El 2 d’abril de 1748, la tranquil·litat de Xàtiva es va veure interrompuda per un dels terratrèmols més destructius que es recorden a la regió. Amb una magnitud estimada entre 6 i 6,5 graus en l’escala de Richter, el moviment sísmic va sacsejar les comarques de la Vall d’Albaida, la Costera i la Ribera Alta, deixant una petjada inesborrable en la història de la ciutat.
En aquell moment, Xàtiva, coneguda també com a San Felipe en el context oficial de la Monarquia Borbònica, vivia una etapa de transformacions doloroses. Després de la Guerra de Successió Espanyola (1701-1714), en la qual la ciutat es va posicionar a favor de l’Arxiduc Carles d’Àustria, les tropes borbòniques van incendiar la ciutat el 1707 com a càstig exemplar, i aquesta va perdre el seu nom històric per ser rebatejada com a San Felipe. La població, que abans del conflicte havia estat pròspera, va patir una forta davallada demogràfica i econòmica.
A mitjans del segle XVIII, la ciutat intentava recuperar-se lentament d’aquell episodi traumàtic, però les ferides encara eren visibles. La reconstrucció del seu teixit urbà i social era un repte continu. En aquest escenari de vulnerabilitat, el terratrèmol de 1748 va suposar un nou cop per a la ciutat i els seus habitants.
Els arxius locals reporten pèrdues materials considerables i, probablement, víctimes mortals, encara que no es coneix el nombre exacte. Va provocar, tambè, un canvi profund en el paisatge urbà i rural de Xàtiva. Entre les seves víctimes més simbòliques es troba el Castell de Xàtiva, que ja es trobava en estat precari a causa de segles de conflictes i abandonament progressiu.
La descripció dels danys patits pel terratrémol es troba en la majoria dels documents contemporanis especialment en Carrasco (1748): Relación de estragos (1748) y Segunda Relación (1748).
Esta Ciudad [Játiva] ha padecido mucho en los dos Terremotos y otros ligeros temblores o sacudimientos sensibles que creen haber continuado, en que no ha tenido poca parte el susto y el temor fundados en el estrago que tenían a la vista de la total ruina de Montesa distante dos leguas de esta ciudad a la que contribuyó mucho la mala construcción de sus casas y peores materiales, reedificadas sobre las ruinas de la antigua Xátiva. Su Castillo, que ha muchos años está muy maltratado y derruido en gran parte […] ha padecido nueva ruina por estos Terremotos en sus torres y murallas de que no se da noticia por menor, respecto a que no se ha de reparar a menos que su Majestad lo mande.
La Iglesia Parroquial de Santa Tecla […] se ha mandado cerrar sus puertas por el mucho peligro que amenaza, se habrá de demoler la mayor parte para su redificación y lo mismo sucede con la Parroquia del Arrabal que se halla en igual caso. La Iglesia de las Monjas de santa Clara se halla apuntalada y asegurada por ahora para los reparos que necesita y lo mismo la Iglesia del Convento de San Francisco y la Puerta de las gradas de la Iglesia Colegial, el Convento de Religiosos de la Merced se halla toda su habitación en estado de no poder permanecer sin demoler la mayor parte habiendo arruinado la media naranja [bóveda], lo mas de los claustros todas la paredes abiertas con grietas de mucho peligro de modo que los Religiosos se han visto precisados a abandonar el Convento. La fábrica de la obra nueva de la Iglesia Colegial ha hecho un grande sentimiento en la pared del ángulo del crucero en sus bóvedas y tejados.
La casa de la Aduana y la fachada del peso de la Arina necesitan demolerse para redificarlas de nuevo y por ahora quedan apuntaladas. También lo queda la Torre de la puerta de San Francisco cuya comunicación y Tránsito se ha privado para evitar desgracias. El Hospital de pobres enfermos necesita de muchos reparos. La Torre de la Casa de la Ciudad se ha mandado desmontar, su tejado y las cuatro paredes hasta dejarlas iguales con el tejado del Salón. Se han mandado demoler nueve casas y reparar las esquinas y paredes de otras veinte y cuatro casas y reparar otras cuarenta y una. Hay ciento treinta y cinco casas que a la fuerza del terremoto cayeron sus tejados, se han mandado derribar los tabiques y divisiones que amenazan ruina […] La mayor parte de los vecinos amedrentados de tan gran calamidad permanecen en los campos y huertos al abrigo de toldos y barracas Carrasco (1748).
El Castell de Xàtiva, símbol de resistència i destrucció
Construït en un indret estratègic, el Castell de Xàtiva havia estat testimoni de conquestes, setges i batalles al llarg de la seva història, des de l’època romana fins a la Guerra de Successió. El terratrèmol de 1748, però, va posar fi a gran part de la seva majestuositat. Les estructures ja debilitades van sucumbir a la força de la terra, deixant en ruïnes el que havia estat un bastió fonamental per a la defensa de la ciutat.
Els informes de l’època descriuen l’escena amb dramatisme: «la muntanya va tremolar, i les pedres del castell van caure com si foren de paper. Les gents fugien espantades davant el rugit de la terra«.
A més de l’impacte material, el terratrèmol va tenir conseqüències emocionals i socials profundes. El Castell de Xàtiva, símbol de la resistència dels seus habitants, havia estat una part integral de la seva identitat. La seva destrucció va ser percebuda com un signe de fragilitat davant les forces de la naturalesa i va marcar l’inici d’un llarg període de decadència per a aquesta fortalesa històrica.
Avui, les ruïnes del Castell de Xàtiva són un testimoni viu d’aquell episodi tràgic. Tot i els esforços de restauració, moltes parts de la fortalesa mai es van reconstruir completament. El terratrèmol de 1748 segueix sent un recordatori de la fragilitat de les grans obres humanes davant la força incontrolable de la naturalesa.
Cada any, milers de visitants recorren les restes del castell, fascinats no només per la seva història de conquestes i resistència, sinó també per l’impacte que la terra, amb un sol moviment, va poder causar.
Malgrat la destrucció, el Castell de Xàtiva continua alçant-se sobre la ciutat, no com a símbol de la seva caiguda, sinó de la seva capacitat de renéixer. Les ruïnes no només expliquen la història d’un terratrèmol devastador, sinó també la història d’una ciutat que mai ha deixat de mirar cap amunt, cap a la seva fortalesa emblemàtica.
