Article d’opinió | Antonio Bataller
El denominat conflicte israelià-palestí, no és cap novetat, ha quedat marcat com un dels plets més enquistats al llarg de la història i, de fet, si considerem l’abisme que suposa submergir-nos en l’aversió mútua entre uns i altres, podem intuir l’enorme complexitat que implica la coexistència —que no convivència— entre ambdós pobles.
Per tant, és factible negociar una solució —per enèsima vegada— que puga satisfer mínimament a tots? Per poder signar la pau, amb les ferides encara dramàticament obertes, és evident que ambdues parts hauran de fer importants i doloroses cessions; estan en disposició de fer-les tant els sionistes com Hamàs?
Així mateix, des de Hitler, mai una persona havia desenvolupat tanta capacitat d’influència, decisió i poder per canviar l’estat de les coses tan ràpidament com l’imprevisible Trump. No obstant això, el pla de pau del voluble president, ateses les circumstàncies actuals, és una oportunitat per a Gaza o, almenys, per a les víctimes d’aquesta barbàrie, els seus vulnerables habitants. Potser, per al futur de Gaza no és la millor opció, ni la més digna, ni molt menys garanteix de manera sòlida la fi de la neteja ètnica, però amb la pressió sobre Hamàs i l’amenaça constant de l’assassinat de civils a cada instant, cal aprofitar qualsevol via, tot i tutelada per tercers, per aturar ja la croada assassina de Netanyahu.
Pel que fa al mínim suport diplomàtic de la comunitat internacional, ja reconeixen oficialment l’Estat de Palestina 155 països dels 193 que pertanyen a l’ONU, i onze d’ells s’han sumat els darrers dies, entre ells referents molt significatius, com França i Regne Unit, si bé l’Estat espanyol —noblesa obliga— va obrir camí prèviament.
Tot i que és força rellevant el reconeixement oficial de l’Estat palestí, perquè és com admetre formalment la seua identitat com a poble i legitimar el seu autogovern, en la pràctica a dies d’ara els seus habitants continuen morint massacrats i de fam. I el reconeixement no va més enllà d’una pomposa manifestació simbòlica, sense garanties ni mesures concretes que es puguen implementar per escalar de l’abstracció a la concreció, a fer-lo real; de nou, l’adagi llatí: facta non verba.
Continua, a més a més, el consens internacional quant al projecte dels dos estats: l’Estat d’Israel i l’Estat de Palestina, format aquest últim per les dues zones: Gaza i Cisjordània. Tanmateix, considerant el sinistre total en què es troba la Franja de Gaza gràcies al sàtrapa israelià, sembla demagògic sobre el paper, paper mullat, una proposta que no suporta una anàlisi mínimament realista, ja que no es vol veure l’elefant a l’habitació de l’aclaparador domini israelià; inabordable, inexpugnable, en definitiva, ineludible sobre el paper i en la pràctica, com s’ha comprovat ja des del segle passat fins ara. Quina credibilitat té la paraula de l’Estat sionista per a complir qualsevol acord?
D’altra banda, què fem amb els assentaments il·legals a Cisjordània? Amb la connivència de la comunitat internacional, amb llur total passivitat, ja hi habiten 737.000 colons jueus, després de tota mena d’abusos, expropiacions i humiliacions. On està el dret internacional? La realitat actual a la Franja: Més de 65.000 persones assassinades en nom de l’Estat d’Israel (la majoria, dones i xiquets) i més de dos milions d’habitants desplaçats de sa casa, sense veu ni vot, abandonats a la seua sort.
A l’àmbit lingüístic, si revisem la definició que recull el DNV, el neologisme ‘genocidi’ significa ‘Destrucció o persecució d’un grup humà percebut com a entitat nacional, ètnica, racial o religiosa’. I la seua etimologia no és menys severa, ja que deriva del grec genos, que significa raça, tribu, més el sufixe «cidio», que prové del llatí caedere, matar.
Així, una paraula tan semànticament execrable com ‘genocidi’ ha polaritzat l’opinió pública i la publicada, malgrat que la palmària massacre indiscriminada de Netanyahu ha estat omnipresent a les pantalles ad nauseam durant els darrers dos anys. Per a què serveix l’ordre de detenció de la Cort Penal Internacional (CPI) contra Netanyahu per delictes de guerra i lesa humanitat si Hongria el rep com un heroi, dins de la UE?
No entenc —ni vull entendre— un món que normalitza el genocidi de Gaza, atés que no es tracta sols d’un tros de terra històrica, sinó, i sobretot, d’un poble humiliat format per famílies que han estat massacrades per l’Estat d’Israel.
Per açò, podem fer alguna cosa més que fer un like, podem mostrar el nostre suport en la manifestació de divendres a Xàtiva.
