Article d’opinió | Antonio Bataller
Malauradament, s’ha confirmat la pitjor hipòtesi sobre la desaparició d’Anna i Olívia. L’assassinat d’ambdues xiquetes, a banda de la terrible pèrdua per a la família, reflecteix la impotència d’una societat que s’està acostumant perillosament a la lamentació davant de la manca de solucions que puguen frenar la violència de gènere.
A Còrdova, fa deu anys, José Bretón va assassinar els seus fills Ruth i José, amb la mateixa finalitat que el filicida de les xiquetes canàries. El mòbil d’aquests assassins respon al tipus de violència vicària, és a dir, quan el maltractador —o maltractadora— ja no pot exercir el domini directe sobre la víctima, i ataca allò que més vol, els fills, fent-los servir com a un instrument de tortura contra l’altre progenitor.
Quan les xiquetes no van tornar a casa, malgrat que tots teníem al cap el paral·lelisme amb el cas Bretón, encara en conservàvem un filet d’esperança de trobar-les vives. Potser perquè tots necessitem una dosi d’esperança per a poder viure amb un mínim de dignitat i confiança en el món en què ens realitzem com a individus i com a col·lectius. Com a Homo sapiens, la capacitat de cooperació i l’empatia social són actius genètics que, segons els antropòlegs, ens hi han permés sobreviure i no extingir-nos, a diferència de la resta d’espècies humanes com ara els neandertals. Tal volta per això, tots conservem eixa xicoteta reserva d’esperança personal que ens protegeix davant de la resignació o el determinisme.
Amb tot, a hores d’ara podem suposar que algun d’aquests «cavallers» aparentment normal, perfectament integrat al seu barri, podria estar perdent els papers i exercint la discriminació o, fins i tot, la violència sobre una dona. No hi és una suposició perquè, de fet, els darrers dies els mitjans de comunicació estan informant-ne de casos per tot arreu. Aleshores, com podem detectar-los a temps per a evitar les lamentacions, la resignació i el temor crònic a què torne a passar? El sistema (assistentes socials, psicòlogues, policia, jutgesses, polítiques, etc.) funciona adequadament o fan falta més recursos de tota mena?
Tot i que la imposició masclista pot remuntar-se, com a mínim, fins a la societat de caçadors-recol·lectors del Neolític (5000 aC), la consciència d’eixa desigualtat és, clar, molt més recent.
Així doncs, disposem de tota mena d’etiquetes que intenten reflectir diversos aspectes de la desigualtat entre dones i homes, com ara el sostre de vidre o l’escletxa salarial (diferències econòmiques o d’àmbit de decisió), la taxa rosa (més cars els productes habituals d’elles), la síndrome de la barrufeta (on no hi ha voluntat d’assignar-li a la dona un rol definit), la cosificació sexual (evident per tot arreu), etc. Bàsicament, són un instrument més per a analitzar i conscienciar la societat respecte a la realitat quotidiana del (micro) masclisme en el dia a dia.
No podem normalitzar una situació reiterada de violència que en cap moment és normal ni, per descomptat, assumible. A pesar de totes les dificultats, no hem de renunciar al dret inalienable d’aspirar a una societat més justa i igualitària i, òbviament, sense violència. Sé que pot semblar un objectiu maximalista o una utopia, però la determinació pot salvar vides. Qui no sàpia o no puga conviure raonablement en una societat més inclusiva i menys violenta —em referisc, clar, als assassins— ha de ser assenyalat i apartat, abans que siga massa tard.
A més a més, hi ha un altre factor preocupant respecte a la discriminació sistèmica, que també forma part del problema: la justificació més o menys subtil de la violència per part d’una nombrosa part de la societat, inclús per veus influents. Comentaris com «ella s’ho havia buscat», «si no li haguera provocat», «si no s’haguera separat» són tan inapropiats com destructius pel que fa a la normalització de la violència.
Així, tot i que resulta obvi recordar-ho, cal recolzar el paper de les associacions de dones progressistes que ens mostren el camí, que alerten del problema i canalitzen la indignació social per vies civilitzades; així com el concurs decisiu de les administracions, dels mitjans de comunicació i, sobretot, dels sectors educatius que tenen una responsabilitat crítica en la formació en valors de les noves generacions.
Tant de bo no hi torne a passar mai més. Que destruir la innocència no siga una opció per ningú. Dos roses i un punyal són l’expressió més extrema d’una conducta atàvica, repugnant, que ve de molt lluny, però ara, de ben a prop, revertir-la és cosa de tot(e)s.
