Article d’opinió | Teresa Roca
“Bé, ningú és perfecte”
(Paraules de Osgood en ”Con faldas y a lo loco”)
Uns dies abans de la cerimònia de lliurament dels premis Princesa d’Astúries vaig estar a Oviedo. Em vaig dedicar a vagarejar, perquè el temps no em donava per a molt més. I vaig anar a passar per l’hotel Reconquesta just quan es rebia a la persona seleccionada per al premi de Comunicació i Humanitats, el filòsof d’origen sud-coreà Byung-Chul Han. Una vegada haver presenciat la seua arribada em va picar la curiositat per llegir alguna cosa sobre ell.I vaig trobar cites com esta:
“En la societat exposada, cada subjecte és el seu propi objecte de publicitat. Tot es mesura en el seu valor d’exposició.”
Esta idea m’ha connectat amb un tema sobre el qual reflexione últimament: l’extravagant i apressant culte al cos que vivim. I escric en esta data dedicada a la violència contra les dones després d’haver arribat a la conclusió que este culte implica sofriment psíquic i físic: i si hi ha sofriment, hi ha maltractament…deduïsc. Si les majors consumidores d’estes tècniques són les dones, elles són les que també patixen els coneguts sofriments. Este culte busca aconseguir “la nostra millor versió” que està molt lluny de presentar les peculiaritats d’un cos real i més encara d’un cos envellit, sobretot si és el d’una dona:
“És insultant acceptar que un home siga súper atractiu amb 65 anys i que la bellesa femenina estiga únicament unida a l’esplendor juvenil” (David Trueba)
Però no seguiré sense abans exposar algunes dades que poden fonamentar la nostra opinió:
-Un estudi de SECPRE (Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica Reparadora i Estètica) conclou que a Espanya el 85% de les operacions de cirurgia estètica les realitzen dones.
-En 2024 es va estimar que es van realitzar més de 300.000 operacions de cirurgia estètica a Espanya.
-Segons un informe de la Societat Espanyola de Medicina Estètica (SEME), l’edat mitjana dels pacients de medicina per a tractaments estètics s’ha reduït: abans es considerava 35 anys de mitjana i ara es parla que podria iniciar-se al voltant dels 20 anys.
-Pel que fa a cirurgies pròpiament dites (i no sols tractaments estètics), es destaca que en la franja 18-29 anys un dels procediments més freqüents és l’augment de pit representant el 48,8%d’eixes intervencions. (SECPRE)
Estes dades són ja reveladors, però cal pensar que hi ha altres situacions que, motivades per la mateixes exigències estètiques, comprometen també la salut de les persones, per exemple els TCA:
-L’edat mitjana de persona ingressada entre 2000 i 2001 era de 15 anys (*BioMed Central)
-El 58.3% dels ingressos es van donar en adolescents entre 15 i 19 anys, l’anorèxia la principal causa. (PubMed)
-El grup de 10 a 14 anys ha mostrat un creixement important en els casos de *TCA en anys recents (Repisalud)
-El 90% dels ingressos eren xiquetes/dones. (BioMed Central)
I, en este món en què ens ha tocat viure tenim múltiples i variades situacions on ens anem micro maltractant darrere d’eixos cànons. Una dona actual ha de tindre clar el plec de condicions per a resultar femenina i exposar-se en la seua millor versió a l’entorn assumint estos micro maltractaments que arriben a passar-nos desapercebuts. No parle ja de les situacions anteriors que impliquen medicalització. Em referisc a costums que ens acompanyen i que, fins i tot produint sofriment, cal practicar-les…perquè donen autenticitat a la nostra feminitat.
Comencem, per exemple, pels talons alts considerats elegants o estètics que s’exhibixen en qualsevol aparador sense que ens escandalitzen. Està comprovat que el seu ús freqüent té efectes nocius per al cos, tenint en compte que com més alt i més fi el taló, major el mal:
-Alteren la posició natural del peu, forçant-lo cap avant. Això pot causar: deformacions, fasciïtis plantar, alteracions de la marxa…
-El pes corporal es desplaça cap a la part davantera del peu, la qual cosa augmenta la pressió en els genolls. Això pot afavorir l’artrosi en l’articulació, la tensió muscular en els bessons i en els tendons d’Aquil·les i problemes circulatoris.
Un altre detall, ara que estem prop del final d’any: L’associació establida entre portar roba lleugera i la feminitat. M’ofén cada any veure als balcons de les campanades de final d’any a un home abrigat (perquè així ho requerix la meteorologia) i una dona amb peces d’autèntic estiu, passant fred. El que porta la capa castellana anant abrigat resulta varonil i elegant, adequat per a la celebració; la dona que està al costat amb els seus tirants mínims o el seu paraula d’honor s’assegura també la seua elegància. No hi ha manera de ser elegants i femenines sense aplicar eixe malestar al nostre cos?. Sembla ser que no. I per menys femenina passa la que porta sabata plana i porta la roba d’abric corresponent a l’estació meteorològica corresponent.
En situacions com estes és on jo veig el que diríem un automaltractament, una sort d’automaltractament darrere de la perseguida perfecció inassolible. En pensar en esta paraula m’he posat a consultar què podíem entendre per automaltractament. I he trobat això en la IA:
“L’automaltractament és el sofriment que una persona s’infligix a si mateixa mitjançant accions o pensaments nocius, de manera conscient o no, que deterioren la seua autoestima. Este sofriment pot ser emocional, psicològic o físic i sovint està relacionat amb una baixa autoestima, un «crític intern» sever o traumes passats que porten a la devaluació personal i a la generació d’un malestar constant”.
