Article d’opinió | Antonio Bataller
Tot i que és un tòpic, la realitat acaba superant la ficció, i molt sovint amb un agradable regust surrealista. El cas és que amb un ull ben entrenat podem advertir-ho en tots els àmbits de la vida i, de fet, pot ser saludable perquè el surrealisme quotidià ens permet evadir-nos de l’expressió més ordinària o vulgar de la realitat.
Per exemple, pel que fa a beure conduint, a Galícia la Guardia Civil de Santiago avisa un taxista perquè s’enduga un senyor que ha donat el doble de la taxa màxima d’alcoholèmia permesa, i a qui òbviament se li ha immobilitzat el vehicle. Amb la particularitat que es presenta el taxista amb evidents signes d’una bona castanya, ja que triplica la taxa màxima d’alcoholèmia. Així que han d’avisar un segon taxista perquè carregue amb el primer senyor ebri i, a més a més, també amb el seu col·lega, ambdós borratxos i sancionats —no s’hi especifica, però es dedueix que, almenys, el segon taxista estava sobri—.
En un altre «àmbit laboral», quant als que claven la mà a la caixa amb perversos propòsits, hi ha cises surrealistes, com la que va tindre lloc en una clínica de conductors a Xàtiva on es fa la renovació del permís de conduir. Dos treballadors, mitjançant un discret i lucratiu acord entre ells, van sostraure la considerable suma de 220.000 € en un termini de nou anys. Com a laborioses i constants formiguetes, a poc a poc, dia rere dia paraven la mà per a desviar a les seues butxaques els diners de la majoria dels certificats de conductors de la seua jornada laboral. I així durant nou anys, sense que ningú se n’adonara… fins que les garres de l’omnipresent Hisenda van fer acte de presència.
Així mateix, com que la picaresca espanyola no és patrimoni exclusiu de la cultura ibèrica, n’hi ha molts casos internacionals en què es dona el mateix tipus de cisa surrealista en forma de formigueta. Randall Whited, un treballador de la biblioteca d’Austin (Texas), va decidir «motu proprio» que mereixia un plus en espècie, i se’l va cobrar així: comprava cartutxos d’impressora que no feien falta a la biblioteca i després els venia per Internet. Una estratègia senzilla, eficaç i rendible; escrúpols ètics a banda, clar. Malauradament, va sistematitzar-ho fins que se li va anar un poc la mà, i el sobresou s’estima en vora un milió i mig de dòlars. Ningú va adonar-se’n de les pràctiques fraudulentes del «diligent» funcionari, que es van produir al llarg de dotze anys. I continuaria lucrant-se amb els fons públics si no fora perquè un veí, delator o bon ciutadà —al criteri de cadascú—, el va denunciar.
Amb tot, què resulta més surrealista: les malifetes organitzades i meticuloses d’aquests pispes d’oficina o el fet que els indolents caps de direcció estigueren en la inòpia i no s’assabentaren de res? Com és possible que ningú se n’adonara durant tants anys de l’espoli que omplia generosament la butxaca dels seus subalterns. Què feien mentrestant els responsables?
D’una altra banda, el surrealisme del dia a dia també es manifesta, afortunadament, en activitats altruistes, de manera que l’originalitat creativa es posa al servei dels altres, del proïsme.
En el context del confinament de 2020, un xaval gallec, David Perol, es lleva la mascareta per a menjar-se uns pistatxos, respectant la distància preceptiva; malgrat les precaucions, encara li cau una sanció de la Policía Nacional de 100 €. La indignació de les xarxes socials, prou calentes amb l’espectacle pandèmic, ho fa tot: el cas del «xaval dels pistatxos» genera una empàtica onada de solidaritat i es fa una recaptació per Internet que sufraga la multa; a més, cal valorar el brillant lema de la campanya duta a terme: «Llibertat pels pistatxos, llibertat per a Perol. Uns pistatxos no fan mal ningú, sols a qui és al·lèrgic». I no acaba ací la cosa, ja que l’empresa que fabrica els pistatxos li regala al xaval el saborós producte durant tot un any perquè, segons els responsables, «no se li quede un mal sabor de boca per menjar-ne». Ni la imaginació més estrambòtica és capaç de concebre una història tan deliciosament surrealista, només els quotidians camins de la realitat que ens envolta.
Què motiva a una persona perquè ara mateix, en qualsevol lloc, necessite desviar-se dels camins alienants que li marca la societat com els més adequats? Cástor Gabaldón, un veí d’Algemesí, es dedica a transcriure de manera manuscrita diverses obres mestres de la literatura d’autors com Cervantes, García Márquez, Neruda o Ausiàs March. Aquest amanuense del segle XXI ja té una còpia seua d’una edició de «El Quijote» de Pérez-Reverte als arxius de la RAE. En plena era digital en què ja no escrivim a mà ni la llista de la compra, aquest artesà de la cal·ligrafia que sembla fugit d’un monestir de monjos copistes de l’edat mitjana, fa un elogi de la paciència i la lentitud vitals. És com un antiheroi contracultural, que es planta davant del discurs de la dictadura de la immediatesa que ens afecta actualment.
El surrealisme, per tant —podríem definir-ho així— és l’aristocràcia de l’originalitat que destaca enmig d’una realitat mediocre o, per què no, l’antítesi de la realitat comuna que ens fa més suportable la vivència anodina. És més, estava quadrant la frase precedent quan m’arriba una notícia que recolza la meua tesi: en 2020, dos pilots russos d’avió han estat sancionats per desviar-se de la seua trajectòria… per dibuixar la forma d’un penis en l’aire amb un Boeing 737. Per què es fa aquesta aparent bogeria? Per fugir de la realitat quotidiana i afirmar el surrealisme com a mètode escapista perfectament vàlid. Bé, en realitat van dibuixar el genital aeri com a protesta pel comiat d’un jugador de futbol. Així i tot, si fem una xicoteta recerca, resulta que és freqüent aquesta pràctica simplement per l’avorriment dels pilots, com és el cas d’un australià que va anar més lluny en 2019, perquè va dibuixar en l’aire dos penis i un missatge: «I’m bored» (‘estic avorrit’).
Per concloure, en el marc de la ineluctable cultura de masses de la nostra època, és un acte d’heroisme personal, quasi èpic, eixir-se del camí convencional per sentir l’adrenalina que implica prendre un camí diferent, alternatiu, exòtic. Per què no? Recomane, doncs, al lector(a) que avui mateix, ara mateix faça alguna cosa de manera diferent, estranya, encara que no tinga massa sentit, simplement pel plaer de capgirar el timó. Qui sap, tal volta siga una finestra oberta a la creativitat o, almenys, un exercici de llibertat personal real, molt recomanable en el temps que ens està tocant viure.
