ARTICLE D’OPINIÓ | Antonio Bataller
Malauradament, ha tornat a passar, i sembla que les «violacions de manada» o en grup segueixen una sinistra tendència en la nostra societat.
Ja coneixem l’enèsima violació. El 27 de setembre se celebra el natalici d’una amiga de la víctima, on hi havia vint persones. Aquí, un grup d’individus —entre deu i dotze—, que tenen entre 16-26 anys, han participat presumptament en una violació a una xiqueta de catorze anys —tot i que la víctima acusa entre 15-20 individus—. Són les primeres dades, i omet el poble on s’han produït els fets per preservar l’anonimat de la víctima.
Cada vegada que surt una nova agressió d’una manada —ara el terme té connotacions ben diferents respecte a l’accepció original— em ve immediatament al cap «Acusados», una pel·lícula de 1988 per la que Jodie Foster obtingué l’Oscar en interpretar una dona que és violada en grup. Basada en fets reals, descriu la violació grupal que va patir la nord-americana Cheryl Araujo en 1983. La cruesa del film, sols apte per a estómacs a prova de bomba, pot descriure a quin infern personal baixa una dona que és víctima d’aquestes misèries.
L’omnipresent violència de gènere, fruit d’una dominació masclista atàvica, que potser ja estava present des de l’origen de l’Homo Sapiens, és una altra epidèmia que no sembla tindre fi.
La reacció primària de quasi tots, comprensiblement humana, en calent és necessàriament punitiva i violenta respecte als agressors —»anem per ells», «que els capen», «que els facen el mateix a la presó»—, però hem d’anar amb cura, respectar el «monopoli de la violència» que ostenta l’estat, i buscar solucions justes, útils i pròpies d’un estat de dret. Així i tot, hauríem de reflexionar sobre quin sistema de valors condiciona una societat malalta, capaç de provocar les conductes execrables d’aquestes males bèsties, fins i tot depredadors de setze anys.
Els mateixos patrons de conducta masclista dels adults estan reproduint-los els menors, com ara la condició de dominació violenta sobre la dona. A qualsevol edat. De fet, les enquestes que es fan als col·legis revelen un pensament normalitzat de les conductes masclistes de tota la vida en una proporció important dels xiquets. Molts dels xiquets consideren normal per exemple llegir els missatges del mòbil de la seua parella, aprovar o reprovar la seua forma de vestir o, fins i tot —són preguntes directes de les enquestes— veuen bé alguna bufetada a temps. Què està passant?
Hi ha, malgrat açò, solucions per enfrontar un futur més just, igualitari i racional per tal de resoldre aquesta plaga social? Podrem algun dia superar aquesta desigualtat que pateixen, pràcticament de manera universal, les dones de tots els grups socials?
Honestament, vull pensar que sí. Després del moviment social del «Me too», i amb un palés empoderament femení que, almenys, s’ha manifestat els darrers anys a les democràcies desenvolupades, es devien notar canvis significatius a llarg termini. És senzill: no aconseguirem corregir el problema si continuem fent les coses de la mateixa manera laxa i feble que ara.
Quantes violacions més haurem de lamentar si no ens impliquem tots junts, dones i homes, de manera ferma i decidida?
Què podem fer de manera proactiva cadascú, en el nostre dia a dia? Probablement, reforçar l’educació en valors igualitaris per conscienciar les pròximes generacions per tot arreu: en les aules, a casa i al carrer; donar un major suport social i sense fissures a les associacions feministes, com ara XATEBA, que són el primer front de visibilitat del problema; no caure en la miopia ideològica de qualificar de manera ridícula amb el despectiu terme «feminazi», i en canvi, acceptar amb naturalitat els postulats raonables d’una visió feminista de la societat; i, en definitiva, tolerància zero amb la violència de gènere.
És cosa de tots. No podem resignar-nos a acceptar aquesta situació com a inevitable perquè, en algun grau, seríem còmplices. Hem de prendre partit, i contribuir alhora a formar els nostres joves perquè siguen ciutadans compromesos i superen les febleses de la nostra generació.
Així doncs, es tracta de la necessitat d’un compromís social de tots i en benefici de tots. Per a les dones i homes que formem hui la societat, però també pels que faran la societat del futur.
