“El nociu deixa de considerar-se nociu quan
passa a ser quotidià, encara que continue sent-ho”
(Marta M. *Novoa)
Article d’opinió | Teresa Roca
Mai sap una quina situació la inspirarà per a escriure alguna reflexió, per a voler comunicar per escrit qualsevol inquietud. Quan arriba el 25 N el cos em demana expressar alguna cosa i cada any sol ser un aspecte nou sobre el qual he reflexionat. El cas és que fa poc vaig llegir el llibre d’Irene Vallejo “L’infinit en un jonc”. No fa falta anotar ací i ara el vàlua d’aquesta obra. Toca temes variats i a qual millor tractat. Em va cridar l’atenció un apartat que relatava la trivialització de la violència de gènere. Allí l’autora portava a col·lació que en la pel·lícula “Set núvies per a set germans” (1954) es cantava una cançó que parlava sobre el rapte de les Savines. Les persones que no sabem anglés (com m’ocorre a mi) no podíem saber que la lletra deia això, però llegint el llibre em vaig assabentar:“Aquelles savines/ploraven i ploraven/ però per dins estaven contentes./ Cridaven i besaven,/ besaven i xisclaven/ per la campanya romana./ No oblideu a les disposades savines./ Mai s’ha vist res més casolà,/ un bebé romà/ en cada genoll,/ anomenats Claudio o Brut./ I aquelles plorones sabines, / quan els romans / eixien a alternar i lluitar,/ passaven les nits molt entretingudes/ cosint togues xicotetes/ per a les seues criatures”
És una mostra d’avançament en la defensa dels drets i de la igualtat que aquestes paraules ens grinyolen, que ens semble mentida que aquesta lletra poguera tindre eixida comptant com comptava un rapte massiu de dones.
A partir d’ací vaig començar a fer un repàs per les cançons que s’han escoltat i taral·larejat que feien al·lusió a la violència de gènere.i m’he trobat amb què hi ha més del que pensàvem. I la trista realitat que, sempre de fons, la naturalització de fets i històries que mai degueren estar naturalitzats. I no feia falta que les cançons anaren en anglés, no.
Cantàvem en castellà cançons que passaven per infantils i innòcues. He recordat així la famosa cançó dels pallassos de la tele: “Los días de la semana” que l’escoltàvem allà per 1971. Res ens alarmava d’ella… ni encara que mostrava a una xiqueta que tenia responsabilitats domèstiques com si fora una persona adulta!. I damunt la “casualitat” que tots aqueixos quefers eren per a una xiqueta sempre, mai es donava el cas que fora un xiquet.
En el moment en què taral·larejàvem als pallassos ja hi havia hagut moltes cançons que ens parlaven del maltractament. La nostra “copla” recollia diversos exemples de cançons que sovint componien homes i les cantaven dones com en aquest cas::“A la lima y al limón,/ tú no tienes quien te quiera./ A la lima y al limón/ te vas a quedar soltera/ ¡Que penita y qué dolor!/ La vecinita de enfrente/ soltera se quedó,/ solterita se quedó” (León y Quiroga, 1940)
Altres vegades era la veu d’un home el que “orientava” a la dona i li donava les pautes perquè fora digna d’ell. Així ho cantava Pepe Pinto en la postguerra espanyola musicalitzant un poema de Rafael de Lleó:“Te sienta que eres un cromo,/ pero cámbiate de ropa,/ si es un instante, lo justo/ mientras me tomo esta copa./ Ponte el de cuello cerrao/ que te está de maravilla/ y que te llega dos cuartas/por bajo de la rodilla./ Ni más carmín, ni más cremas,/ ni más tintes en el pelo;/ no te aguanto más colores/ que los que te puso el cielo./ Se acabó enseñar las piernas,/ y los brazos, y el escote,/ y el rostro no te lo pintes/ ni aunque te salga bigote./ Ni más zapatos de Gilda,/ ni más turbantes de raso;/ para presumir te sobra/ con cogerte de mi brazo;/ y como un día te vea/ que enciendes un cigarrillo/ vas a echar, entrañas mías,/ el humo por los tobillos./ Ni eres mujer moderna/ ni quiero que lo aparentes/ que yo te prefiero antigua/ y oliendo a mujer decente”.
I no cal pensar que aquestes idees eren exclusives del nostre estat, no. En la mateixa línia s’expressaven en països anglosaxons en els anys 60. I entre els exemples trobem a “Hey Joe” de Jimmy *Hendrix en 1966 (“*Hey Joe, a on vas amb aqueixa arma a la mà?./ Li dispararé a la meua dona./ Tu saps que la vaig descobrir eixint amb un altre home”), als Beatles en 1965 amb “Run for life” (“Preferiria veure’t morta, xiqueta, que amb un altre home”) o en la “Stupid girl” dels Rolling de 1966.