Ens costa pensar, per exemple, que la dona s’estiga automaltractant quan es deixa col·locar una pròtesi en els seus pits amb tot el que comporta: administració d’anestèsia, dies d’ingrés, presa de medicaments (antibiòtics, antiinflamatoris, analgèsics…), possibilitat d’infecció…; però jo estic convençuda que així és. Com també ho serien tota una sèrie d’intervencions que milloren glutis, nassos, cares, zones íntimes… o altres detalls de la vida diària que assumim en les nostres vides com a cosa natural i innòcua. En nom d’una millora que ens acoste a la ja nomenada perfecció, produïm un sofriment innecessari al nostre cos. La quirúrgica seria la més invasiva millora però no podem deixar de nomenar la de productes que el nostre cos està havent d’acceptar: bòtox, àcids (hialurònic, salicílic, glicòlic,)parabenos, retinoides…que poca falta li fan per no dir cap.
En “La societat de la transparència” i “L’agonia de l’Eros”, Han explica que vivim en una cultura que reduïx a l’ésser humà a la seua aparença visible. El cos es convertix així en una vitrina que ha de ser atractiva, optimitzada, sempre llesta per a ser vista. I esta optimització no és per salut, sinó per autoexplotació estètica: la pressió de ser atractiu, visible i exitós.
“El cos se sotmet a un procés d’optimització com si fora un objecte tècnic.”
Arran d’estes reflexions m’he recordat que a Espanya està vigent la llei sobre maltractament animal, en concret la Llei 7/2023 de protecció dels drets i el benestar dels animals. Esta llei prohibix expressament les intervencions quirúrgiques estètiques o modificacions físiques en animals amb finalitats merament estètics o sense una justificació mèdica o funcional. En altres paraules, no es permet causar dolor o alterar el cos d’un animal només per raons d’aparença, sense que existisca un benefici per a la seua salut o benestar. La llei detalla que està prohibit: Cort d’orelles en gossos (com en doberman o bóxer), cort de cua, extirpació d’ungles (en gats, per raons no mèdiques)….
El fonament que estes pràctiques es consideren maltracte animal és pel fet que causen dolor, sofriment o pèrdua de funcions naturals sense una raó mèdica. I eixe fonament no l’apliquem les persones a nosaltres mateixos. Què es pot argumentar perquè no s’aplique el mateix a les persones? Perquè és fàcilment deduïble pensar que l’animal no tria i els humans sí. La persona que se sotmet a les tècniques de millora estètica, ja siguen més invasives o menys, ho fa convençuda que està exercint la seua llibertat per a millorar-se i dona per ben emprat sofriment i risc.
El desafiament al meu parer és adonar-se que, amb la pressió que hi ha a tots els nivells en la nostra vida per l’aparença perfecta, creure que som lliures per arribar a un quiròfan és una completa il·lusió. Més prompte s’arriba allí perfectament guiada i condicionada per tot el sistema que et recorden a cada moment cada una de les teues imperfeccions, imperfeccions que el sistema no admet com a vàlides.
Este sistema, amb l’abast de les noves tecnologies, ha reforçat i ampliat el seu àmbit i ens vigila d’una manera especial. Diguem que estem visibles en qualsevol moment i no sols quan obrim la porta de la nostra casa.
“Ser observat hui és un aspecte central de ser en el món.”(Byung-Chul Han)
Este sistema ens convida a exhibir-nos i a més ens els “agraïx” jutjant cada exhibició per si complim o no les expectatives “vigents”. En esta línia ens ho explica també Byung-Chul Han:
“Les xarxes socials no són ferramentes de llibertat, sinó instruments de vigilància que ens exploten mentres creiem que ens expressem”
Amb estes premisses, pensar que exercim la nostra llibertat perseguint els cànons establits és tot un miratge. No podem deixar d’admetre que la perfecció és una suposició, una irrealitat i que, per tant, la realitat de cada dia és comptar amb la imperfecció. Però hi ha una negació del no perfecte, del que es deteriora i darrere de tot això està també la marca de l’edatisme.
Ja no es tracta d’acceptar el cos, sinó d’ajustar-lo a l’ideal d’eficiència i joventut, ideal que mai s’aconseguix perquè cada vegada sorgixen exigències noves. El cos es torna una “targeta de presentació” que ha de vendre una imatge perfecta. La cirurgia estètica expressa la idea moderna que tot pot millorar-se, fins i tot el cos.
“En la societat del rendiment, la pell llisa substituïx a l’ànima.”(Byung-Chul Han)
L’envelliment, per tant, es torna un error que cal corregir amb cirurgies, filtres, cosmètica o negació. Això reflectix una autoexplotació estètica on l’individu (i la dona especialment) s’esclavitza intentant negar el pas del temps. He confirmat els meus pensaments en llegir a Byung-Chul Han. Ell, com jo, veu la cirurgia estètica no com una forma de llibertat, sinó com una forma d’esclavitud voluntària, una obediència al mandat social de ser sempre jove, bell i productiu.
“Ara un s’explota a si mateix i creu que està realitzant-se”(Byung-Chul Han)
El pack és perfecte: després de saturar-te amb necessitats completament accessòries, el sistema et fa creure que no són accessòries i damunt et convenç que optes a elles des de la teua llibertat. La nostra llibertat va per altres rumbs,estos:
“La llibertat és poder dir que no”(Byung-Chul Han)
