Article d’opinió | Teresa Roca
L’any passat em vaig quedar amb ganes d’escriure a propòsit de l’1 de maig. Enguany em vaig proposar fer-ho i, organitzant el text al meu cap, em vaig adonar que era un dia de doble celebració: dia del treball i dia de la mare. Es podria aprofitar, doncs, la data per a escriure sobre la maternitat i el treball…
Les dones teníem assignat ja per decisió divina que la nostra maternitat seria costosa. Parir no anava a ser fàcil a partir de la mossegada a la poma de la nostra primera antecessora; això de la «suor del front» per a aconseguir sobreviure no ens afectava en principi. Però, com el món és com és i la vida evoluciona, va arribar un moment en el qual la dona va eixamplar el seu cercle d’acció i es va incorporar al món del treball fora del que Déu li havia assignat. A vegades va ser dins del cercle familiar i sempre en un lloc discret. Així, per exemple, els tallers dels pintors renaixentistes comptaven amb l’ajuda de filles i esposes, però elles no figuraven oficialment, estaven a la rereguarda. Més tard, quan a causa de l’absència de mà d’obra masculina per les guerra i conflictes similars, les dones passen a posar en marxa fàbriques i factories descobrint aqueix món exterior al qual no havien accedit. I en participar del treball com a tal comencen també a haver de suportar aquell altre càstig que no anava dirigit a elles: el de la «suor del front«.
Podríem resumir dient que el càstig de la maternitat se’ns va concedir i el del treball ens l’agenciem nosaltres. Juntament amb el del treball vindria l’aspecte de la formació. La dona que només ha d’exercir de mare no necessita formar-se, la que ha d’eixir fora s’ha de professionalitzar comptant amb la formació pertinent que no sempre se li va facilitar. Per exemple, en les acadèmies d’art creades en el segle XVIII les dones van tindre vetades les assignatures que incloïen dibuixar nus fins a finals el segle XIX. La seua producció eren paisatges, natures mortes i poc més…
Amb aquesta nova situació de la dona fora de la seua casa, guanyant-se el pa com els seus companys masculins apareixen sots afegits: la diferent valoració de treballs per estar associats a un gènere determinat, l’existència de sostres de cristall, la difícil conciliació treball-família, la bretxa salarial per qüestió de gènere…així que el càstig del treball que assumirem a nosaltres ens va pesar més des del principi.
I no oblidem que l’assumpció del càstig del treball va ser suportat al mateix temps que el nostre rol de mares. Perquè hi ha un rol de mare, ja passat de moda i inservible que continua vigent, que es continua exercint i patint. Això dels rols, al meu parer, mentre no engendre sofriment… encara com; però quan crea desequilibri i patiment és una mica més seriós del que valorem d’habitual en naturalitzar trets i situacions per a res naturals.
M’estic referint a aqueix rol de mare en el qual l’essència de persona, de dona es desdibuixa. Una persona es pot cansar, una mare no perquè és incansable; una persona pot ser servicial, una mare ha de ser-ho per definició; una persona pot decidir si perdona o no un acte, una mare no perquè ha d’estar dotada d’una amnèsia maternal infal·lible; una persona pot decidir si posposa o no una activitat per fer-te un favor, una mare anul·la qualsevol activitat per a socórrer-te… i així, pressionades per un rol sense calendaris ni horaris, la dona va desapareixent (i amb ella els seus desitjos, les seues opinions, el seu sentir) per a actuar com a mare, pensar com a mare i viure com puga.
Aqueix paper de mare entregada, pendent, recaptosa, amb dedicació plena a la cura de la família… ha suposat un sobreesforç per a la dona (i més encara quan s’ha incorporat al món del treball remunerat) a més d’una desaparició de l’essència de persona darrere del paper de mare. Açò és més seriós que decidir acceptar o seguir uns hàbits heretats. Hi ha hagut una investigació en la Universitat de Granada per part de Sandra Jiménez Arroyo en 2017 on s’han analitzat signes d’abús emocional cap a les mares per part dels fills en adoptar postures patriarcals en el tracte amb elles. I, en aquest sentit, és molt clarificadora la llista que fa el psicòleg mexicà Christian Ortiz (en el blog «Homes desperts«) on enumera una llista d’actuacions basades en el costum i naturalitzades com a part del quefer d’una mare que ell titula: » Abusos i violències a dones/mares«. El llistat literal és aquest:
- Fer-les les nostres empleades domèstiques. (sense pagament ni prestacions)
- Exigir que aguante el nostre mal humor.
- Culpar-les de ser com som o del que passa en les nostres vides. (Molt a la Freudiana)
- Exigir-los la cura dels nostres fills i filles. (O dels nostres animals de companyia)
- No retornar diners que ens van prestar.
- Cridar-los i insultar-les.
- Ridiculitzar-les.
- Ignorar-les.
- Usar les seues pertinences i recursos sense permís.
- Pressionar-les perquè seguisquen casades amb les seues parelles.
- No acceptar que poden tindre altres parelles.
- Robar-los.
- Colps o espentes.
- Abús sexual. (És més usual del que creem, en la majoria dels llocs porno és usual els continguts de mares violades pels seus suposats fills i anualment es reben múltiples denúncies de dones violades pels seus fills, continua sent un tema tabú del qual no es parla molt.)
- … la llista segueix fins a arribar a l’assassinat – Matricidi – feminicidi.
Quan el vaig llegir vaig reflexionar sobre el perill de normalitzar el desequilibri, de convertir la tolerància de l’abús en una prova d’amor que no és tal. Aquest psicòleg parla de comportaments infantils que es queden crònics i que, dins d’una filosofia patriarcal, continuen difuminant a la dona com a persona darrere de la seua comesa maternal. Així arriben a desaparéixer desitjos i necessitats de moltes dones que són mares, supeditant tot el necessari per a no embrutar l’etiqueta de mare…i el més trist és que com a treballadora la dona té els seus drets i obligacions estipulats, associacions i organismes que les poden aconsellar i defensar, però contra el paper de mare mal entés no hi ha ningú que mire per ella, ni elles mateixes s’adonen que aqueix oferiment sense horaris ni límits és una de les moltes classes de violència que com a dones han hagut de suportar.
