Article d’opinió d’Antonio Bataller
Com a veí de carrer, el meu concepte personal del perquè de les guerres ha anat matisant-se al llarg del temps, atés que tot a la vida, en passar pel filtre de l’experiència vital i de les diverses lectures que et condicionen com a persona, va prenent diferents formes. Amb tot, sempre hi ha uns trets essencials a què poden reduir-se les guerres de totes les èpoques: una minoria dirigent pren la decisió —de vegades ho decideix només una sola persona— i la conseqüència més rellevant, consideracions històriques o polítiques a banda, és la mort massiva de soldats i civils a causa d’una sèrie d’interessos no sempre ben definits.
Els que vam ser estudiantes de pupitre a finals del segle passat, batejats pels sociòlegs com a Generació X, estàvem sobreprotegits com en una urna de cristall i la més xicoteta al·lusió seriosa al tema de la guerra no passava de ser una referència abstracta i asèptica, un concepte llunyà i difús relegat al paper mullat dels llibres d’història. De fet, en aquells anys d’infantesa i adolescència el tractament de la guerra era, fins i tot, una qüestió més lúdica que ètica perquè el nostre marc mental bèl·lic quasi podia resumir-se en l’àmbit de jocs de taula com Hundir la flota o Stratego i també, clar, en el lloc comú dels surrealistes i molt celebrats acudits de Gila.
En tot cas, el conflicte bèl·lic només afectava altres, als que havien nascut al lloc equivocat de la frontera, als països «no desenvolupats», i per açò els qui creixérem al bressol de la democràcia estàvem un poc immunitzats emocionalment, ja que els míssils i els morts els véiem al caixó analògic de passada, sense donar-los la dimensió existencial que tenien. (Cal recordar que als 80-90 —el plistocé tecnològic— encara no llegíem periòdics ni existia Google, així que, fora de la tele, la nostra teogonia, la primera idea que ens féiem del món, forçosament protectora, no era més que un préstec intel·lectual dels conceptes dels pares).
A més a més, els nostres majors, malgrat com l’havien tingut de mamada amb ple coneixement de causa, no volien parlar de res relacionat amb la guerra o la postguerra. Veritablement, era un tema tabú, i per a ells i elles suposava la recepta generacional per a mitigar unes ferides que potser era massa prompte per a cicatritzar-les. Així, excepte en petit comité, ningú en parlava; ni gran part de la classe política —que ja estava prou escarmentada amb la llarga ressaca del 23F i malauradament ocupada amb altres problemes urgents com l’ETA o els GRAPO—, ni tampoc els professors a l’aula.
Pel que fa al col·legi o a l’institut —a la universitat, afortunadament, era una altra història— quasi sempre es quedaven per donar els darrers temes del llibre d’història, és a dir, els continguts més delicats o polèmics. Per exemple, es posava el focus en els Reis Catòlics com el gran mite nacional de l’origen de la idea d’Espanya, però l’interés per la genealogia monàrquica cauria en picat quan s’abordava el segle XIX, quan un ciutadà francés sense més mèrits que el nepotisme, de malnom Pepe Botella, va regnar gràcies al seu germà, un tal Napoleó, amb el beneplàcit del borbó Ferran VII, el pitjor rei que ha heretat la corona d’Espanya.
Així doncs, les guerres sempre han mostrat la seua cara lletja al món. I necessàriament hem de plantejar-nos si el fet que la cosa bèl·lica haja estat omnipresent pràcticament des que els humans s’organitzaven en grups socials és el reflex d’una condició genètica, inherent a l’ésser humà. Els antropòlegs tenen prou clara la paradoxa de conducta que mou l’Homo sapiens des del seu naixement com a espècie fa uns 200.000-320.000 anys —lustre amunt, lustre avall—. Hem sobreviscut al medi i ens hem imposat sobre la resta d’éssers vius —incloses, malauradament per a elles, les altres espècies Homo— perquè ens hem adaptat, d’una banda, com a individus agressius, violents i proactius i, d’altra, perquè, no obstant l’agressivitat innata a l’espècie, hem desenvolupat alhora l’avantatge cognitiu d’organitzar-nos com a col·lectius envers interessos comuns o davant d’una amenaça comuna.
