Ontinyent viu en temps de descompte electoral. I no ho dic per la proximitat de les quatre cites electorals que els valencians i les valencianes viurem entre la darrera setmana d’abril l’última de maig, sinó per la urgència calculada del major asfaltat a última hora de carrers del poble, la pintura dels bancs, fanals i papereres, o la tourné dels regidors i regidores del govern per les escoles d’Ontinyent, que explicaven un programa de rehabilitació d’edificis que pertany al departament de Vicent Marzà, previ enviament d’unes cartes on no apareix ni el logo de la Conselleria.
I és que, com ben bé sap qui llig aquestes línies, la urgència i la improvisació és mala companya en la vida i en els assumptes de govern públic, però és un pecat humà completament comprensible en un govern, el de la majoria absoluta i sorda, que no ha fet els deures en molts dels assumptes cabdals per a la ciutat i que, ara, després de quatre anys de selfies, discussions al Facebook i parafernàlia mediàtica, gesticula forçosament a la desesperada.
Fet i fet, dóna la impressió que, durant els darrers quatre anys, les polítiques municipals relacionades amb assumptes tan importants com la cultura o la joventut han estat desateses per un govern que té, paradoxalment, en la manca d’oportunitats vitals per al jovent, el principal problema de futur de la ciutat.
I és que Ontinyent s’ha convertit en una ciutat sense oportunitats per als i les nostres joves que, des de 2013, han marxat progressivament fora a realitzar el seu projecte de vida, a buscar feina, a compartir la vida lluny de la Serra Grossa que els ha vist créixer. Per a mostra, un botó, ja que la paràlisi de les polítiques de joventut són evidents: sense dotar la regidoria d’una tècnica estable que done continuïtat a les polítiques, amb una deficiència en el manteniment del material per a l’Espai Jove, amb una sordera sectària que ha impedit la comunicació amb el CLJO, o sense el necessari Pla de Joventut del qual, a hores d’ara i després d’un any de la realització del fòrum -amb una participació ridícula de només cinc associacions-, no se sap res.
Les persones joves són el motor del present i, des de Compromís, entenem la joventut i la preparació acadèmica de la nostra llista com un element impulsor de la voluntat transformadora. Els i les joves tenen necessitats i problemàtiques específiques per transformar les limitacions que pateixen i han de convertir el govern municipal en l’oportunitat de convertir aquestes limitacions i potenciar-les d’ara endavant, des d’una perspectiva realista, amb polítiques que es facen conjuntament amb elles i ells per abordar els reptes de l’habitatge, la prevenció del risc a la pobresa urbana juvenil, l’emprenedoria, la salut, l’associacionisme i la participació, la desigualtat digital, o l’orientació efectiva-sexual, entre d’altres.
D’altra banda, la cultura a Ontinyent ha estat la gran oblidada en l’última legislatura. Davant d’un dret bàsic com és l’accés a la cultura, els darrers quatre anys s’han caracteritzat per la desídia enfront del servei de publicacions municipals, l’ofegament dels serveis d’arqueologia, arxivística, museus, per i una concepció sectària de la programació de la cultura, basada majoritàriament en l’espectacle televisiu.
Tot açò ha fet palesa la necessitat d’una nova política cultural consensuada i seriosa, que ens porte cap a la ciutat dels continguts, l’aprofitament de les infraestructures, la creació d’itineraris culturals, la democratització, la dinamització als barris i la col·laboració amb entitats veïnals, la coordinació amb la Universitat, el suport de la creació local, i el paper actiu que trenque amb la tradicional visió espectador/a-consumidor/a.
Comptat i debatut, els reptes d’Ontinyent són reptes de futur. Així doncs, la renovació de les persones que encapçalen el nou projecte de Compromís a Ontinyent no és una renovació cosmètica, sinó que arrela en la nostra voluntat de liderar les polítiques de progrés a la ciutat amb un equip preparat, acadèmicament format, que permet connectar amb les necessitats reals del poble.
