Ricardo Sanz va ser un militant anarquista i revolucionari veí de Canals. A la seua curta edat va migrar a Barcelona on va participar dels grups d’afinitat anarquista per combatre el pistolerisme de la patronal que durant els anys 20 pretenia acabar amb el sindicalisme revolucionari de la CNT. Allà, junt a Durruti, Ascaso, Garcia Oliver i Aurelio Fernández, van crear el grup «Los Solidarios», que posteriorment s’anomenaria «Nosotros». Grup que durant els anys 30 i en la vespra del colp d’estat militar feixista van tindre un paper molt decisiu en l’organització de la defensa de la ciutat de Barcelona, a través dels comitès de defensa, i de la posterior organització del control de la producció i la vida de la ciutat en trànsit cap al comunisme llibertari. Després de la mort de Durruti, Ricardo Sanz passaria a dirigir la seu columna però sota el nom de la «26º Divisió» durant els decrets de militarització de les milícies. Una vegada acabada la guerra, Ricardo Sanz va ser refugiat al camp de treball de Vernet i més tard deportat al camp de concentració de Djelfa (Algèria). Fou alliberat amb l’ocupació del nord d’Àfrica per les tropes aliades. Finalment el 1945 retornà a França on va viure a l’exili fins al 1979 on va passar els seus darrers dies amb la seua família.
La Historia oficial sempre ha estat escrita per les elits dominants. Aquelles que finalment acaben contant la seua visió de les coses. Les mateixes que amb sang i foc han acabat per imposar el seu ordre i règim social. Les mateixes que durant segles han mantingut la legitimitat del poder i la dominació.
Mentre, les vençudes i les derrotades han sigut les exclosos i apartades d’escriure el seu pas per la Història, d’escriure la seua pròpia història. Així és com les revolucionàries, les desposseïdes, les dones i les migrants, sempre han estat omeses dels esdeveniments històrics i del protagonisme actiu que en determinats moments de la història, aquestes han desenvolupat en els canvis socials, el pensament i l’imaginari col·lectiu del present.
Però no sols la historiografia actual, la Història en majúscules, ha estat l’única que ha omès la història de les de baix. La recent historiografia de la socialdemocràcia, d’una manera intencionada també ha forçat a amagar i excloure del passat aquells esdeveniments que no volen ser explicats o recordats.
No debades tota l’esquerra socialdemòcrata i la tradició republicana de l’Estat espanyol ha participat directament de l’omissió d’esdeveniments que posen en dubte els seus propis relats de la història. Fets que qüestionen aquella imatge idíl·lica de l’ordre republicà. Per posar un exemple, per alguness historiadores afins a aquesta tradició, el període de la guerra civil espanyola queda reduït a un simple enfrontament entre aquells que, lleials a les institucions republicanes, van fer front a l’aixecament i la reacció feixista.
Amb la present activitat, des de la Biblioteca social Vicent Garrido volem trencar amb aquesta forma d’homogeneïtzar els fets històrics i ampliar aquesta visió limitada i reduida d’entendre la història. Volem obrir críticament la mirada per posar l’accent en les històries subjectives de les de baix i recuperar la memòria d’aquelles persones, que com Ricardo Sanz i tant d’altres anònimes, no sols van fer front al feixisme i al colp d’estat militar, sinó que van anar més enllà i van qüestionar l’ordre social existent. Persones, amb noms i cognoms corrents, que amb les seues idees i pràctiques revolucionàries van lluitar per la transformació integra de la societat. Persones que des del seu anonimat, però conscients de les condicions de la història que els hi va tocar viure, van decidir humilment organitzar-se i lluitar per llançar el capitalisme, el patriarcat i la dominació a la paperera de la història.
No volem caure en la idealització ni l’exaltació de la les figueres heroiques. Només pretenem recordar-les. Però sobre tot pretenem entendre-les i aprendre’n d’elles. Entenem la memòria històrica no com una mera manera de recordar a aquelles persones que van lluitar per un món millor, sinó com una eina més per aprendre de la història, de la nostra pròpia història, la de les desposseïdes. Entenem aquesta activitat com un exercici d’aprenentatge i com un repte col·lectiu que ens permeta donar-li continuïtat a totes aquelles idees per les quals lluitaven i que van posar en pràctica. El seu record i les seues vivències són el nostre aprenentatge de hui. És per això que el millor homenatge que podem fer, és sempre seguir lluitant!
Activitats presentació – homenatge a Ricardo Sanz.
Divendres 17 de febrer a les 20:00 a l’Ateneu Popular de Xàtiva. La presentació anirà acompanyada d’una exposició de fotografies. Si vols quedar-te a sopar, porta’t alguna cosa per compartir-la. Persones que participaran en l’homenatge:
Paco Tormo (veí de Canals)
Editorial Descontrol (editora dels llibres escrits per Ricardo Sanz)
Manel Aisa (autor del llibre la efervescencia de los años 20)
Font: https://espaileseresblog.wordpress.com/2017/01/23/homenatge-a-ricardo-sanz/
