Article d’opinió | Teresa Roca
Quasi cinquanta per cent de la fórmula de la felicitat depén de les coses que triem fer en la nostra vida quotidiana “( Deepak Chopra)
Quan va començar la pandèmia, enmig d’aquell confinament tan fort, entre aplaudiments a les huit i “Resistiré”, escoltava jo que aquesta situació ens anava a tornar millors, més cooperatius i solidaris. Mai m’ho vaig creure.
Pensava jo que en alguna cosa ens afectaria aquesta situació, que alguna cosa aportaria a les nostres vides. En definitiva, que alguna cosa caldria aprendre, però en aquell moment jo no sabia bé quin anava a ser el meu ensenyament.
Transcorregut tot 2020 i quasi tot 2021, situats ara més pròxims al final del túnel (almenys d’aquest últim túnel…igual queden més que travessar!) reflexione sobre què he aprés i què m’ha aportat l’experiència de viure una pandèmia. I crec que un primer ensenyament ja l’estic percebent: valorar la vida quotidiana. En aquesta tardor que està començant m’he tornat a apuntar per a fer exercici físic, puc fer cursos presencials, comencen a organitzar-se actes públics habituals que havien quedat suprimits. I note que és això el que més he enyorat en aquest temps: Continuar fent en la meua vida diària el que tenia per costum fer.
Cert és que també he trobat a faltar poder viatjar a altres països, realitzar trajectes més llargs… però com es dona que aquestes vivències solen ser més extraordinàries i no habituals aleshores la seua absència no ha pesat tant en el meu sentir.
Posant un exemple d’una altra situació vital, jo diria que és com quan mor un ser estimat pròxim. El trobes a faltar en les grans celebracions (per descomptat!) però on l’enyores amb més assiduïtat és en el dia a dia quan ja no te’l trobes en els llocs on ho veies ni en el número de telèfon des del qual et responia ordinàriament.
La vida quotidiana que, a vegades, és rutinària, corrent… sol tindre mala premsa. I això que, al cap i a la fi, hem d’admetre que és l’entorn que més freqüentem: l’espai habitual, el diari, el més mediocre de la nostra vida.
I, en aqueix entorn habitual, rutinari que ens embolica cada dia haurem d’intentar viure el més dignament possible per a no caure en descoratjaments ni avorriments.
Per a cultivar aquesta quotidianitat sana crec que seria convenient que sapiguem triar bé com volem portar aqueixa vida diària i amb qui, que tinguem clara la ruta de cada dia i que li donem valor al que triem en cada detall ordinari.
Aposte, doncs, pel quotidià. Aposte per traure-li el suc a les coses senzilles i simples del “cada-dia” que m’acompanyen perquè crec que donant-li caixet a la meua vida quotidiana seré molt més feliç.
I… qui sap fins a on ens pot portar una vida quotidiana agradable, còmoda, feta a la nostra mesura? Recorde que vaig llegir que Zola per a escriure “Germinal” es va anar a conviure amb els miners per a poder plasmar amb coneixement de causa la vida en la mina. D’aquella convivència va eixir una obra literària extraordinària. això em fa pensar: Potser el que he descobert vivint aquesta pandèmia és que el quotidià és la llavor de l’extraordinari.
