va ser capaç de mirar. Ni l’encarregat de la neteja viària, ni la gent que s’asseia davant la font a xarrar, ni la gent que passejava als seus gossos pel parc, ni els xiquets que jugaven allí, ni les seues mares. NINGÚ. Ningú va mirar a aquella gata que estava morint de forma tan cruel davant les seues indiferents mirades.
I damunt, eixa indiferència la van mostrar amb una gata que va nàixer i va viure als nostres carrers. No era un ésser humà, però no per això havia de ser condemnada. Jo l’havia vist innumerables voltes als carrers, i segurament molts dels meus veïns també. Malauradament, no la trobaran a faltar, doncs aquestes coses és una «d’eixes coses» amb les que vius millor sense pensar en elles.
Quina és la cosa que vos va impedir ajudar-la? No volíeu problemes? Vos preocupava el no poder pagar el veterinari? No volíeu ser vosaltres els que prenguéreu la decisió d’anestesiar-la? Era millor deixar-la morir així? De veres?
Realment, no li desitge a ningú l’experiència que vaig passar durant aquells dies… No vaig deixar de plorar mentre intentava que tirara endavant, i vaig ser jo la que va prendre la decisió d’adormir-la quatre dies després d’haver-la trobat, ni la morfina li pal·liava ja els dolors… L’única ajuda que li vaig poder donar va ser una mort dolça.
La indiferència mata
Des d’ací, llance un prec a tots els xativins i xativines i, sobretot, al nostre Ajuntament. La nostra indiferència mata, i mata de veres. Aquesta és la història d’un final, però hi ha milers. Milers d’ulls que miren a un altre costat, mentre que altres encara no s’han pogut assecar les llàgrimes i ja comencen a plorar altres morts. Parlem, per exemple, del treball desinteressat que porten a terme les persones de les colònies felines (C.E.S. Xàtiva) o de la protectora d’animals SPAX
Els gats de carrer naixen, creixen i caminen pels nostres carrers, encara que pràcticament ningú els veja. Són els nostres veïns, i com a tal hauríem de preocupar-nos pel seu benestar.
Per ella i per tots, no deixem que les seues morts siguen en va
Gràcies de tot cor a aquelles persones que en el seu moment hem van ajudar a pagar els seus costos veterinaris (segur que si llegiu aquestes línies sabeu que sou vosaltres).
