Article d’opinió | Antonio Bataller
De tant en tant resulta agradable rescatar de l’oblit algun fet rellevant o especialment encoratjador que en el seu dia va ser una bona notícia, perquè tal volta podria inspirar —o almenys entretenir— a una societat sempre necessitada de somriures. Açò sí, només de tant en tant, per evitar caure en un perillós exercici de nostàlgia crònica; aleshores, si no ho fem en Nadal, quan si no?
L’esdeveniment més significatiu, clar, i l’origen primigeni de la data en roig al calendari és el naixement —haja sigut o no el dia concret que ens marca la tradició mil·lenària— d’un carismàtic nadó que en créixer exerciria una influència determinant en la civilització posterior. Però, a més a més, també han tingut lloc altres fets curiosos precisament en les festes nadalenques d’altres èpoques. Així que anem al tall: quins fets significatius, històrics, o posteriorment emulats van succeir en Nadal illo tempore?
Si recorrem a l’hemeroteca, és difícil superar l’emotiva i exemplar anècdota que van protagonitzar els soldats de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) en improvisar motu proprio una treva nadalenca. Aquells sofrits lluitadors de la Gran Guerra necessitaven fer una pausa enmig del cruent conflicte perquè sentien, potser, que en realitat el seu lloc era a casa, celebrant Nadal amb els seus.
Va ser un vint-i-quatre de desembre de 1914 quan l’antítesi bèl·lica d’alemanys vs. britànics va transformar-se transitòriament en una festa de pau i confraternitat entre iguals. De sobte, els alemanys van deixar de pegar tirs i començaren a cantar Stille Nacht (Nit de pau) davant d’uns estupefactes britànics, els quals, contagiats d’aquell surrealista canvi de plans, van decorar les trinxeres amb allò que tenien a mà com si estigueren muntant l’arbre a casa. Com si foren al bar del seu barri, van ajuntar-se els que defenien banderes diferents i van compartir un poc de l’alegria que els hi havien furtat amb una decisió presa en un despatx, així com el menjar, el tabac i, fins i tot, un partidet de futbol.
Aquesta anècdota històrica que va ocórrer quasi espontàniament, ignorant les possibles represàlies dels oficials, va estar insignificant quant al desenvolupament posterior de la guerra, si bé és un bon exemple de què s’hi pot aconseguir si hi ha certa voluntat recíproca entre dues veus discordants. Em recorda aquell precursor dels memes actuals que va pul·lular per la bústia dels nostres correus electrònics arran de la guerra de Bòsnia (1992-1995), amb aquell irreverent missatge hipotètic: ‘Us imagineu que hi ha una guerra i no hi anem ningú?’.
D’altra banda, si clavem el nas als llibres d’història hi constatem que la primera pedra oficial de l’imperialisme espanyol transatlàntic també va tindre lloc a Nadal, un vint-i-cinc de desembre de 1492. No obstant això, atesa l’obsessiva tendència actual al revisionisme històric, ja no sabem si és una efemèride per a reivindicar o per a reprovar —ja se sap: sols val el blanc o el negre, els matisos són només per als peus de pàgina—. Ara bé, ja està demostrat que van arribar a Amèrica els vikings mig mil·lenni abans i, a més, hi ha indicis que els portuguesos van passejar-se també per allí abans que l’almirall, i també es rumoreja que els xinesos… en fi, que allí va avançar-se a Colon fins el Tato, que ja sabia que la terra era redoneta. Però, al cap i a la fi, quina nació va aprofitar-se millor de fer les Amèriques i, en tot cas, quina llengua és majoritària allí?
El cas és que el dia de Nadal Cristòfol Colon i els seus acòlits van descobrir l’illa de L’Española (Haití), on van construir un emplaçament defensiu al qual van nomenar ‘Fuerte Navidad’.
I així, a posteriori la primera ciutat europea a Amèrica va ser La Isabela —en la mateixa illa L’Española—, que va ser fundada un sis de gener de 1494; és a dir, un regal dels Reis d’Orient a una reina, Isabel I de Castella, que va començar a ampliar exponencialment el patrimoni dels Reis Catòlics. Per tant, la patent colonitzadora va estrenar-la i explotar-la durant la seua època hegemònica la corona espanyola, tot i que aquella primera urbs colombina a penes duraria fins a 1500, i a hores d’ara és un reconegut parc arqueològic.