A la fi del segle XX, quan va enderrocar-se pel seu propi pes l’URSS i tot el que representava el postestalinisme, la guerra freda va donar pas a una nova etiqueta històrica, plena d’un optimisme infundat però necessari davant de la incertesa: el pensament únic. I durant un temps el món —Occident bàsicament— era optimista. A hores d’ara, la guerra de Putin ja no sembla el capritx nostàlgic de la gran Rússia d’un autòcrata amb un perillós excés de testosterona, sinó sobretot la globalització d’un conflicte amb conseqüències encara per descobrir, com ara el paper futur de la Xina, Orient Pròxim o, fins i tot, de l’Índia.
Els precedents que queden enregistrats a la història, eixe etern déjà-vu, generalment no enganyen ningú que sàpia llegir-los entre línies: ni Napoleó ni Hitler amb llur ambició de posseir una Europa unificada sota les seues botes van poder amb la peculiar idiosincràsia russa. I és evident que tant l’OTAN com l’eterna utopia d’una Europa unida també s’han encallat amb el gran os rus i amb el ressorgiment progressiu i inexorable de la ultradreta per tot arreu.
Paradoxalment, tot i ser 2024 l’any record pel que fa a eleccions en tot el món, és a dir, teòricament amb el potencial més gran de decisió democràtica internacional, sembla, no obstant això, que des de l’àmbit de la societat civil no som massa lliures a l’hora de prendre partit en les grans decisions, com ara el fet d’aturar una guerra; i fins i tot, el conjunt d’actors internacionals ja han assolit la tendència resignadament bel·licista a l’alça, que ja s’ha estés com una pandèmia mediàtica pels titulars de la majoria de les capçaleres dels mitjans de comunicació, els quals, sense cap complex, estan persuadint l’opinió pública que la guerra és inevitable.
Imaginem per un moment que, en el context de la barbàrie bel·licista i la frenètica escalada dels esdeveniments, deixem de criticar-lo tot i apliquem la fórmula Pedro: cinc dies per a reflexionar(-nos). Per exemple, almenys hipotèticament, aturem cinc dies el genocidi de Gaza i la guerra a Ucraïna —una treva de tota la vida—, i els passem a mode reflexió. Encara més, continuant la hipòtesi, suposem també l’ampliació de la treva a altres guerres actuals al planeta, les quals no ixen als mitjans i, per tant, no existeixen per a l’opinió pública: Burkina Faso, Somàlia, Sudan, Yemen, Myanmar, Nigèria i Síria. Així, la qüestió milloraria quant als drets humans o, per contra, s’armarien millor tots els bàndols per a poder arrear-se mútuament i amb més ganes després del kitkat reflexiu?
Així les coses, tenim marge per fer alguna cosa útil? Un dels interrogants més poderosos i suggestius: Podem aturar les guerres?
´La diferència ens enriqueix, el respecte ens uneix´ és una dita pintada en una paret del pati del col·legi Santo Domingo, a Castelló. Com podem conciliar el que ensenyem als xiquets i xiquetes i la realitat que ho qüestiona en eixir per la porta d’escola? Al carrer, a la vida, a un món cada vegada més polaritzat al blanc o negre on els grisos semblen bults sospitosos, on els interessos de tota mena acaben sent un casus belli és el lloc on hem de començar a canviar-ho tot. Més enllà del nostre melic, al nostre rogle, al barri, a les xarxes socials hem de canviar el xip i recuperar el seny per a construir sinergies de pau, conciliació i consens per tot arreu. Potser eixa és necessàriament la base d’un inexcusable full de ruta de tots i per a tots, almenys per a la gent decent, que és la majoria, per a canviar-ho tot de manera compromesa des del nostre modest cercle, amb responsabilitat. Ja no per nosaltres, sinó pels més xicotets que heretaran la terra i els nostres costums, i també pels que vindran.
Mentrestant, tinguen vostés la festa en pau.