Una composició d’aquesta mateixa època que crida l’atenció pel descriptiva i minuciosa seria la famosa “Delilah” de Tom Jones. És de 1968. En ella es narra com un home descobreix la infidelitat de la seua esposa i l’assassina. La lletra de ‘Delilah’ ve a dir alguna cosa així com: «En trencar el dia, quan aquell home es va allunyar / jo estava esperant / vaig travessar el carrer fins a la seua casa i ella va obrir la porta / es va quedar allí rient-se / Vaig sentir el ganivet a la meua mà i ella no va riure més».
El curiós del cas és que la cançó va ser número 1 en països com Alemanya i Suïssa i a més a més va ser adoptada pels aficionats del club de Futbol anglés Stoke City a principis de la dècada dels 90 i hui dia continua sent cantada en els partits. Es considera com un dels himnes més reconeguts en el rugbi gal·lés i el segon himne nacional de Gal·les.
Recentment alguns polítics i aficionats demanen que es deixe de corejar en els estadis el clàssic de Tom Jones per incitar a la violència masclista. Així s’ha expressat Dafyyd Iwan, expresident del partit Plaid Cymru: «És una cançó sobre l’assassinat i tendeix a trivialitzar la idea d’assassinar a una dona i és una pena que aquestes paraules hagen sigut elevades a la categoria d’un segon himne nacional. Crec que cal buscar una altra cançó en comptes de ‘Delilah'».
La situació està en el fet que la producció d’aquest tipus de música va ser més enllà dels 60. I si bé cançons com “Delilah” les hem taral·larejades sense saber el que déiem en altres ocasions quedava molt clar (ja entrats els anys 80) el que expressàvem amb grups com Ronaldos (“Sí,sí”,1987:“Estás haciendo mal al dejarme pasar./ Estás haciendo mal y no sé lo que va a pasar./ Tendría que besarte, desnudarte, pegarte/ y luego violarte hasta que digas que sí”) o com Un pingüino en mi ascensor (“Atrapados en mi ascensor”,1988:“Deja de llamar a la portera./ Contigo no hay manera./ Yo que puse toda mi ilusión/ en esta violación”)
Si amb aquestes composicions s’aconsegueix incitar a la violència és clarament condemnable, si la trivialitza és molt, molt lamentable, i si la finalitat és la denúncia també és llastimós perquè evidencia una realitat criminal. Perquè l’assumpte de la violència de gènere havia de ser una qüestió tan òbvia que no donara lloc ni a incitar, ni a trivialitzar. Apostem doncs perquè aquesta temàtica tinga els dies comptats amb les nostres actituds quotidianes i amb el bon fer d’educació, legislació i judicatura.
Aquest repàs de cançons ens ha posat al descobert que al maltractament fins i tot ens hem atrevit a posar-li música.. Escoltar aquestes lletres pot espentar-nos a la sensibilització o a l’inrevés (naturalitzar la violència). Però en tot cas cal lamentar que no narren fets ficticis sinó situacions que es van donar i que es continuen donant (No hi ha més que revisar estadístiques…). Apostem perquè cada vegada davant aquestes manifestacions el nostre filtre siga més espés, apostem perquè la nostra sensibilitat augmente i siguem conscients del drama que transmeten les històries d’agressivitat i violència contra la dona que mai degueren haver-se pogut escriure. I si parlem de sensibilització, el següent tema podria ser un bon exemple. Exemple del sofriment, del drama, de la desraó que la violència de gènere escampa entre els homes i les dones:
Me ha cogido la madera
A mi novia yo he matado
No saquéis fotografías
Tengo el cuerpo ensangrentado.
Yo era un chico muy decente
Ella era una prostituta
Ya no usará la cama
Ahora duerme en una tumba.
Me han llevado al calabozo
Y me han dado unas hostias
Me han dejado el cuerpo roto
Mi cerebro no funciona.
Y ahora mismo nada entiendo
Sólo veo periodistas
Que me dan algún dinero
Por salir en sus revistas.
Vaya jeta, vaya jeta
Mucho morro, mucho morro
Yo no quiero tu portada
Periodista escandaloso.
No quiero que con su sangre
Puedas escribir mentiras
La maté porque la amaba
La maté porque era mía.” (Platero y tú)