D’altra banda, ja en l’àmbit de la celebració domèstica de Nadal, o siga, la preceptiva decoració d’aquestes dates, quan entren a escena, per exemple, els llums de l’arbre, el pessebre o el Pare Noel? Doncs molt ha plogut des que Edward Johnson, soci de Thomas Edison, el pare oficial de la bombeta en 1879, va tindre la feliç idea d’il·luminar el seu arbre amb algunes bombetes en el Nadal de 1882. Abans de l’electrificació ornamental de l’arbre s’hi feien servir veles i es creu —no està comprovat— que el primer que va fer-ho va ser Martín Lutero, el principal ideòleg del protestantisme, en el segle XVI. La resta és història.
Respecte a la commemoració del pessebre encara ha plogut molt més, i també està ben documentat. L’origen de la tradició medieval se’n remunta oficialment a la nit de Nadal de l’any 1223, quan a una cova —com no podia ser d’altra manera—, prop de l’ermita italiana de Greccio, Sant Francesc d’Assís va escenificar el naixement per celebrar la missa. Amb tot, el concepte de la representació del pessebre és més atàvic, atés el descobriment d’un primitiu betlem del segle IV a les catacumbes de la basílica de Sant Sebastià, a Roma. Tanmateix, el bon gust de ficar-lo a casa, inicialment en la de les famílies amb possibles, no s’hi va generalitzar fins al Renaixement, de fet, la primera fàbrica de figuretes que va marcar la moda del belenisme es va fundar a París en 1465.
I sense eixir-nos del betlem, no podem deixar-nos la peculiar figura del caganer. La gènesi d’un dels secundaris més simpàtics del pessebre té solera, sense cap dubte, tot i que hi ha diverses teories sobre el seu origen. La que proposa la presentació en societat més antiga l’ubica en el segle XIV al Rosselló francés, on apareix esculpida a una pedra la figura d’un cagaire, que va caure graciós i es va estendre en el folklore català. Actualment, és evident que el personatge gaudeix de molta popularitat als betlems de mig món i amb curioses variants respecte al perfil prototípic del pagés català. Malgrat la seua imatge escatològica, irreverent, o satírica la seua figura és considerada un símbol de bona salut i prosperitat perquè fecunda amb el seu adob natural la terra del pessebre perquè siga productiva.
I si entrem en l’inexcusable tema dels regalets nadalencs, molt s’ha dit sobre la tradició precristiana i la visita anual dels Reis d’Orient, així que em centraré en la figura del Pare Noel perquè els seus orígens també són fascinants. És força conegut que l’enigmàtic senyor de la barba blanca i els seus elfs i elfes van vestits de roig des de 1930, després d’eixir el famós anunci de l’omnipresent beguda de cola, ja que fins aleshores anaven de verd. Però realment quants anys té el Pare Noel? Doncs és més vell que el Porrat de Manuel, perquè ja hi havia notícies d’ell a Lycia (hui Turquia) en el segle III d. C. Sembla que es tractava d’un homenot que va dedicar la seua fortuna a fer regals als més necessitats, especialment als xiquets i xiquetes, i posteriorment la seua figura va ser venerada en l’època mitjana tant a Occident com a Orient. Com saben tots els xiquets, a dies d’ara el seu centre d’operacions està ubicat en algun lloc, inaccessible des de Google Maps o qualsevol altre dispositiu GPS, del polo Nord.
El Nadal, encara que no vulguem o no en tinguem gaire gana, acaba condicionant la realitat quotidiana, i crec que per a bé. I encara que no deixa de ser curiós, no cal anar-se’n tan lluny en el temps per a sentir —o recordar— l’efecte nadalenc, ni tampoc fa falta experimentar l’eterna catarsi en gaudir del clàssic de Frank Capra, Que bell és viure (1946), o llegint el sempre recomanable Conte de Nadal de Charles Dickens (1843). Per exemple, en aquest Nadal de 2022 s’ha popularitzat a les nostres escoles i a les cases la presència activa d’uns amics dels xiquets i xiquetes, uns elfs i elfes que han vigilat si es portaven bé per informar-ne al Pare Noel mentre, alhora, feien tota mena de trastades divertides a les cases i als coles durant la nit. L’elf de la meua filla es diu Indis i, em consta que com en la resta dels xiquets i xiquetes, té les seues xarrades i raonaments amb ell. Perquè la màgia de Nadal acaba sorprenent-nos per algun inesperat racó i, malgrat els entrebancs que els majors li fiquem, podem redescobrir-la en els ulls dels xiquets que exerceixen de mestres en ensenyar-nos una lliçó que malauradament havíem oblidat. Passen vostés un bon cap d’any.
