Article d’opinió | Antonio Bataller
A l’àmbit internacional, començàvem l’any amb un poc d’il·lusió, diversitat i, per què no dir-lo, també divertits amb el tradicional Concert de Cap d’Any a Viena dirigit per l’innovador —revolucionari— Yannick Nézet-Séguin. Bé, poc ha durat la treva: prepara’t, 2026!
Per a qualsevol persona mínimament informada és una realitat palpable el fet que la democràcia cotitza a la baixa des de fa anys. No sé exactament quan va iniciar-se la decadència del sistema o, almenys, des de quin punt ens hem conformat en la pràctica amb una progressiva involució del concepte que teníem de les nostres acomodatícies democràcies occidentals, però probablement el punt d’inflexió, la gran punxada de la bambolla democràtica que creiem il·lusòriament consolidada, va estar en la Gran Recessió de 2008. Aquella demolidora crisi va minvar la credibilitat del sistema capitalista tal com el coneixem, i després va afectar l’establishment polític davant la manca de solucions coherents, deixant particularment tocada la credibilitat del model social —n’hi ha algun altre?— de l’esquerra.
Per cert, la paraula crisi en xinés (危機) està formada per dos logogrames que signifiquen perill i oportunitat; el primer va quedar molt clar arran d’aquell turbulent any 2008, però pel que fa al segon terme, es va aprofitar l’oportunitat per a corregir el gran dèficit democràtic i econòmic que ens venia damunt?
La gestió dels òrgans democràtics ha anat deteriorant-se fins a esdevindre en molts espais de poder un autoritarisme estúpid, malgrat que molt eficaç, el qual s’ha accentuat des de l’adveniment de figures tan extravagants com ara Trump, Milei —el pitjor i més ridícul que li ha passat a Argentina des de Videla—, Maduro —en no presentar les actes electorals perd tota legitimitat—, Ayuso —sense comentaris—, etc. Propiciat per una època de descrèdit de la política i de l’economia ultraliberal que ha deixat fora els jóvens i ha empobrit la classe mitjana, han estat també diversos factors, com les notícies falses o l’epidèmia de desinformació de les xarxes socials, que han catapultat el populisme reaccionari amb missatges molt bàsics i primaris, tot i que útils per a confondre o seduir una part considerable de la societat. L’era de la postveritat és ja un fet consumat.
Pràcticament a tot el món, i a casa nostra no és una excepció, els escenaris presidits per condicions desitjables com l’estabilitat, la moderació i, en gran manera, la diplomàcia estan sota mínims, com la mateixa democràcia. Assistim, com a convidats de pedra, a una altra fase de la història on diferents blocs de països van posicionant-se. Atesos diversos factors geoestratègics, com l’amenaça militar russa, el domini econòmic xinés o el força contagiós autoritarisme ideològic de Trump, la política i les seues regles han tornat a canviar, sobretot pel que fa a l’àmbit del dret internacional, qüestionat i conculcat sense complexos. On ha quedat el paper de l’ONU, on el consens de decisió d’una macroestructura tan sobrevalorada com l’OTAN o la credibilitat de la Cort Penal Internacional? En la pràctica, en paper mullat.
Així mateix, des de Hitler, poques persones han exhibit tanta capacitat d’influència per canviar l’estat de les coses, davant dels impàvids líders (?) de la comunitat internacional, com l’imprevisible Trump. A l’edat mitjana, quan un noble o un rei amb poder olorava la sang o la debilitat, atacava a l’adversari sense miraments, per menjar-se també la seua part del pastís. Estem tornant arrere?
D’altra banda, la quimera de la UE pot córrer el risc d’esdevindre —si no ho ha fet ja— una utopia, o fins i tot, una trista caricatura de l’ambiciós i legítim projecte de suma de voluntats nacionals que s’esforçaven a consensuar un espai comú de valors democràtics. De l’Agenda 2030 o de frenar el canvi climàtic, millor ni parlar-ne.
Per açò, la posició de l’executiu de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, amb les seues llums, malgrat que també amb moltes ombres, tot i aguantar in extremis, és un dels escassos contrapesos ideològics a una ona d’expansió ultraconservadora internacional que ja condiciona gran part de l’opinió pública, els mitjans de comunicació i la societat civil. La història és cíclica —la famosa llei del pèndol—, per la qual cosa estan canviant les majories de nou.
El 2026 ja ha ensenyat les seues potes: si no volem entonar el rèquiem per la nostra descafeïnada democràcia, cal posar-se bé el cinturó de seguretat, perquè venen corbes…
