La Regidoria d’Igualtat, mitjançant l’activitat Dimecres Violeta d’aquesta setmana, vol posar l’èmfasi en la figura de l’escriptora, pedagoga i mestra galega, Concepción Saiz Otero.
Concepción va nàixer l’any 1851. La seua aportació al difícil i dilatat procés d’integració de la dona espanyola en la societat, en condicions d’igualtat amb l’home, pot quedar descrit en aquestes paraules escrites per ella mateixa en 1929:
«L’Escola Normal Central va fer, en un quart de segle, la labor quasi miraculosa de transformar a la dona espanyola, de ser passiu, destinat (fora de la funció de la maternitat, sempre augusta) a convertir-se en pes mort de la societat, en un ésser intel·ligent, actiu, apte per a bastar-se a si mateixa i fins i tot per a servir a uns altres de sustentació forta i abnegada. Aquells tipus de les Senyores de Porreño, arrancats pel mestre Galdós a la vida real de la segona meitat del segle XIX, han passat a la Història«.
En 1870, «Pura» i la seua família van viatjar a Madrid, on la jove va seguir l’exemple de la seua germana ingressant a l’Escola Normal Central de Mestres en 1876.
Es va iniciar com a professora normalista en 1884, activitat que va desenvolupar fins a la seua jubilació en 1921, ocasió en la qual les seues companyes i alumnes van sol·licitar per a ella la Creu d’Alfons XII. Va continuar, no obstant això, activa i publicant llibres i articles en revistes professionals d’educació.
Va fixar la seua residència en Pancorbo (Burgos), encara que va mantindre relació amb algunes de les seues antigues alumnes i va seguir col·laborant de manera esporàdica en la Revista d’Escoles Normals.
La seua activitat en el camp de la pedagogia va quedar reflectida en nombroses col·laboracions en revistes, diaris i setmanaris com La Tribuna (1882) i El nostre Temps (1902-1906), a més d’en les publicacions professionals Magisteri Espanyol (entre 1883 i 1897), L’Escola Moderna (1893-1900) i la Revista de Medicina Social Espanyola (1916-1918).
Concepción Saiz Otero va morir a l’inici de la primavera de 1934, i va ser soterrada al cementeri de Pancorbo, on una làpida costejada per les seues alumnes va deixar memòria del seu homenatge, a més d’una placa commemorativa a l’escola de Madrid, que en 1934 portava el seu nom.
La seua trajectòria vital ha quedat plasmada com a relat autobiogràfic en el llibre «La revolució del 68 i la cultura femenina«.
L’actitud professional i el compromís social amb els quals «Pura» va dissenyar la seua vida van quedar valorats en el seu moment per les generacions de mestres que va formar i encoratjar (potser de la mateixa manera que els possibles mèrits d’un/a escriptor/a queden gravats en les pàgines de les seues obres completes), i que en la documentació recollida han deixat clars i abundants exemples positius, malgrat les especials condicions en què la seua tasca va haver de desenvolupar-se.
Un dels majors malentesos amb els quals l’educadora es va enfrontar va ser la insistència amb què els «detractors de l’educació de les dones» ratllaven a les mestres de feministes en el sentit pejoratiu del terme (molt estés en la seua època).
